Portades: Espanya accepta la derrota al Sàhara 46 anys després

En un parell de paràgrafs anem al Sàhara. Ara toca Ucraïna. El títol d’El Periódico encara podria ser més contundent: Bany de masses, bany de sang (l’original diu “bany de llàgrimes”). Però és el millor del dia. Potser sense saber-ho —gran creativa, la casualitat— captura l’aire de la Història. En sentit directe, al·ludeix a que mentre Vladímir Putin assistia a Moscou a una macrofesta nacionalista en favor de la invasió de i la guerra a Ucraïna, el seu exèrcit bombardejava ciutats del país agredit, entre altres Lviv, principal punt de pas dels refugiats que fugen cap a Europa. Parlem de Lviv. La major part de la seva història, uns quatre segles, ha estat part de Polònia. Esquarterada Polònia al segle XVIII, la ciutat es incorporada a Àustria-Hongria. Va arribar a ser la quarta ciutat de l’imperi. Acabada la I Gran Guerra, retorna a Polònia. Després de la Segona, se la queda la Unió Soviètica, que hi va portar gent d’Ucraïna després de forçar els habitants originals a marxar a la nova Polònia, traslladada a l’Oest. Bona part d’aquests expulsats va anar a petar a Stettin (avui Sczeczin), històrica ciutat alemanya a la desembocadura de l’Oder —de fet, el port de Berlín— reassignada a Polònia el 1946. Al seu torn, els alemanys que hi vivien van ser expulsats cap a l’actual Alemanya. Avui dia, tant a Lviv com a Sczeczin, qualsevol cap de setmana, hi pots veure autobusos de jubilats polonesos o alemanys, tristots, que van a veure la casa on van néixer, la casa dels seus avis. Europa.

A què ve aquesta excursió? Doncs ve a dir que és molt complexe explicar tot el que passa a Europa Central ara mateix si els diaris volen aventurar-se més enllà de les salvatgeries i cafrades dels soldats de Putin, celebrades ahir a l’estadi olímpic de Moscou, que és la foto de totes les portades d’aquest dissabte. La guerra de Putin torna a reconstruir l’Europa contrafeta i anivellada al segle XX per les guerres mundials, com abans ho havia estat per altres estires i arronses bèl·lics, dinàstics o comercials. Amb països que apareixen i desapareixen en forma de regió, d’oblast, de voivodat, de província. D’estat o de minoria perseguida. Amb nacions sense estat o dividides entre estats. Pobles deixats a la deriva com restes d’un naufragi, com un pis abandonat de pressa i corrents. Europa té més història desendreçada com l’habitació d’un adolescent que arranjada i ben disposada com la sala d’un palau. Excepte els últims 65 anys, des de la fundació del que ara és la Unió Europea. Això és el que Putin liquida. És difícil que un diari imprés es faci càrrec de tot això en unes portades.

Patriotisme espanyol i Sàhara

Els diaris espanyols obren amb la renúncia de l’Estat espanyol a la neutralitat sobre el Sàhara Occidental. Madrid accepta ara ara el pla de Marroc pel territori que li va arrabassar a Espanya el 1975: una autonomia limitada dins l’estat marroquí. El Trio de la Benzina aprofita, esclar, per carregar els neulers al govern espanyol, que “cedeix” i “es plega” a Rabat, etcètera. Són més falsos que una mà de vuits i nous. Si tant se’ls en fa. Al seu dia van castigar el govern de Pedro Sánchez perquè havia acollit en secret en un hospital de Logroño al líder del Front Polisario (el partit-i-guerrilla dels saharauis) greument malalt. És a dir, es van posar a favor del Marroc. Quins pocavergonyes.

En canvi, El País, El Periódico i La Vanguardia ho presenten amablement com “un gir” en favor del Marroc. Una mera decisió diplomàtica, vaja. En realitat, Espanya envia a la paperera de la història als saharauis —antics súbdits colonials seus—, molt majoritàriament a favor del Front Polisario, que defensa la independència del Sàhara Occidental si així ho decideixen els saharauis en referèndum. A favor del pla marroquí també hi figuren els Estats Units, França, Alemanya i l’Aràbia Saudita. L’ONU sempre ha defensat que s’hi celebri un referèndum, com toca, perquè es tracta d’una colònia, i considera “potència ocupant” al Marroc.

Cap diari titula com caldria, doncs. Els deu fer molta vergonya dir que Espanya reconeix i accepta que el 1975 va perdre un territori en una guerra peculiar —la Marxa Verda— amb el Marroc i que no va tenir l’ànim ni el tremp d’enfrontar. Ara ha traït del tot els saharauis i els deixa en mans de l’autocràcia del rei Mohamed VI i els seus amiguets a canvi, diu El País, de seguretat migratòria i garanties sobre Ceuta i Melilla. Quines garanties? Les mateixes que Espanya va donar als saharauis? Si a Mohamed VI li ha anat bé per doblegar a Espanya enviar onades de refugiats contra Ceuta i Melilla, obrir la mà al narcotràfic, collar els drets de pesca i retirar a l’ambaixadora, quines “garanties” té Espanya que no hi tornarà? Res. Cap. Els diaris, però, xiulen i miren al sostre. Uns patriotes.

Foto: Manifestació del Front Polisario a El Aaiún, 1971

EPC