Aquest 16 de juliol, la Gran Sala del Tribunal de Justícia de la Unió Europea dictarà les seves dues primeres sentències sobre la llei d'amnistia: la que respon al Tribunal de Comptes, que va preguntar —segurament per encàrrec dels qui no van voler exposar-se directament a un procediment jurídicament absurd— per la responsabilitat comptable derivada de l'1-O (assumpte C-523/24), i la que respon a l'Audiència Nacional, que va voler saber si amnistiar els CDR acusats de terrorisme vulnera el dret de la Unió (assumpte C-666/24). Quinze jutges, la formació reservada als assumptes més importants, i una expectació que a Madrid s'ha volgut presentar com a incertesa. No ho és. El que és incert no és el contingut jurídic d'aquestes sentències, sinó l'ús polític que se'n farà.
Sobre la constitucionalitat de la norma ja no hi ha debat possible, per més que alguns s'hi entestin. El Tribunal Constitucional la va resoldre dues vegades. Primer a la STC 137/2025, del 26 de juny, que va desestimar el recurs del Partit Popular i va validar la llei amb una única correcció que, a més, l'eixampla: va declarar discriminatori que l'article 1.1 deixés a fora els qui van actuar per oposar-se a la independència —policies inclosos— i va ordenar que l'amnistia se'ls apliqui també a ells. Després, a la STC 164/2025, del 8 d'octubre, que va respondre a la qüestió d'inconstitucionalitat plantejada per la Sala Penal del Tribunal Suprem remetent-se, punt per punt, al que ja s'havia resolt: estimació parcial únicament en allò que amplia l'amnistia i desestimació de tota la resta. El Suprem va preguntar i va obtenir resposta; que la resposta no li agradés és un altre assumpte.
Sobre la compatibilitat amb el dret de la Unió, l'advocat general Dean Spielmann va presentar les seves conclusions el 13 de novembre del 2025 i són d'una claredat que no admet cap relat. A l'assumpte del Tribunal de Comptes proposa declarar que l'article 325 TFUE —el precepte que obliga els estats a protegir els interessos financers de la Unió— no s'oposa a l'extinció de la responsabilitat comptable prevista a la llei, perquè no hi ha vincle directe entre els fons emprats en el procés i el pressupost europeu. Al de l'Audiència Nacional conclou que la llei tampoc xoca amb la directiva antiterrorista ni amb els principis generals del dret de la Unió, i recorda una cosa elemental que aquí s'ha preferit ignorar: l'amnistia pertany a un àmbit no harmonitzat, és competència dels estats membres, i l'únic límit és que no quedin impunes greus violacions de drets humans, que no és el cas. Els recels de l'advocat general es redueixen a qüestions de procediment —el caràcter peremptori del termini de dos mesos, l'audiència a l'acusació popular, l'aixecament de cautelars quan hi ha una prejudicial pendent— que no toquen l'essència: l'amnistia, com a institució i en la seva concreta versió espanyola, és conforme al dret de la Unió. Les conclusions no vinculen, però la Gran Sala rares vegades s'aparta del seu advocat general en el que és substancial.
Amb aquest panorama, què explica que els recursos d'empara dels condemnats i dels exiliats continuïn sense resoldre's, dos anys després que el Suprem els negués l'amnistia per malversació, amb una interpretació de l'enriquiment que no resisteix el contrast amb la pròpia llei? El Constitucional va anunciar que no els resoldria fins a conèixer la sentència de Luxemburg. Aquesta espera, presentada com a prudència, és insostenible, venint de qui ve. Aquest Tribunal Constitucional no ha tingut mai dubtes sobre la compatibilitat de la llei amb el dret de la Unió: si els hagués tingut, estava obligat a plantejar la seva pròpia qüestió prejudicial, i no només no la va plantejar, sinó que va rebutjar expressament l'objecció del fiscal general —que retreia al Suprem no haver acudit abans a Luxemburg— recordant que aquest judici correspon al jutge ordinari, i va dictar les seves dues sentències sense esperar ni tan sols les conclusions de l'advocat general, com li van blasmar els vots particulars. No es pot córrer per validar la llei i al·legar després que cal esperar Europa per aplicar-la. Les dues coses alhora, no.
L'explicació, per tant, no és jurídica, sinó política, i té noms. Cándido Conde-Pumpido ha administrat el calendari del tribunal que presideix amb una vista posada a la Moncloa i una altra al Palau de la Generalitat. Dilatar les empares —primer amb el pretext de les conclusions, després amb el de la sentència— serveix per a un doble propòsit que ningú verbalitza, però que tots entenen: que el retorn del president Puigdemont no sigui un problema de Pedro Sánchez, sinó de qui el succeeixi, i que la seva presència a la política catalana no debiliti Salvador Illa, l'estabilitat del qual és avui el principal actiu del sanchisme. José Luis Rodríguez Zapatero, avui investigat i durant anys operador entre el govern espanyol i Waterloo, coneix aquesta mecànica millor que ningú i, si no, a propòsit de què les seves reunions a l'Hotel Santo Mauro amb el Conde-Pumpido.
El que aquesta estratègia no ha calculat és que el temps també corre per a altres. Si la sentència del dia 16 segueix les conclusions de l'advocat general —i no hi ha cap raó per pensar el contrari—, desapareix l'última cobertura argumental per no aplicar la llei, i el primer que pot llegir-ho així és precisament el Tribunal Suprem. Ningú hauria de descartar que la Sala Segona decideixi avançar-se: assumir que ja no hi ha dubtes sobre l'aplicabilitat de l'amnistia i aplicar-la a tots i d'una vegada. Amb la doctrina Parot va generalitzar d'un dia per l'altre, sense miraments, un criteri nou a tots els presos als quals perjudicava i, quan Estrasburg la va tombar a la sentència Del Río Prada, tant el Suprem com l'Audiència Nacional van acatar la decisió de seguida i, en qüestió de dies, van sortir en llibertat desenes de condemnats per delictes de sang que acumulaven centenars, fins i tot milers, d'anys de presó. Sap, doncs, unificar criteris de cop i sap acatar sense demora un tribunal europeu. Fer ambdues coses ara deixaria el Conde-Pumpido sense marge i sense paper, i li tornaria a Sánchez, assetjat pels escàndols de corrupció, el problema que creia haver traslladat al seu successor: el retorn del president Puigdemont a Catalunya.
La llei és constitucional segons el seu suprem intèrpret i és conforme al dret de la Unió segons l'advocat general i, previsiblement, segons la Gran Sala a partir d'aquest dijous
Perquè la tornada es produirà tard o d'hora. L'única variable és la data i d'ella en depèn a quin govern li tocarà gestionar-ho. La resta està resolt: la llei és constitucional segons el seu suprem intèrpret i és conforme al dret de la Unió segons l'advocat general i, previsiblement, segons la Gran Sala a partir d'aquest dijous. L'autèntica incògnita és una altra: coneguda la sentència, els tribunals espanyols, i especialment el Suprem, l'acataran o buscaran una nova via per aïllar-se del dret de la Unió? No seria la primera vegada, doncs, quan el desembre del 2019 el Tribunal de Justícia va reconèixer la immunitat d'Oriol Junqueras com a eurodiputat electe, el Suprem va trobar la manera de buidar aquella sentència de contingut. Però el context ha canviat, llavors es tractava de retorçar una resposta prejudicial i ara es tractaria de desafiar frontalment la Gran Sala en una sentència dictada, precisament, per aclarir els dubtes que els mateixos tribunals espanyols van plantejar.
Els qui vam sostenir des del primer dia que l'amnistia era constitucional i conforme al dret europeu ja hem fet la nostra feina, i cada resolució que arriba —dues sentències del Constitucional, unes conclusions de l'advocat general i, en qüestió de dies, una sentència de la Gran Sala— confirma arguments que tants van qualificar de deliri. Ara el torn és d'altres: del Constitucional que dilata, del Suprem que resisteix i del govern espanyol que calcula. Al Suprem li toca decidir al costat de qui es vol posar: del dret que diu que serveix o de l'estratègia que ens ha portat fins aquí. D'aquesta decisió, que ja no admet pròrrogues, en depèn el futur immediat de Catalunya i d'Espanya. Nosaltres continuarem on sempre hem estat: als tribunals, que és on, almenys a Europa, ja ho hem guanyat tot.