Alguns diaris obren la portada amb la picabaralla sobre els sis debats de televisió proposats per Pedro Sánchez a Alberto Núñez Feijóo. Altres, amb l’arrencada de l’ofensiva de l’exèrcit d’Ucraïna contra els invasors russos. Fa estrany que la contraofensiva ucraïnesa es consideri a la mateixa altura informativa que una gresca preelectoral típica i tòpica —el 2018 va passar igual, però en aquell cas era Rajoy qui proposava enfrontar-se amb Sánchez, que s’hi va negar, com fan sempre els candidats i/o partits en ascens perquè els favorits només hi tenen a perdre—. Encara més en el present cas: al socialista se li ha vist sempre més traça en el cos a cos que al del PP. En fi, és igual. El contraatac de les tropes ucraïneses pot suposar un tombant, un divisor d’aigües, un canvi de sentit en una guerra que bé es pot qualificar d’existencial per a, diguem-ne, Occident. Ningú diria el mateix de les eleccions a Espanya, per molt polaritzades que estiguin. El País i La Vanguardia obren amb la guerra. El Mundo gairebé. La Razón i l’Ara ho fan amb els debats (encara que el diari barceloní dona a la guerra la foto principal). La resta de portades (El Periódico, ABC, El Punt Avui) no toquen cap d’aquests temes. Potser volien ser diferents o alternatius però sembla que estiguin a la lluna de València.
Es pot disculpar una mica el desori perquè Kíiv ha imposat la llei del silenci sobre les seves operacions des de fa una setmana i fins i tot alguns alts càrrecs del govern ucraïnès han negat la contraofensiva. També perquè analistes militars nord-americans han dit que, en realitat, no és sinó una empenta inicial per determinar les posicions i la força de les tropes russes, una tàctica tradicional de l’exèrcit dels Estats Units anomenada “reconeixement per la força” en què han estat entrenats les unitats ucraïneses. Es tracta de tempteigs armats per detectar debilitats en les defenses, les tropes i la moral russes. Continuaran uns quants dies i estan pensats per obligar els russos a cometre errades que proporcionin oportunitats d'avançar. De moment, han entrat entre 100 i 1.600 metres segons els fronts d’atac, ha dit la viceministra de Defensa d’Ucraïna, Hanna Maliar.
Potser no és l’ofensiva-ofensiva, però costa de veure com una trifulga menor, insípida i avorrida entre candidats té més pes en algunes portades. Tal vegada és un senyal dels nervis amb què els diaris encaren les eleccions. Certament, no és poc el que està en joc. L’Ara anuncia en portada una informació sobre les mesures que perillen amb un govern espanyol comandat pel PP i Vox. En destaca dues: la reforma de la sedició i el càlcul de les pensions. El Mundo també fa un peça semblant però en parla d’una manera més llagotera (“Els 100 primers dies de Feijóo”) i assenyala que recuperarà la sedició, reorganitzarà el CIS —és una dèria molt intensa als diaris de Madrid, una mica per sota de TV3 o la immersió— i renovarà el Poder Judicial, pots imaginar en quina direcció. L’agenda del PP fa una mica de por, sí, o segons qui pot ser motiu de celebració. Però… obrir amb uns debats per la tele? Tot és opinable, esclar, però sembla una autèntica collonada al costat de la resta d’informacions.
