Hi ha polítics que deixen càrrecs, lleis o sigles com a llegat d'una vida de servei públic, però Emma Bonino va molt més enllà. Deixa una vida de lluita bregada en mil batalles, moltes de les quals encara segueixen obertes. Durant més de mig segle, la carismàtica i reconeguda política italiana sempre va ser allà on la llibertat individual estava en discussió. L'avortament, el divorci, la pena de mort, la mutilació genital femenina, els drets de les dones afganeses, la fam, els refugiats, Europa. Causes que avui poden semblar assumides i aconseguides, però que ella va començar a defensar quan fer-ho significava desafiar convencions, governs i una societat italiana profundament marcada pel pes de l'Església. Emma Bonino ha mort aquest divendres a Roma a 78 anys, segons ha anunciat Più Europa, el partit que ella mateixa va fundar. Feia dies que estava ingressada després d'una greu crisi respiratòria. Diumenge havia estat traslladada en codi vermell a l'hospital Santo Spirito i havia passat per cures intensives abans de ser derivada dijous a una clínica privada, on ha acabat morint.
Emma ci ha lasciati ma non ci lascerà mai.
— Più Europa (@Piu_Europa) September 11, 2026
Oggi non ci lascia soltanto la nostra leader, ci lascia una delle protagoniste più lucide, coraggiose e libere della storia politica del nostro Paese e del mondo libero.
Emma fu “scelta dalla politica radicale” quando un divieto… pic.twitter.com/hynLgDWzNo
"Avui no ens deixa només la nostra líder; ens deixa una de les protagonistes més lúcides, valentes i lliures de la història política del nostre país i del món lliure", ha resumit Più Europa. La frase conté bona part del personatge. Perquè Bonino va fer de la independència una identitat política i personal: radical, laica, liberal, europeista i poc inclinada a acomodar-se a les ortodòxies del moment. "Sempre radicalment lliure. La seva vida ha estat una llarga lluita contra tot allò que nega les llibertats: contra l'avortament clandestí, contra la fam al món, contra la partitocràcia, contra la mutilació genital femenina, contra el justicialisme, contra els genocidis, contra qualsevol forma d'autoritarisme", subratlla el comunicat de l'organització. Bonino va rebre la Legió d'Honor francesa, la Gran Creu de l'Orde del Mèrit de la República Italiana i el Premi Príncep d'Astúries de Cooperació Internacional el 1998, entre molts altres reconeixements a una vida de lluita incansable.
Ha fallecido Emma Bonino, Premio Príncipe de Asturias de Cooperación Internacional 1998.
— Fundación Princesa de Asturias (@fpa) September 11, 2026
Emma Bonino, 1998 Prince of Asturias Award for International Cooperation, has died.
© EFE pic.twitter.com/XAnyozPwMX
El dret a l'avortament, la primera batalla
Nascuda el 9 de març del 1948 a Bra, al Piemont, Bonino va entrar de ple en la vida pública italiana durant els anys setanta, de la mà del Partit Radical de Marco Pannella. La seva primera gran batalla seria també una de les que definirien tota la seva trajectòria: el dret a l'avortament. Va participar en la fundació del Centre d'Informació sobre Esterilització i Avortament i va arribar a practicar i inculpar-se per avortaments clandestins com a forma de desobediència civil. Va ser detinguda. Tres anys després, el 1978, Itàlia legalitzava la interrupció voluntària de l'embaràs.
Emma Bonino non ha mai aspettato che il mondo fosse pronto. Ha sempre scelto di andare avanti, indicando la strada agli altri.
— Roberta Metsola (@EP_President) September 11, 2026
È così che sarà ricordata in Italia e a Bruxelles, dove ha ricoperto il ruolo di deputata al Parlamento europeo e di Commissaria europea.
L’Europa per… pic.twitter.com/tEKCTpO6Xg
Aquella manera d'entendre l'activisme —posar el cos abans que el discurs— no l'abandonaria mai. També va participar en les campanyes radicals pel divorci, contra l'energia nuclear, contra la pena de mort i contra la fam al món. En una Itàlia dominada durant dècades per grans aparells de partit, Bonino va representar una altra tradició: la de la política com a provocació cívica, referèndum, desobediència i defensa obsessiva dels drets individuals.
De Roma al món
El salt institucional no la va convertir en una política convencional. Va entrar al Parlament italià el 1976, amb només 28 anys, i el 1979 va arribar al Parlament Europeu, on repetiria en diferents legislatures. Entre 1995 i 1999 va ser comissària europea, amb responsabilitats en Pesca, Política de Consum i, sobretot, Ajuda Humanitària. Va ser aleshores quan el seu activisme va adquirir una dimensió mundial. Els Balcans, l'Afganistan o l'Àfrica dels Grans Llacs deixaven de ser per a ella punts llunyans en un mapa: volia que Europa hi fos, que actués i que assumís responsabilitats davant les grans crisis humanitàries. Parlava diverses llengües, entre elles l'àrab, i tenia una concepció gairebé militant de la política exterior. Els drets humans, repetia en essència durant tota la seva carrera, no podien acabar-se a la frontera d'un Estat. La seva lluita contra la pena de mort va cristal·litzar també en la fundació de Hands Off Cain, i va dedicar anys a denunciar la mutilació genital femenina i la situació de les dones en règims autoritaris.
Dei milioni di modi, di mondi in cui si può ricordare Emma Bonino, il mio resta questo discorso. 10 minuti di lezione di democrazia al peggior governo della storia della Repubblica. Difenderò sempre la democrazia, quasi grida alla fine tra le urla. Grato https://t.co/OUUkXPe0qH
— nomfup (@nomfup) September 11, 2026
Ministra sense deixar de ser activista
A Itàlia va ocupar alguns dels càrrecs més alts de la seva carrera. Amb Romano Prodi va ser ministra de Polítiques Europees i Comerç Internacional entre 2006 i 2008. Amb Enrico Letta va arribar a ministra d'Afers Estrangers entre 2013 i 2014.
Europa va ser probablement l'última de les seves grans obstinacions. Quan el projecte comunitari acumulava crisis, euroescepticisme i nacionalismes, ella continuava defensant una integració més profunda. Encara el 2024 reclamava avançar cap als "Estats Units d'Europa", convençuda que el continent no tenia cap alternativa viable a una unió política més forta.
Fins i tot la seva relació amb el papa Francesc va ser reveladora. Bonino, símbol durant dècades de les lluites laiques per l'avortament i els drets civils, va mantenir amb ell una relació de respecte i afecte malgrat les seves profundes discrepàncies. Francesc la va visitar durant una etapa especialment difícil de la malaltia. Quan el pontífex va morir, Bonino va recordar aquell gest i la coincidència entre tots dos en la defensa dels migrants, els presos i els oblidats.
È morta Emma Bonino.
— ROBERTO ZICHITTELLA (@ROBZIK) September 11, 2026
La ricordo con questa foto. pic.twitter.com/d81hZjKzzs
El mocador i l'última batalla contra el càncer
El 2015 va anunciar que patia un càncer de pulmó. Ho va explicar públicament, sense dramatisme, i va començar a aparèixer amb el mocador que acabaria convertint-se en una de les imatges més recognoscibles dels seus últims anys. El càncer no la va apartar de la política. El 2023 va anunciar que l'havia superat, però en els darrers anys havia patit diversos problemes respiratoris i ingressos hospitalaris. Aquesta mateixa setmana havia tornat a ser hospitalitzada en estat greu. Aquell mocador, que primer explicava una malaltia, va acabar semblant gairebé una extensió del personatge. Fràgil físicament i alhora extraordinàriament indestructible.