Una trucada telefònica al president rus, Vladímir Putin, ha acabat obrint una de les fractures diplomàtiques més importants entre els països nòrdics des de l'inici de la invasió russa d'Ucraïna. La iniciativa, impulsada el 27 d'octubre pel president finlandès, Alexander Stubb, i el primer ministre noruec, Jonas Gahr Støre, pretenia demostrar que Europa encara podia intervenir directament en les converses amb Moscou. Però el gest ha provocat el malestar de diversos governs europeus i ha tornat a posar sobre la taula una qüestió incòmoda: qui ha de representar Europa en unes eventuals negociacions de pau?
En una entrevista amb POLITICO, Støre va justificar la conversa argumentant que, malgrat que la guerra es lliura a Europa, l'única veu occidental que arriba directament al Kremlin és actualment la de Washington. "Pensar que aquesta guerra acabarà sense que Europa parli amb Moscou és una il·lusió", va afirmar el primer ministre noruec. Tant ell com Stubb consideraven que no podien deixar en mans exclusives de Donald Trump i els seus negociadors el contacte amb Putin, especialment davant els dubtes europeus sobre la capacitat de Washington per defensar els interessos d'Ucraïna.
Com ho han viscut els líders europeus?
La decisió, però, no va ser ben rebuda per tots els aliats. La primera ministra danesa, Mette Frederiksen, va expressar públicament el seu escepticisme i va reclamar que Europa mantingués la unitat en lloc d'impulsar iniciatives bilaterals. El primer ministre suec, Ulf Kristersson, també va qüestionar el moviment i va defensar que la pau havia d'arribar a través de la força i no de concessions a Moscou. Lituània s'hi va afegir a les crítiques. Segons recull POLITICO, alguns diplomàtics europeus van considerar que la trucada podia contribuir a normalitzar les relacions amb Putin mentre Rússia continuava atacant territori ucraïnès.
El desacord no afecta només la conveniència de parlar amb el Kremlin, sinó també la manera de fer-ho. Una part dels governs considera que mantenir canals diplomàtics és imprescindible perquè Europa no quedi exclosa d'un eventual acord. D'altres temen que obrir converses sense una estratègia compartida reforci la posició russa i transmeti una imatge de divisió. La crítica a Stubb i Støre també es va centrar en la manca de coordinació prèvia amb la resta d'aliats.
Per què van trucar a Putin?
La conversa, que va durar aproximadament noranta minuts, va servir perquè els dos dirigents transmetessin a Putin les posicions del president ucraïnès, Volodímir Zelenski: les qüestions territorials s'han de negociar al màxim nivell polític i calen mesures de desescalada. També van abordar la seguretat al mar Bàltic. Støre va descriure la conversa com a "racional" i "professional", però va admetre que no tenia garanties que el president rus estigués realment disposat a arribar a un acord. Putin, per la seva banda, va elogiar posteriorment la iniciativa nòrdica, una valoració que difícilment va contribuir a calmar les reticències dels altres governs europeus.
L'episodi arriba en un moment en què les negociacions sobre Ucraïna tornen a dependre en bona part dels moviments de l'administració Trump. Segons l'anàlisi de POLITICO, la tornada del president nord-americà a la Casa Blanca ha alterat el consens transatlàntic sobre Rússia i ha reduït la capacitat europea d'influir en el procés diplomàtic.
La contradicció és evident: mentre els governs europeus reclamen tenir un paper determinant en el futur d'Ucraïna, continuen sense compartir una estratègia sobre com relacionar-se amb Moscou. La iniciativa de Finlàndia i Noruega ha fet visible aquesta dificultat i ha reobert el debat sobre si Europa pot aspirar a ser un actor decisiu en unes negociacions de pau sense aconseguir abans una posició comuna.