Els darrers deu anys, la butaca presidencial del Perú ha estat més aviat una cadira elèctrica per a tot aquell a qui s’hi ha assegut. Vuit presidents en només una dècada reflecteixen la volatilitat política del país andí i la debilitat dels presidents davant del Congrés, disposat a destituir el mandatari que sigui si no s'alinea amb els objectius polítics de les forces que controlen l'hemicicle, la majoria grups de dreta com el fujimorisme. L’última víctima va ser fa dos mesos l’advocat conservador José Jerí. Un cas d’ocultació de vincles amb empresaris xinesos i altres indicis de tràfic d’influències van posar fi al seu mandat de només quatre mesos i va ser rellevat el febrer per l’octogenari de l’esquerra marxista José María Balcázar, qui ha estat l’encarregat d’assumir el poder aquestes darreres setmanes abans de les eleccions presidencials d’aquest diumenge 12 d’abril.
Trenta-cinc candidats i algunes cares conegudes a la dreta i a l'esquerra
Per a aquests comicis, més de 27,3 milions de peruans estan cridats a les urnes amb la papereta més extensa de la seva història: 35 candidats presidencials (només quatre dones) lluiten per estar entre els dos que aniran a la segona volta, en cas que cap d'ells aconsegueixi arribar al 50% dels vots, cosa que sembla molt difícil. Alguns d'ells cares conegudes com la conservadora Keiko Fujimori, la filla i hereva política de l'expresident Alberto Fujimori (1990-2000), que es presenta per quarta vegada per ser presidenta, o el còmic Carlos Álvarez, una estrella de la televisió peruana que ha imitat polítics durant els últims 30 anys. Encara més a la dreta d’ells hi ha l'ultraconservador exalcalde de Lima Rafael López Aliaga i el líder de la formació ultradretana Renovació Popular i també exalcalde de Lima, Rafael López Aliaga.
Des de l'esquerra emergeix Roberto Sánchez, exministre de Pedro Castillo (2021-2022) a qui promet alliberar de la seva condemna pel seu intent de cop d'estat per reprendre el seu projecte polític, amb què continuen identificats una considerable part dels peruans que consideren que les elits polítiques i econòmiques no el van deixar governar. De fet, encara està oberta la ferida que van deixar els més de 50 morts durant les protestes succeïdes després de l'empresonament de Castillo i l'ascens al poder de la seva vicepresidenta, Dina Boluarte (2022-2025), que es va congraciar amb les forces dominants al Legislatiu. Altres candidats castillistes són Vladimir Cerrón, líder del partit marxista Perú Lliure, amb què Castillo va guanyar les eleccions el 2021, i Carlos Jaico, que va ser secretari del Despatx Presidencial durant el seu mandat d’un any i mig.
Els discursos populistes intenten captar els indecisos en un context d'inseguretat creixent
La gran fragmentació del vot fa que cap candidat no superi el 14% en intenció de vot, segons les últimes enquestes realitzades. Amb marges tan ajustats, doncs, tot està per veure en una votació on un important sector d'electors decidirà el sentit del seu vot a l'últim minut. El percentatge d'indecisos i de vot blanc voreja el 30% en una jornada en què els peruans hauran d’escollir també senadors nacionals, senadors regionals, diputats i representants del Parlament Andí —l'òrgan deliberant i de control polític de la Comunitat Andina—. Així, després d'aquestes eleccions, el Perú tornarà a tenir un Parlament bicameral, creat per l'actual Legislatiu en contra del que es va votar en un referèndum el 2018.
Un dels temes centrals de la campanya electoral ha girat al voltant de la inseguretat. L'auge de la criminalitat és la principal preocupació dels peruans per a aquestes eleccions, fins al punt que un 51% de la població vol un president com el salvadorenc Nayib Bukele, segons una enquesta. D’aquesta manera, alguns candidats han promès mesures extremes i populistes com l'aplicació de pena de mort. És el cas de Carlos Álvarez, que ha afirmat que si arriba a la presidència, "tot policia que faci servir la seva arma de foc per eliminar un delinqüent per protegir un ciutadà, no el donaré de baixa, jo el condecoro"; o de Rafael López Aliaga, que ha atribuït l’auge de la delinqüència a la immigració veneçolana, tal com va fer també el recentment elegit president xilè, José Antonio Kast.