Vaig començar l’any passat certificant fatigat que les coses, en especial tot allò relacionat amb el desig i la vida mateixa, s’acaben tard o d’hora. Aquesta simple constatació, tan fàcil d’escatir com peluda de rumiar, va regalar-me uns quants mesos d’insuportable angoixa. Soc terriblement covard a l’hora d’afrontar el dolor corporal i els atacs imprevistos de pànic (primer un cert martiri al braç esquerre, concretament dessota l’aixella, després el batec convulsiu al pitram i la consegüent manca d’aire; finalment, el marejol i la suor) van estar ben a prop d’estovar-me el crani. La major part dels dies només podia viatjar entre la llar i la biblioteca, que encara avui és la meva màquina predilecta de pensament; quan havia d’anar al teatre o de concert, cercava una llotja amb l’avidesa de la vídua que voldria evitar l’antiga querida del seu home. De nit només em calmava el fum d’un cigar i, una vegada dins el llit, sentir que la Spielmann respirava maimona, aprovant-me l’assignatura de l’amor.
Ja té collons que m’hagi passat la vida llegint Baudelaire, l’Ors, sa tia en patinet... i no n’hagi capit una puta merda
Sortosament, enguany se m’han esvaït les febrades, potser perquè tots els qui em saludaven per morir han aconseguit una meravellosa pròrroga. He intentat transformar la prudència en una forma de coqueteria i, quan és estrictament necessari aproximar-se a la multitud, gaudeixo com un agent secret espiant la penya des dels marges. Primer pensava que el dolor havia fugit de la carcassa mercès al poder omnívor de l’Escitalopram, però això de la química és només un objecte de tranquil·litat profilàctica; la clau de tot, i mira que també era fàcil d’entendre, es basa a gaudir de l’avorriment. Ja té collons que m’hagi passat la vida llegint Baudelaire, l’Ors, sa tia en patinet... i no n’hagi capit una puta merda. Però bé, insisteixo en això del fet que comprendre no té gaire a veure amb assumir, i per això he d’insistir que el mal pot guarir-se abraçant el tedi i deixant-de-fer. Té encara més tela marinera, àngelamaria, que un hegelià acabi cedint a la Gelassenheit del collons del Heidegger.
Miro d’escriure això darrer amb una mica més d’exactitud, sense caure en aquelles polles en vinagre estoiques segons les quals cal trobar la pau en certa distància abúlica de les coses, per donar-se temps i blablablà. Però no me’n surto; de fet, he continuat mirant-me el món a tota hòstia, encara que sigui parapetat en la meva cançó, ja em diràs quina mandanga de metàfora. Fa temps, la Punsoda em va dir que utilitzar la ironia per sobreviure m’havia anat força bé per surar en el brogit del món, però que la distància envers les coses (i les dones, segurament) m’havia convertit en algú incapaç d’escriure (potser també volia dir d’estimar). Per això he intentat fer-me amic d’alguns objectes del barri amb la intenció d’iniciar-hi un petit affair; de moment només els parlo jo, però diria que algunes estàtues de prop de casa estan a punt de respondre’m. Aquesta pràctica no només és idònia per semblar un foll; també va molt bé per tractar els amics com un guisat difícil que cal alimentar diàriament.
Però tot això, amb bon enteniment, segurament se us en carda un rato llarg. Al capdavall, som un diari de política i suposo que caldria parlar una mica de la nostra tribu. Doncs bé, la cosa no diferiria gaire del que em passa al cos; de fa uns mesos, sembla que visquem en una boirina on no hi esdevé res de res, i les notícies han acabat tornant als anys noranta per xerrar sobre coses tan absurdes com una malaltia de porcins o les tempestes d’hivern. És normal que visqueu aquesta pax autonòmica entre el neguit i el silenci, que diria el poeta. Però dins de l’avorriment, n’estic segur, haureu vist també que totes les coses s’albiren més clares. Els impostors ja no tenen on amagar-se, els culturetes que treballen per als socialistes ja han sortit de l’armari i els redemptors de la pàtria són gent molt menys ardida del que pot semblar a primera vista. En efecte, sembla que no passi res i estiguem a punt de perbocar; però palpeu-vos el braç, que el notareu fort, i això us il·luminarà els ulls.
Sota l’avorriment del 2025 s’hi amaguen futures revoltes. Anem fent-nos els enzes, que tot servirà per recobrar forces i preparar les noves confrontacions. Per molt que sembli increïble, aquestes vindran abans del que sembla; i la nit, entre cascades i rius de flux, de nou serà tota meva. Que tingueu una bona entrada d’any 2026, estimats lectors.