Amb més població, una economia molt superior i l’exèrcit més potent del món, els Estats Units semblaven tenir totes les cartes per imposar-se en la guerra contra l’Iran. Tanmateix, més d'un mes després de l’inici del conflicte, la realitat és força complexa: la superioritat militar nord-americana no s’està traduint en una victòria clara.
El president dels Estats Units, Donald Trump, ha optat per una estratègia de màxima pressió, combinant amenaces d’atacs massius amb moviments militars a la regió. Però aquesta aposta evidencia un límit clau: tenir més força no garanteix poder imposar el resultat desitjat sense assumir costos elevats.
Aquí és on pren rellevància la distinció clàssica del politòleg Joseph Nye entre “poder dur” —hard power— i “poder tou” —soft power—. Els Estats Units dominen clarament el primer —capacitat militar i econòmica—, però el conflicte amb l’Iran mostra les dificultats d’imposar-se quan l’adversari sap jugar amb altres formes d’influència i pressió.
L'estratègia de l'Iran
L’Iran, tot i la seva inferioritat militar, ha aconseguit convertir els seus punts febles en eines de pressió. El cas més evident és el tancament de l’estret d’Ormuz, un pas clau pel transport mundial de petroli. Aquesta decisió ha tingut un impacte immediat en els mercats globals i ha situat Washington en una posició incòmoda: qualsevol resposta militar contundent podria desencadenar una crisi econòmica internacional.
Així, el conflicte ha evolucionat cap a una batalla de palanques més que no pas de força bruta. Els Estats Units tenen capacitat per reobrir l’estret per la força, però això implicaria riscos considerables, com atacs contra vaixells nord-americans o baixes militars que podrien erosionar encara més el suport intern a Trump.
A més, una escalada militar podria provocar represàlies iranianes contra aliats dels EUA al Golf Pèrsic, afectant infraestructures energètiques i disparant encara més el preu del petroli. De fet, els mercats ja han reaccionat amb fortes pujades, evidenciant fins a quin punt el conflicte té conseqüències globals.
Les victòries dels EUA
En aquest context, la Casa Blanca ha intentat presentar petits avenços com a victòries diplomàtiques, com el pas limitat de petroliers per l’estret. No obstant això, aquestes concessions són molt inferiors al trànsit habitual abans de la guerra, cosa que relativitza l’èxit real de l’estratègia nord-americana.
Un altre dels dilemes de Washington és que moltes de les seves opcions més contundents —com atacar infraestructures clau o bloquejar completament les exportacions de petroli iranianes— podrien acabar generant més inestabilitat i reforçant la posició de Teheran. L’Iran, de fet, no necessita una victòria militar clàssica: li n’hi ha prou amb allargar el conflicte i augmentar els costos polítics i econòmics per als Estats Units.
Aquest escenari encaixa amb la idea que el poder no només es mesura en termes de força, sinó també en la capacitat de resistir i condicionar l’adversari. L’Iran ha demostrat que, amb recursos limitats, pot influir de manera desproporcionada en l’economia global i en la política interna nord-americana.
Mentrestant, Trump manté un discurs ambivalent: assegura que hi ha avenços diplomàtics, però alhora amenaça amb una escalada sense precedents. El desplegament de milers de soldats addicionals a la regió apunta que la finestra per a una solució negociada podria estar reduint-se.
En última instància, la guerra posa de manifest una paradoxa: els Estats Units poden guanyar sobre el paper, però no sense assumir un cost que potser no estan disposats a pagar. I mentre cap de les dues parts ofereixi una sortida clara, el risc d’una escalada major —amb conseqüències globals— continua creixent.
Més enllà del camp de batalla, el desenllaç del conflicte tindrà conseqüències que aniran molt més enllà de l’Orient Mitjà. Des del preu de l’energia fins a l’estabilitat econòmica mundial, el pols entre Washington i Teheran s’ha convertit en una qüestió global, amb efectes directes sobre governs, mercats i ciutadans arreu del món.