La participació d’Israel a Eurovisió ha tornat a situar el festival, un any més, en el centre d’una crisi que ja no és només musical. En plena setmana gran del certamen, i amb el boicot d’Espanya i altres països com a teló de fons, una investigació publicada pel New York Times sosté que el govern de Benjamin Netanyahu ha utilitzat el concurs com una “eina de poder tou” per reforçar la imatge internacional del país en un moment de fort rebuig per la guerra a Gaza. Segons el diari nord-americà, Israel hauria desplegat una “campanya ben organitzada pel govern” per promoure el vot a favor dels seus representants al festival. Aquesta estratègia hauria inclòs anuncis a internet en diversos idiomes, missatges a les xarxes socials i crides directes al televot, amb l’objectiu de presentar un suport popular europeu que contrastés amb l’aïllament diplomàtic creixent del país.
El New York Times afirma que Israel va gastar almenys un milió de dòlars en promoció vinculada a Eurovisió, amb part dels diners procedents de l’oficina del primer ministre. Altres informacions recollides a partir del reportatge situen aquesta despesa dins l’anomenada oficina de “hasbara”, destinada a defensar la imatge exterior d’Israel i les seves polítiques.
Una estratègia que ve d'anys enrere
El cas no hauria començat ara, ja que segons el mateix rotatiu, les campanyes institucionals per afavorir la candidatura israeliana es remunten almenys al 2018, l’any en què Netta va guanyar el festival amb Toy. Aquella victòria, llegida inicialment com un èxit musical, hauria obert la porta a una estratègia més àmplia: convertir l’escenari d’Eurovisió en un aparador internacional útil per millorar la reputació del país.
La intensificació hauria arribat sobretot en les darreres edicions. A Malmö 2024, segons les dades citades per la investigació, la despesa israeliana en promoció hauria arribat als 800.000 dòlars. El gruix hauria sortit del Ministeri d’Afers Exteriors, amb una aportació addicional de l’oficina vinculada al primer ministre per treballar la “promoció del vot”.
El mecanisme assenyalat pel diari és especialment sensible perquè Eurovisió permet votar diverses vegades des d’una mateixa línia o dispositiu. En edicions recents, els missatges promocionals vinculats a Israel haurien animat els espectadors a votar “fins a 20 vegades”, el màxim permès aleshores. El mateix Netanyahu, segons recull la investigació, també hauria compartit publicacions demanant el vot per la candidatura israeliana.
La clau del debat és si aquestes campanyes han alterat o no l’equilibri del televot. El New York Times no afirma que hi hagi proves directes d’un frau organitzat en la votació, però sí que subratlla que, en alguns països amb poca participació, uns quants centenars de vots repetits poden decantar el repartiment de punts.
Els resultats d’Israel en el televot han alimentat les sospites. El país va quedar molt ben situat en el vot popular tant el 2024 com el 2025, tot i el fort rebuig polític i social que la seva participació generava en diversos estats europeus. A Espanya, segons les dades recollides en les informacions publicades, Israel hauria obtingut prop d’un terç del vot popular en una final amb una vintena llarga de candidatures, molt per davant del segon país més votat.
La polèmica també afecta directament la Unió Europea de Radiodifusió, l’organisme que organitza el festival. Les normes d’Eurovisió permeten promocionar una candidatura, però no admeten campanyes governamentals que busquin instrumentalitzar el concurs o influir en la votació. Tot i això, la UER no ha expulsat Israel ni ha imposat una sanció de gran abast; la principal resposta ha estat reduir el nombre màxim de vots que es poden emetre des d’una mateixa línia.
Viena 2026
La tensió ha continuat aquest 2026, quan la UER ha advertit la delegació israeliana després que el seu representant, Noam Bettan, publiqués un vídeo demanant explícitament el vot del públic. Segons les informacions recents, l’organització va considerar que aquesta acció “no s’ajusta a les regles ni a l’esperit del concurs” i va demanar la retirada del contingut. La televisió pública israeliana, Kan, va defensar que es tractava d’una iniciativa personal i sense finançament extern. Kan també ha negat conèixer les campanyes governamentals descrites pel New York Times. Segons la seva versió, “no es van violar les regles del concurs”.
En aquest context, el New York Times conclou que Eurovisió afronta “un futur incert” i si el televot es percep com un terreny vulnerable a campanyes estatals, el concurs corre el risc de perdre una part essencial del seu valor, la confiança del públic.