Després d’anys carregant contra l’OTAN, qüestionant la seva eficàcia i acusant els seus membres d’aprofitar-se dels Estats Units, Donald Trump ha tornat a posar sobre la taula una idea fins fa poc impensable: la retirada nord-americana de l’Aliança. “Ho estic considerant. Mai m’he deixat influir per l’OTAN. Sempre he sabut que era un gegant amb peus de fang”, va afirmar dimecres en una entrevista al Telegraph, en un missatge que arribava després de criticar els aliats per no donar suport a Washington en la guerra contra l’Iran. El president considera que aquest suport “hauria de ser automàtic” i va retreure que, en canvi, els Estats Units sí que van ajudar Ucraïna: “No era el nostre problema i vam ser allà per ells. Ells no hi van ser per nosaltres”. Més enllà de la seva retòrica habitual, però, Trump hauria de transitar un camí ple d’obstacles per marxar de l’OTAN.

Des de l’inici de l’última guerra a l’Orient Mitjà, potències europees com Alemanya, França i el Regne Unit han rebutjat implicar-se en el conflicte amb l’Iran, una tensió que es va accentuar quan Trump va demanar la seva participació en una eventual missió naval per controlar l’estret d’Ormuz. En paral·lel, països com Espanya i Itàlia han vetat l’ús de bases nord-americanes al seu territori per a operacions vinculades al conflicte, al·legant que excedeixen els acords vigents. Davant aquest escenari, Trump ha carregat contra els seus aliats europeus i ha advertit que Washington no els garantirà la defensa. “Hauran de començar a aprendre a defensar-se per si mateixos”, va afirmar, tot instant-los també a assumir per si sols el control dels seus interessos energètics a la regió del Golf.

En aquest context, una eventual retirada dels Estats Units de l’OTAN suposaria un terratrèmol en l’ordre internacional construït després de la Segona Guerra Mundial i consolidat durant la Guerra Freda. L’Aliança, creada el 1949 amb dotze membres inicials —entre ells els Estats Units, el Regne Unit, França, el Canadà i Dinamarca—, s’ha ampliat fins als 32 països actuals. Des de llavors, el principi de seguretat col·lectiva recollit a l’article 5, que estableix que un atac contra un membre és un atac contra tots, ha estat clau en l’arquitectura defensiva d’Occident. De fet, aquesta clàusula només s’ha activat una vegada, després dels atemptats de l’11 de setembre de 2001, quan els aliats van desplegar tropes a l’Afganistan en suport de l’operació liderada per Washington.

Pot Trump retirar els Estats Units de l’OTAN?

Tècnicament, Trump pot intentar retirar els Estats Units de l’OTAN, però no ho pot fer de manera unilateral. Durant el mandat anterior, Joe Biden va reforçar els obstacles legals amb una reforma aprovada el 2024 dins la Llei d’Autorització de Defensa Nacional, que impedeix aquesta decisió sense una majoria de dos terços al Senat o sense una nova llei aprovada també per la Cambra de Representants. Amb l’actual composició del Congrés, aquesta via esdevé pràcticament inviable. La majoria republicana és massa ajustada i obligaria Trump a obtenir el suport d’una part significativa dels demòcrates. Un escenari altament improbable, atès el rebuig frontal d’aquest partit a qualsevol intent de sortir de l’Aliança Atlàntica.

Tot i les limitacions legals, Trump podria optar per vies indirectes per buidar de contingut el compromís amb l’OTAN sense formalitzar-ne la sortida. L’exambaixador dels Estats Units a l’Aliança durant l’etapa d’Obama, Ivo Daalder, apuntava a The Guardian que el magnat republicà podria retirar les tropes nord-americanes i apartar els seus oficials de l’estructura de comandament, mantenint formalment l’adhesió però sense aportar suport militar real. També podria intentar esquivar el Congrés, com ja ha fet en altres decisions des del seu retorn a la Casa Blanca, com l’atac a l’Iran sense autorització. De fet, el 17 de març va afirmar que no necessitava el Congrés “per prendre aquesta decisió”. Ara bé, actuar de manera unilateral té un preu a pagar. Trump es toparia amb la justícia —per enèsima ocasió—, que podria paralitzar les seves accions il·legals, com ja va fer el Suprem amb els aranzels.

Trump dona corda a Putin

El que sí que queda clar és que aquest tipus de declaracions reforcen el relat del Kremlin i beneficien Vladímir Putin en el seu discurs contra Occident. Poc després de les crítiques de Trump a l’OTAN, Rússia va tornar a qualificar l’Aliança d'“hostil”, insistint en una narrativa que atribueix a l’expansió de l’organització cap a l’est l’origen del conflicte a Ucraïna. Segons el Kremlin, els líders occidentals s’haurien compromès a no avançar cap a les fronteres russes després de la Guerra Freda, una promesa que Moscou considera trencada. Rússia defensa que no només combat contra Ucraïna, sinó també contra l’OTAN, i admet que no preveia una resposta tan contundent dels Estats Units i els seus aliats europeus en suport de Kíiv.

Entre els atlantistes, totes les mirades se centren ara en la reunió prevista per al 8 d’abril a Washington. El secretari general de l’OTAN, Mark Rutte, es trobarà amb Trump i amb els secretaris d’Estat i de Defensa, Marco Rubio i Pete Hegseth, en plena crisi interna i amb el president nord-americà temptejant la sortida de l’Aliança. Des del retorn de Trump al poder, tots dos líders s’han reunit diverses vegades, en trobades en què Rutte ha estat criticat per la seva actitud. El neerlandès va justificar que els Estats Units no informessin els aliats de l’atac a l’Iran per “mantenir la campanya en secret” i ha defensat que Washington està debilitant les capacitats nuclears i de míssils de Teheran.