La Unió Europea explora vies perquè Ucraïna pugui accedir a una forma d’adhesió parcial ja el 2027, en un intent d’accelerar el seu acostament institucional en plena guerra amb Rússia. Segons ha avançat Politico, a Brussel·les s’han intensificat els debats sobre models d’integració progressiva que permetrien a Kíiv participar en determinades polítiques comunitàries abans de convertir-se en membre de ple dret. El moviment respon tant a la voluntat política de donar un senyal estratègic a Moscou com a la necessitat de mantenir la cohesió interna dins dels Vint-i-set.
Formalment, el procés d’adhesió continua el seu curs a través dels anomenats “clústers”, blocs temàtics que agrupen capítols legislatius que els països candidats han d’alinear amb l'espai comunitari. Fins ara, tres dels sis clústers previstos per a Ucraïna ja s’han processat, un ritme que fonts comunitàries consideren significatiu atesa la complexitat del context bèl·lic. La Comissió Europea està oferint orientació tècnica a Kíiv per adaptar la seva legislació en àmbits com l’estat de dret, el mercat interior o les polítiques econòmiques.
Malgrat aquest progrés, la plena adhesió continua sent un horitzó llunyà i políticament delicat. Per això, en reunions recents a Brussel·les s’han posat sobre la taula fórmules intermèdies, descrites com una mena d’“adhesió lleugera” o fins i tot “ampliació inversa”. Aquestes opcions permetrien integrar Ucraïna gradualment en determinades estructures europees –per exemple, en el mercat únic o en programes comunitaris– sense esperar a completar tot el procés formal.
El veto d’Hongria, principal obstacle
El principal escull polític és Hongria. Qualsevol decisió sobre l’ampliació requereix la unanimitat dels 27 estats membres, i el primer ministre hongarès, Viktor Orbán, ha expressat reiteradament les seves reserves tant sobre el suport militar a Ucraïna com sobre la seva futura adhesió a la UE. Budapest ha utilitzat en diverses ocasions el seu poder de veto per retardar o condicionar decisions relatives a Kíiv.
Davant aquest bloqueig, alguns líders europeus confien que la pressió diplomàtica pugui obrir escletxes. Segons les informacions publicades, hi ha qui considera que un eventual suport explícit dels Estats Units –i en particular del president Donald Trump, si consolida el seu lideratge– podria influir en la posició hongaresa. Washington ha donat suport a les iniciatives ucraïneses en el marc de les negociacions de pau i manté un paper clau en l’equilibri geopolític del conflicte.
Tanmateix, aquesta via és incerta i depèn de múltiples variables externes. A la pràctica, la UE es mou en un terreny jurídic i polític complex, en què qualsevol pas en fals podria aprofundir les divisions internes. La qüestió de l’ampliació s’entrellaça amb debats més amplis sobre la reforma institucional de la Unió i la necessitat d’adaptar els mecanismes de presa de decisions a una Europa potencialment més gran.
L’opció extrema: l’article 7
Com a últim recurs, els tractats europeus preveuen mecanismes per suspendre determinats drets d’un estat membre que vulneri greument els valors fonamentals de la Unió. L’article 7 del Tractat de la UE permet, en teoria, retirar el dret de vot d’un país en el Consell. Aquesta eina ja s’ha invocat en procediments contra Hongria per qüestions relacionades amb l’estat de dret, però arribar a aplicar-la plenament requeriria també amplis consensos polítics.
La possibilitat d’utilitzar aquest instrument en el context de l’adhesió ucraïnesa és vista com una mesura extrema i altament sensible. No obstant això, el simple fet que es mencioni evidencia fins a quin punt l’ampliació cap a l’est s’ha convertit en una prioritat estratègica per a bona part dels governs europeus. Per a aquests estats, accelerar el camí d’Ucraïna cap a la UE no és només una qüestió simbòlica, sinó una aposta per redibuixar l’arquitectura de seguretat del continent.
En aquest escenari, el 2027 apareix com una data orientativa més que no pas definitiva. Tot dependrà de l’evolució de la guerra, de la capacitat reformista de Kíiv i, sobretot, de la voluntat política dels Vint-i-set de caminar plegats en una de les decisions més transcendents per al futur del projecte europeu.