Els grans murs d'Europa deixen en el limbe milers de persones cada any. Les rutes migratòries han anat proliferant en l'última dècada i cada vegada són més els que fugen dels seus llocs d'origen, sigui per guerres, pobresa o a la recerca d'un futur millor. La crisi de Lampedusa, a Itàlia, és un dels últims exemples que ha desbordat les autoritats italianes i europees fins al punt que la mateixa presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, va haver de personar-se a la petita illa del centre mediterrani al costat de la premier Giorgia Meloni. Però aquesta massa d'immigrants no arriba des de la costa africana únicament, molts caminen (sí, a peu) més de 8.000 quilòmetres per travessar la frontera de la Unió Europea. És el cas d'A. R., que anomenarem Akram, que ha acceptat explicar a ElNacional.cat la desconeguda i perillosa travessia des del Caixmir, al costat pakistanès, fins a Barcelona, on resideix en l'actualitat.
Akram va travessar a peu (i unes quantes hores dins del remolc d'un camió a Turquia) un total de dotze fronteres. "Molta gent mor, especialment a l'Iran. Allà disparen a matar, però molts d'altres moren deshidratats, sense aigua, pel dur clima," inicia el relat l'expatriat pakistanès. De fet, aquesta primera frontera està tancada en un 80% del seu territori, segons va confirmar el Ministeri de l'Interior del Pakistan el gener de 2022, i s'espera que el proper any tot el mur estigui completat. Tot i així, Akram va començar el seu camí cap a Europa el 2020, poc després d'esclatar la pandèmia de la Covid-19, quan la barrera entre ambdós països no assolia ni el 40%. Va arribar a Barcelona el 2021 i porta una mica més de dos anys residint i treballant a la ciutat. Però, quins van ser els principals obstacles que per poc li costen la vida? I per què va emigrar de Kotli, al Caixmir, a Barcelona?
"La forma com vaig arribar és totalment il·legal", assevera, però recorda que va estar esperant que es resolgués la seva sol·licitud d'asil durant més de dos anys. Precisament per la situació a la regió del Caixmir, on els incidents i conflictes armats són constants entre l'Índia i el Pakistan. Una cosa que s'ha tornat a viure aquesta setmana amb desenes de morts després d'enfrontaments entre grups insurgents i les forces militars al llogarret de Gaddol, al districte d'Anantnag. En qualsevol cas, els papers mai no van arribar i "era l'única opció", sentencia. Ni tan sols va pensar a volar d'Islamabad a Barcelona, que abans de la pandèmia comptava amb ruta directa, pel cost econòmic i perquè "seria retornat al Pakistan".
Turquia: 26 hores amuntegat en un camió a Istanbul
Però en travessar Turquia, el camí es va tornar més pantanós. Per travessar Àsia Menor, les 70 persones que van arribar van ser amuntegades al contenidor d'un camió, juntament amb mig centenar més. "Vam estar 26 hores travessant el país, sense veure res, ni un raig de sol. No teníem aigua i la calor era pitjor que la d'una sauna. Només volíem travessar, no vèiem res, ni sabíem quina hora era", recorda, en un punt calent, com succeeix també a Líbia, on les màfies els cobren per un trasllat poc segur, amb els escassos diners amb què surten del seu país d'origen. "Líbia és massa perillós, molts moren al mar i no se'n torna a saber res", puntualitza sobre la decisió d'escollir la ruta dels Balcans.
"Molta gent en arribar a Turquia o Grècia es queda allà. També molts a Itàlia, però jo vaig seguir fins aquí", remarca. Ell va continuar perquè el seu destí final era "Espanya", tenia amics aquí i "és per això que vaig decidir venir fins aquí". Així, no es va aturar a Istanbul i va intentar passar desapercebut per la gran ciutat del Bòsfor, on les autoritats turques han incrementat controls els últims anys. Ja gairebé estava a Europa, encara que sabia que no es quedaria en territori grec, entre altres coses "per les poques facilitats" per obtenir documents essencials com la residència.
Grècia, aïllada de l'espai Schengen, i Croàcia
Els problemes augmenten en arribar a Grècia. Malgrat ser la primera frontera de la UE, així com l'estat Schengen més a l'Est del continent, es troba envoltat per països externs a la Unió o per Bulgària, la qual no té el règim de lliure circulació de persones. Àustria i Països Baixos la van vetar, juntament amb Romania per por de crear una nova ruta migratòria. El primer ministre austríac, el conservador Karl Nehammer, va ser taxatiu a començaments d'any: "Necessitem un senyal clar a nivell europeu que els països que estan en primera línia davant la pressió migratòria no es queden sols per abordar aquest problema, que no se'ls deixa sols amb els procediments d'asil i que es tracta d'una solució i problema jurídic paneuropeu", va insistir.
Precisament el fet que l'actuació fronterera es realitzi pràcticament en solitari, malgrat existir Frontex, és un dels grans dilemes que divideix Brussel·les. L'organització Human Rights Watch alerta de les irregularitats i violència contra els migrants a la frontera de Croàcia. Una cosa que Akram confirma de primera mà, després de passar de Grècia a Bulgària i d'allà travessar Sèrbia i Bòsnia: "Va ser la frontera més complicada, és on més seguretat hi havia. Et perseguien. Per creuar de Bòsnia a Itàlia cal acabar fent-ho per Eslovènia. Una persona necessita tenir un gran cor i molta força per aconseguir passar". Va intentar fins i tot en sis ocasions creuar de Bòsnia a Itàlia a través de Croàcia, mentre l'hivern s'apropava i tot es tenyia de blanc. Va ser impossible. Finalment, va optar per una altra ruta, més perillosa, però amb menys control policial: a través del riu Sava fins a Eslovènia.
Fugida de Croàcia: seguint el riu a contracorrent fins a Eslovènia
"El bosc és molt perillós, però és més complicat que et trobi la policia. Així que vam anar pel riu fins a Eslovènia, per una zona de forts corrents d'aigua," relata. No menjaven des de feia dies i van veure una casa molt propera a la frontera, però ja dins de la UE: "Li vam preguntar a un home gran que vivia allà si ens podia donar una mica de menjar i ens va dir que sí. Pensàvem que estàvem salvats, però la seva dona va trucar a la policia i en cinc minuts els agents eslovens ens van detenir". Assegura que no els volien ajudar, en una àrea que estan acostumats a bregar amb la problemàtica migratòria i per on passen cada any més de 100.000 persones i el 2022 va ser la frontera que més entrada massiva de persones va registrar de la UE. Aquest fet provoca tensions, majoritàriament aïllades, entre la població local i els de nova arribada, com el segrest d'un ancià el 2019 per part de quatre immigrants il·legals perquè conduís fins a Itàlia, que va derivar en una manifestació antigovernamental a Eslovènia.
La inseguretat no només ve per la por de ser detinguts i deportats després de milers de quilòmetres caminant, sinó també pels espais per on han de creuar, com el cas del riu Sava. Malgrat que assegura que a Bòsnia i Sèrbia va ser ben acollit, per anar d'un país a cap altre no els en va quedar cap altra opció que "anar per les vies del tren, que per sort no estaven en ús". Els boscos dels Balcans són una altra barrera natural a què no estan acostumats. Després d'establir-se a Liublana (Eslovènia), tot va ser més senzill, dins d'una Unió Europea sense fronteres que li va permetre passar fins a Itàlia, després a França i finalment a Espanya, fins i tot arribar a Barcelona, on treballa i viu amb altres companys pakistanesos en l'actualitat.
La UE, especialment països fronterers com Espanya, Itàlia, Croàcia o Grècia, pateix una gran pressió migratòria des de fa dècades, encara que molts dels motius són en origen. "Al Pakistan no pots fer res, el govern no t'ajuda en res, només estan preocupats per barallar-se entre ells per estar en el poder", assegura Akram. A això, se li ha de sumar els problemes i conflictes armats a la seva regió, Caixmir, i la "falta de futur" per a la seva vida que sentia al seu país és el que va provocar que estigués un any caminant per arribar a Europa. A diferència de centenars de persones que queden atrapades a països dels Balcans, en uns llimbs entre Bòsnia i Grècia, ell va aconseguir passar i instal·lar-se a Barcelona.