Quan fa un mes de l’inici de l’ofensiva dels Estats Units i Israel contra l’Iran, el balanç actual dibuixa un escenari molt més complex del que havia previst la Casa Blanca. En aquestes quatre setmanes, el relat de Donald Trump ha evolucionat al ritme d’una resposta iraniana que ha complicat els plans inicials de Washington. El que havia de ser una victòria ràpida —amb l’assassinat d’Ali Khamenei com a detonant— ha derivat en una bunquerització del poder a Teheran, on les interminables línies de successió i el pas endavant de la Guàrdia Revolucionària han allunyat la possibilitat d’un canvi de règim. Ara, el conflicte s’obre a dos escenaris incerts: una sortida negociada o un “cop final” nord-americà, que podria implicar fins i tot el desplegament de tropes terrestres.
En aquest mes, Trump ha anat modulant el seu discurs en un intent d’esquivar l’atzucac en què ha quedat atrapada l’administració republicana. Inicialment, insistia que el conflicte estava “pràcticament acabat”; després va rebaixar el to assegurant que “s’acabaria aviat”. Els missatges del republicà, però, han xocat reiteradament amb la realitat sobre el terreny. El president, que abans de tornar a la Casa Blanca prometia acabar la guerra d’Ucraïna en 24 hores —quan el conflicte ja acumula quatre anys—, intenta projectar una imatge de control que no es correspon amb la percepció que es respira a Washington, on diversos sectors del Congrés asseguren que l’executiu no ha deixat d’improvisar. La prova més evident és el bloqueig de l’estret d’Ormuz per part de l’Iran, una via per on circulava prop del 20% del petroli i el gas mundial i que s’ha convertit en el principal punt de pressió de Teheran. La interrupció d’aquesta artèria clau del sistema energètic global ha desencadenat una crisi immediata als mercats, amb el preu del barril de Brent superant els 100 dòlars per primera vegada des del 2022.
Pèrdua de confiança
A la crisi econòmica s’hi afegeix un altre element que preocupa Washington: l’erosió de la confiança dels seus aliats al Golf. Durant dècades, països com els Emirats Àrabs Units havien construït el seu atractiu econòmic i turístic sobre l’estabilitat que els proporcionava l’aliança amb els Estats Units. Però els atacs reiterats de l’Iran han trencat aquesta percepció de seguretat. Aquest mateix dijous, un atac a Abu Dhabi ha deixat dues víctimes mortals més. Ciutats com Dubai, convertides en grans hubs internacionals, veuen ara com la seva imatge es deteriora ràpidament. L’impacte de la guerra ha estat immediat, amb els inversors estrangers atrapats o buscant sortir del país i la sensació que la protecció nord-americana ja no és garantia davant l’escalada militar.
Braç a braç amb Israel, els Estats Units han aconseguit victòries rellevants sobre l'Iran, decapitant la cúpula del règim i colpejant la seva infraestructura militar. Segons el Comandament Central nord-americà, des de l’inici de la guerra s’han atacat més de 10.000 objectius de la República Islàmica. Tot i això, l’estratègia de Teheran amb atacs quirúrgics allà on fa més mal a l’economia mundial i servint-se de l’ajuda d’aliats com Rússia i Hezbollah ha desestabilitzat els plans de Washington. L’escenari ha obligat Trump a rebaixar el to triomfalista i a obrir la porta a una sortida negociada. De fet, els Estats Units ja han traslladat a l’Iran un pla de 15 punts per posar fi al conflicte, que inclou limitacions al programa nuclear i garanties sobre el trànsit marítim a l’estret d’Ormuz.
“No titllis d'acord la teva derrota”
Teheran ha rebutjat frontalment aquesta proposta i ha deixat clar que no acceptarà condicions imposades des de Washington. Segons fonts del règim citades per mitjans estatals, el pla nord-americà és “excessiu” i “no és positiu”, i insisteixen que el final de la guerra només arribarà quan ho decideixi la República Islàmica. En lloc d’acceptar la iniciativa dels Estats Units, l’Iran ha fixat les seves pròpies línies vermelles, com la fi immediata dels atacs nord-americans i israelians, garanties de no-agressió, compensacions pels danys causats i el reconeixement de la seva sobirania sobre l’estret d’Ormuz. "No titllis d'acord la teva derrota. L'era de les teves promeses s'ha acabat", ha afegit l’Iran en la seva resposta a Trump.
A escala interna, la guerra ha obert fissures polítiques i malestar als Estats Units, especialment per la percepció que Israel ha arrossegat Washington cap a un conflicte que era evitable. Ja en la primera setmana, Reuters recollia que el secretari d’Estat Marco Rubio va admetre que la implicació nord-americana responia en part a la certesa que Israel actuaria igualment i al temor d’una eventual represàlia iraniana contra instal·lacions nord-americanes a l'Orient Mitjà. Amb el pas dels dies, la tensió s’ha accentuat, fins al punt que el funcionari de més rang en matèria d'antiterrorisme va dimitir per no estar d'acord amb la guerra a l'Iran. El ja exdirector del Centre Nacional de Contraterrorisme Joe Kent va escriure en la seva carta de renúncia que l’Iran “no representava cap amenaça imminent” per als Estats Units i que la guerra havia començat “a causa de la pressió d’Israel i del seu poderós lobby nord-americà”. Ara bé, val a dir que són sabuts els vincles de Kent amb el supremacisme blanc i cercles antisemites.
A Israel, en canvi, el gran beneficiat políticament del conflicte és el primer ministre Benjamin Netanyahu. Tot i que el país viu ofegat pels constants bombardejos iranians i els ciutadans estan esgotats per les hores passades als búnquers, l’executiu hebreu ha aconseguit redirigir el focus polític. La guerra ha relegat a un segon pla l'infern de la Franja de Gaza i ha impulsat la invasió israeliana del sud del Líban, alhora que ha reforçat un clima de més consens nacional. En aquest context, Netanyahu ha tornat a situar-se en el terreny on se sent més còmode, el de la seguretat, desplaçant el focus de l’erosió interna que arrossegava, un factor clau a les portes d’un any electoral, amb eleccions previstes per a l’octubre.