Donald Trump, Vladímir Putin i Xi Jinping podrien compartir taula al novembre en una trobada de gran transcendència geopolítica. La reunió encara no està confirmada, però Rússia ha plantejat celebrar-la durant la cimera del Fòrum de Cooperació Econòmica Àsia-Pacífic (APEC), prevista per als dies 18 i 19 de novembre a Shenzhen, al sud de la Xina. Segons l'agència Reuters, el 19 d’octubre Trump va afirmar que estaria disposat a participar en una reunió trilateral per parlar d’armes nuclears i desarmament. El Kremlin també ha confirmat que la possibilitat s’ha discutit. La pregunta no és només si els tres presidents arribaran a asseure’s junts, sinó què podrien negociar i qui en pagaria les conseqüències.
Tres potències, tres interessos
Per a Putin, la reunió tindria un valor immediat: trencar l’aïllament diplomàtic provocat per la invasió d’Ucraïna i recuperar protagonisme internacional. Segons una anàlisi publicada aquesta mateixa setmana pel Centre for European Policy Analysis (CEPA), la imatge del president rus assegut entre Trump i Xi ja li proporcionaria un important reconeixement polític, encara que no s’arribés a cap acord concret.
Trump, per la seva banda, podria presentar la trobada com una oportunitat per impulsar negociacions sobre el control nuclear i reforçar el seu perfil de negociador internacional. Però els interessos de Washington no coincideixen necessàriament amb els de Moscou: un acord que beneficiés Rússia a Ucraïna podria generar tensions amb els aliats europeus i qüestionar la credibilitat dels compromisos nord-americans amb la seguretat del continent.
Xi Jinping afrontaria un dilema diferent. Com a amfitrió de l’APEC, podria projectar la Xina com una potència imprescindible per gestionar els grans conflictes internacionals. Tanmateix, Pequín no ha confirmat públicament la seva participació en una cimera trilateral formal. Eva Seiwert, analista del Mercator Institute for China Studies (MERICS), assenyala, segons cita la publicació The Diplomat, que Xi també té motius per evitar una trobada que el comprometi amb un acord sobre Ucraïna o que desviï l’atenció del paper internacional de la Xina.
Què podrien pactar?
Hi ha tres àmbits principals de negociació. El primer és Ucraïna. Segons The Washington Post, Rússia hauria proposat la trobada per abordar un acord que posi fi a la guerra. El problema és que una negociació entre Washington, Moscou i Pequín deixaria fora tant el govern ucraïnès com els seus aliats europeus. Kíiv no rebutja necessàriament un alto el foc. El president ucraïnès, Volodímir Zelenski, va defensar el 21 d’octubre, en una entrevista amb Fox News, la possibilitat de congelar les línies del front com a primer pas per aturar els combats. Aquesta opció, però, no implica reconèixer la sobirania russa sobre els territoris ocupats. Zelenski reclama garanties de seguretat dels Estats Units i dels aliats europeus per evitar que Rússia aprofiti una treva per reprendre l’ofensiva. La seva posició introdueix un element clau en qualsevol negociació: Ucraïna pot acceptar discutir com aturar la guerra, però no vol que les grans potències decideixin el seu futur sense la seva participació. Segons Euronews i l’agència EFE, el president ucraïnès ha presentat la congelació del front com una possible via per avançar cap a la pau, no com una renúncia als territoris ocupats.
El segon àmbit és el nuclear. Donald Trump ha assenyalat públicament el desarmament com un dels possibles objectius de la trobada. Segons Reuters, el president nord-americà va expressar el 19 d’octubre la voluntat de parlar d’armes nuclears amb Vladímir Putin i Xi Jinping. Però un acord trilateral seria difícil: els Estats Units i Rússia concentren la major part de l’arsenal nuclear mundial, mentre que la Xina, tot i ampliar ràpidament les seves capacitats, encara disposa d’un arsenal més petit. Segons l’Institut Internacional d’Estocolm per a la Recerca de la Pau (SIPRI), aquesta diferència és un dels principals obstacles per establir compromisos comuns de desarmament. Pequín s’ha resistit tradicionalment a negociar en les mateixes condicions que Washington i Moscou, i defensa que les dues potències amb més armes nuclears han d’assumir la responsabilitat principal de reduir-les. Per això, més que un tractat immediat, una eventual cimera podria servir per obrir converses sobre el control dels arsenals, la transparència militar i la prevenció d’una escalada nuclear. Sense compromisos verificables, però, la trobada podria quedar en una declaració d’intencions.
El tercer àmbit és l’econòmic. Les sancions contra Rússia, el comerç energètic i les tensions tecnològiques entre Washington i Pequín podrien formar part d’una negociació més àmplia. Segons Reuters, els Estats Units i la Xina mantenen disputes sobre els aranzels, les exportacions de tecnologia avançada i l’accés a minerals crítics, especialment les terres rares, imprescindibles per fabricar vehicles elèctrics, semiconductors i equipament militar. El control xinès d’una part molt important del processament mundial d’aquests materials dona a Pequín una eina de pressió en les negociacions comercials. Per altra banda, Washington podria intentar limitar els ingressos que Moscou obté de les exportacions de petroli, mentre que Pequín té interès a preservar els seus vincles comercials i energètics amb Rússia. Segons l'anàlisi del Centre for European Policy Analysis (CEPA), una eventual cimera no necessàriament produiria un acord econòmic concret: també podria servir perquè cada líder projectés influència internacional sense assumir compromisos vinculants. Per a Europa, el risc seria que qualsevol entesa entre Washington i Moscou sobre sancions, energia o Ucraïna alterés l’equilibri econòmic i de seguretat del continent sense que els governs europeus haguessin participat en la negociació.
Europa, davant el risc de quedar al marge
El risc per a Europa no és només quedar fora de la fotografia, sinó que Washington i Moscou negociïn sobre la seguretat del continent sense comptar amb els governs europeus ni amb Kíiv. Segons Sergey Radchenko, especialista en política exterior russa i xinesa de la Johns Hopkins University, en una anàlisi publicada al South China Morning Post fa uns dies, Putin podria aprofitar una trobada amb Trump i Xi per distanciar els Estats Units dels seus aliats europeus i reforçar la seva posició internacional. La preocupació no és teòrica: el ministre d’Exteriors ucraïnès, Andrii Sybiha, ha advertit que una reunió entre les tres potències sense Ucraïna podria animar Rússia a prolongar la guerra, en lloc d’acostar un acord de pau.
Europa, però, no és del tot impotent. La seva principal carta és el suport militar i financer a Ucraïna: qualsevol acord que Kíiv consideri inacceptable difícilment garantiria una pau duradora sense tenir en compte la situació sobre el terreny. En una anàlisi publicada per Deutsche Welle, l’expert Andrew Kimmage assenyala que l’ajuda europea a Ucraïna i la cooperació en defensa donen als governs europeus capacitat d’influència, encara que no siguin presents a la cimera. La dificultat és convertir aquest pes en una posició diplomàtica comuna, en un moment en què les capitals europees no sempre coincideixen sobre com tractar Trump ni sobre les condicions d’un eventual acord amb Moscou.
Emmanuel Macron, Petteri Orpo i Pedro Sánchez, durant la reunió del Consell Europeu celebrada a Brussel·les el 19 de juny de 2026, en un context de debat sobre el futur de la seguretat europea i el paper de la UE en l’escenari internacional / Europa Press
La qüestió de fons és si Europa pot continuar depenent dels Estats Units per a la seva defensa mentre Washington busca enteses amb Rússia i la Xina que poden entrar en conflicte amb els interessos europeus. Un informe del Council on Foreign Relations publicat aquest mateix mes d'octubre identifica diverses vies per afrontar aquest dilema: reforçar el pilar europeu de l’OTAN, avançar cap a una estructura de defensa pròpia de la Unió o impulsar una coalició de països disposats a assumir més responsabilitats. Cap opció és immediata, perquè Europa encara depèn dels Estats Units en àmbits com la intel·ligència, la defensa antimíssils i les capacitats militars estratègiques.
La cimera, per tant, posaria a prova dues coses alhora: la capacitat de les tres potències per trobar interessos comuns i la capacitat europea d’evitar que aquests interessos es converteixin en decisions preses a costa de la seva seguretat. El repte per a Europa no és necessàriament aconseguir una cadira en cada reunió, sinó disposar de prou pes polític, militar i econòmic perquè ningú pugui decidir el futur del continent sense ella.