L’octubre passat, l’aiatol·là Ali Khamenei, líder suprem de l’Iran, va aparèixer en públic per primera vegada en cinc anys amb un missatge contundent: va advertir que Israel “no durarà gaire”. Aquesta declaració arribava poc després de l’assassinat per part d’Israel de Hassan Nasrallah, líder de Hezbollah i aliat proper de Khamenei, un cop personal molt dur per al dirigent iranià. L’ofensiva aèria israeliana contra l'Iran, iniciada recentment, ha estat un altre revés per a Teheran, que ha respost amb míssils i drons, tot i que amb poca eficàcia i sense frenar els atacs israelians. Els aliats regionals de l’Iran, especialment les milícies islamistes que Khamenei havia impulsat, es troben ara desmantellats o afeblits.
➕ Què se sap fins ara del conflicte entre Israel i l'Iran?
Khamenei, conegut pel seu estil prudent, pragmàtic i autoritari, es troba en una posició cada vegada més complicada. Nascut a la ciutat sagrada de Mashhad, en una família modesta, es va radicalitzar els anys seixanta en oposició al règim del Xa. Com a jove estudiant religiós a Qom, es va inspirar en l’aiatol·là Khomeini i va començar a actuar clandestinament en el seu nom, destaca un article del The Guardian. Al llarg dels anys, també es va veure influït per ideologies anticolonials i antioccidentals, traduint autors com Sayyid Qutb al persa i absorbint pensament islamista radical.
Després de diverses detencions, Khamenei va participar activament en la revolució del 1979 i va ascendir ràpidament dins del nou règim islàmic. El 1981, ja era president de la República, malgrat un atemptat que li va deixar seqüeles físiques. Quan Khomeini va morir el 1989, Khamenei el va succeir com a líder suprem, després d’un canvi constitucional. Va consolidar el seu poder amb l’ajuda de l’elit militar i ideològica del règim: els Guardians de la Revolució (IRGC), tot mantenint equilibris amb altres aliats dins l’estat.
Khamenei i la crisi que afronta
Durant els anys noranta, va eliminar rivals i va reprimir l’oposició, mentre reforçava vincles amb grups com Hezbollah. Tot i permetre cert marge a reformistes com el president Khatami a finals dels noranta, Khamenei mai no va deixar que el nucli ideològic del règim fos qüestionat. Va tolerar intents fallits d’obertura cap a Washington després del 2001, però alhora va donar suport als esforços de l’IRGC per ampliar la influència iraniana a l’Iraq postinvasió i frenar els EUA i Israel mitjançant aliats regionals.
Encara que no va bloquejar l’acord nuclear del 2015, s'hi mostrava escèptic i no queda clar si ha buscat frenar o impulsar la possible adquisició d’armes nuclears. Mentrestant, l’Iran ha viscut diverses onades de protestes socials, greus crisis econòmiques i un rebuig creixent per la repressió de dones, minories i dissidents. Això ha erosionat el suport al règim i ha ampliat el malestar popular.
En l'àmbit internacional, Khamenei va apostar fort per l’anomenat “eix de resistència” —Hamàs, Hezbollah, els houthis i diverses milícies xiïtes—, però aquest s'ha esfondrat fa poc sota la pressió militar d’Israel, i la caiguda del règim sirià d’Al-Assad ha trencat un dels seus aliats principals.
Ara, a 84 anys i la salut debilitada, Khamenei afronta la crisi més greu del seu llarg mandat. El debat sobre la seva successió està obert, i la seva estratègia de mantenir l’equilibri dins del règim i evitar una guerra oberta sembla més difícil que mai. El llegat del líder que durant més de tres dècades ha marcat el rumb de l’Iran arriba al seu moment més incert.