Durant anys, governs, inversors i organismes internacionals han confiat en models econòmics que transmeten un missatge tranquil·litzador: passi el que passi, l’economia continuarà creixent, encara que sigui a un ritme més lent. Però un nou informe d’experts adverteix que aquesta confiança pot ser profundament errònia. El risc no prové d’una bombolla financera ni d’una crisi de deute clàssica, sinó d’una acumulació de xocs físics que els models actuals simplement no saben calcular.
Segons investigadors de la Universitat d’Exeter i del centre d’anàlisi financera Carbon Tracker Initiative, l’impacte accelerat de la crisi climàtica podria desembocar en un col·lapse econòmic global comparable, o fins i tot superior, al del 2008. La diferència clau és que, aquesta vegada, no hi hauria marge per a un rescat similar. Quan el sistema financer va fallar, els estats van poder intervenir; davant el col·lapse de sistemes naturals, aquesta opció no existeix.
Els efectes del canvi climàtic
El problema de fons no és només l’augment de la temperatura global, sinó la manera com s’està analitzant. Els models econòmics utilitzats per governs i grans institucions parteixen d’una premissa còmoda: que el futur es comportarà com el passat. D’aquesta manera, els danys associats al clima es tradueixen en pèrdues graduals i assumibles. Tanmateix, aquest enfocament ignora els fenòmens extrems, les crisis encadenades i els efectes dominó que poden fer descarrilar economies senceres en poc temps.
A mesura que el món s’acosta a un escalfament global de 2 graus, augmenta el risc de desastres simultanis: onades de calor persistents, sequeres prolongades, inundacions greus o alteracions en sistemes naturals clau. Alguns d’aquests processos, coneguts com a punts de no retorn, podrien tenir conseqüències irreversibles a escala global. El desgel accelerat de Groenlàndia o el col·lapse de corrents oceàniques fonamentals no són escenaris llunyans, sinó riscos que molts científics situen cada vegada més a prop.
Un impacte econòmic subestimat
Les conseqüències econòmiques d’aquests xocs van molt més enllà dels danys materials immediats. Una successió de catàstrofes pot arruïnar collites, disparar el preu dels aliments, col·lapsar el mercat assegurador, enfonsar el valor de l’habitatge i obligar els estats a gastar enormes recursos en reconstrucció. Parlar d’“ajustos graduals” en aquest context resulta, segons els experts, excessivament optimista.
Un altre element clau és la manera com el producte interior brut amaga el cost real dels desastres. El PIB pot créixer després d’una catàstrofe gràcies a la despesa en reconstrucció, encara que la població sigui més pobra, estigui més malalta o hagi perdut la seva llar. Aspectes com les morts, la deterioració de la salut, la ruptura social o la degradació dels ecosistemes queden fora del recompte, generant una falsa sensació d’estabilitat.
El pròxim xoc no tindrà rescat
Per als autors de l’informe, aquesta visió parcial representa un greu error en la gestió del risc. Alerten que governs i institucions financeres s’estan preparant per a una crisi similar a la del 2008, quan el pròxim xoc podria ser molt més difícil de contenir. Sense eines adequades per anticipar els escenaris extrems, les bases mateixes del creixement econòmic queden en qüestió.
Algunes veus del sector financer ja comencen a compartir aquesta preocupació. Gestores de grans volums d’inversió adverteixen que subestimar els riscos físics no només distorsiona les decisions econòmiques, sinó que trasllada els costos al conjunt de la societat, afectant pensions, assegurances i estabilitat fiscal.
Les projeccions a llarg termini reforcen el missatge. Diversos estudis actuarials apunten que, entre el 2070 i el 2090, l’economia mundial podria perdre fins a la meitat del seu PIB a causa de xocs climàtics catastròfics, una xifra molt superior a les estimacions habituals. Davant d’aquest escenari, els experts insisteixen que prevenir és molt més barat que gestionar el col·lapse.
L’informe conclou amb una advertència contundent: ignorar aquests riscos no és una posició neutral, sinó una aposta perillosa. La pregunta ja no és si el clima importa, sinó si l’economia pot continuar funcionant amb models que no contemplen els pitjors escenaris. Perquè, quan aquests escenaris arribin, no hi haurà cap banc central capaç de tornar-ho tot a la normalitat.