El periodista i escriptor Henrique Cymerman (Porto, 1959) és una de les veus més autoritzades per entendre l’Orient Mitjà. Durant més de tres dècades ha informat per televisions d’Europa, Israel i el món àrab, construint ponts entre comunitats i líders. El papa Francesc el va nomenar “àngel de la pau” per haver impulsat la històrica trobada de pregària entre Shimon Peres i Mahmoud Abbas al Vaticà. Ara publica El enigma Israel (Arzalia Ediciones), un llibre que vol explicar “l’altra cara” d’un país sovint reduït als titulars de guerra. Amb rigor històric i mirada crítica, Cymerman traça un recorregut des dels orígens bíblics fins a la política contemporània, passant pels grans reptes democràtics, econòmics i socials del país. Parlem amb ell sobre el llibre, el conflicte, els estereotips i la possibilitat d’una pau duradora a la regió.
El seu llibre, El enigma Israel, vol desfer els tòpics i mostrar una cara menys coneguda del país. Què el va portar a escriure'l ara i què creu que no entenem encara sobre Israel?
He cobert l’Orient Mitjà durant anys, he estat a l’Iraq cobrint la guerra contra l’Estat Islàmic. He entrevistat tots els líders de Hamàs al llarg dels anys, des dels anys noranta, des del fundador fins a mitjans d’aquest període. Dels set fundadors de Hamàs, sis els vaig entrevistar desenes de vegades, i conec bé l’organització. He estat a casa del líder moltes vegades. I, tanmateix, esclata el 7 d’octubre, que segons l’historiador israelià Yuval Noah Harari, és la catàstrofe més gran i l’acte de barbàrie més gran des de l’any 70, la caiguda del Segon Temple de Jerusalem en aquesta zona del món. I jo veig que la premsa occidental, l’opinió pública occidental, no acaba d’entendre el que està passant. És a dir, el 8 d’octubre, un dia després, tres setmanes abans de la invasió israeliana a Gaza, comencen dues mil cinc-centes manifestacions al món al mateix temps, amb els mateixos eslògans, amb els mateixos lemes. La mateixa organització. Era una campanya. Tot estava preparat. I jo em vaig veure amb l’obligació, tot i que l’actual govern israelià no és un govern de la meva devoció ni molt menys, em vaig veure amb l’obligació d’aclarir les coses, d’explicar les bases del que estem parlant.
Quan sento algú dir que “Israel és un país colonial”, com si fos Anglaterra a l’Índia o Portugal a Angola i Moçambic, penso que és una comparació errònia. Israel és l’únic país del món on, fa tres mil anys, un rei –David– va establir Jerusalem com a capital. Qualificar aquest poble de “colonialista”, com si no tingués cap vincle amb aquesta terra i hagués arribat un dia per conquerir-la i expulsar-ne els habitants, és una descripció falsa. Vaig decidir aclarir aquests conceptes, però també anar al post 7 d’octubre, explicar el que jo crec que està passant a l’Orient Mitjà i també mostrar una llum al final del túnel, que és dir: “Senyors, això pot suposar un canvi.” Un new design, l’anomeno, un nou dibuix de l’Orient Mitjà, en el qual continuïn els anomenats Acords d’Abraham entre Israel i els països àrabs, on es normalitzen les relacions entre Israel i una sèrie de països àrabs i musulmans, entre ells l’Aràbia Saudita, Indonèsia, Síria i el Líban.
Crec que és una possibilitat factible en els pròxims anys. Alhora, cal preguntar-se què pot passar amb la qüestió palestina. En el llibre m’atreveixo no només a parlar del costat més fosc –la destrucció, el que va passar el 7 d’octubre, l’operació militar israeliana i la tragèdia brutal que viu Gaza–, sinó també a posar l’accent en allò que, al meu entendre, haurien de ser les solucions de futur.
Cal reconstruir Gaza i cal treure dos milions de palestins de les urpes d’un grup terrorista
Parla de la "segona guerra d'independència i del llarg camí del poble jueu. En què consisteix avui aquesta lluita per la supervivència –política, identitària o moral– d'Israel?
Per a Israel el 7 d'octubre és un terratrèmol. I aquest terratrèmol no només va fer que 150.000 israelians perdessin casa seva al nord i sud, i haguessin de marxar per por a altres 7 d'octubre. Si no que a més a més va canviar la situació estratègica a la regió. I jo diria que, en l'àmbit intern, això també té enormes repercussions. Per això crec que Israel es troba en una situació en què res no pot ser igual després del 7 d’octubre. Crec que estem a punt de començar alguna cosa nova, i espero que dins d’aquest nou escenari hi hagi elements positius. De fet, ara que ens trobem en l’inici d’un alto el foc fràgil, problemàtic, difícil, ple de mines, penso, tanmateix, que no queda cap altra alternativa que tirar endavant i transformar Gaza en el que ha de ser. Cal reconstruir Gaza i cal treure dos milions de palestins de les urpes d’un grup que, segons la Lliga Àrab –22 països–, i segons la Unió Europea –27 països–, és un grup terrorista que ha portat una desgràcia a Gaza. Cal aïllar aquests grups i fer que el món àrab, en primer lloc l’Autoritat Palestina –que és qui hauria de representar els palestins–, i també la comunitat internacional. Espero també que la Unió Europea, reconstrueixin Gaza d’una altra manera i permetin acords de pau futurs que també ajudin Israel a tornar a una certa normalitat després dels dos anys més anormals de la seva història, i una gran tragèdia.
Parla de reconstruir Gaza. Com es reconstrueix Gaza estant com està?
No hi ha alternativa. Cal donar una esperança a aquesta població ara. No es podrà aconseguir mentre Hamàs estigui fent la volta amb les seves armes i estigui executant gent. Em diuen que ja són més de cinc-centes les persones que han estat o executades sense judici. Ells sempre els disparen a una cama i els converteixen en coixos perquè, suposadament, van robar ajuda humanitària o perquè van parlar malament de Hamàs. També cal aïllar aquests grups i avui dia hi ha un consens a la comunitat internacional que no queda altra alternativa que desarmar Hamàs. Jo tinc els meus dubtes que ho entreguin tot, però encara que entreguin que només entreguin els anomenats míssils, els coets, això ja seria una gran cosa. El que em diuen a mi a Ramal, a l’Autoritat Palestina, que tindrà un paper en el futur, serà que primer hi haurà una força multinacional.
Cal acabar amb els túnels. Encara hi ha dos terços dels túnels que estan intactes. Dos terços. Estem parlant de centenars de quilòmetres. Probablement hi havia 800 quilòmetres de túnels construïts per Hamàs sota Gaza, on només permetien l’accés a la gent de Hamàs i als 251 ostatges israelians que van ser segrestats. Això no pot quedar intacte. La força multinacional que hi entrarà –que jo crec que en principi serà d’Azerbaidjan i d’Indonèsia, després entraran egipcis i d’altres– haurà de posar fi a tot això. El que hi havia de túnels a Gaza és més del doble del metro de Nova York.
Vull dir, estem parlant d’invertir milers de milions per construir això en comptes de crear infraestructures per a la població civil: escoles, hospitals, carreteres; no ho van invertir en això, sinó en la guerra, en realitat. Es comencen a reconstruir escoles a Gaza; hi ha un pla internacional que encara no s’ha fet públic, que es publicarà en qüestió de dies pel president Trump, en el qual es construiran centenars d’escoles per, com a mínim, mig milió de nens que no han anat a l’escola durant dos anys. I que abans, quan anaven, estaven contaminats per la ideologia totalitària i fonamentalista de Hamàs, que els incitava al suïcidi i al martiri en comptes d’ensenyar-los a viure per la seva pàtria i a construir un Estat. Perquè no te n’oblidis: Hamàs s’oposa a un Estat palestí. La gent se n’oblida també. Es creu que Hamàs és una resistència que lluita com la resistència francesa contra els nazis. Hamàs vol un Estat islàmic. No vol un Estat palestí ni vol l’Estat jueu per als altres.
Tenint això clar, quins són els pròxims passos?
En primer lloc, hi entrarà una força militar multinacional que haurà de netejar la infraestructura d’armes i militar a Gaza. Després haurà de ser reemplaçada per l’Autoritat Palestina, que és la propietària legal de les zones palestines i la que hauria de controlar Gaza i estar-hi per reconstruir-la. Per això s’ha creat un govern. Hi ha un govern que anomenen una comissió teocràtica palestina, que serà qui governarà Gaza, de fet, i hi haurà una comissió internacional encapçalada pel mateix Trump, que probablement inclourà Tony Blair i altres personalitats internacionals que ajudaran aquest govern palestí a començar un procés de reconstrucció de Gaza. És un pla Marshall similar al que es va fer a Alemanya després de la Segona Guerra Mundial. Berlín i Gaza en els anys quaranta no són gaire diferents, desgraciadament, però cal, d’alguna manera, aïllar els radicals i permetre que el món àrab, l’Autoritat Palestina i la comunitat internacional ajudin a crear alguna cosa diferent, amb una condició: que no es torni a repetir un 7 d’octubre.
Veu més sòlid aquest alto el foc que els que hi ha hagut fins ara?
A mi, em sorprèn molt quan veig, a part de l’esquerra europea, i també, d’alguna manera, als Estats Units i a l’Amèrica Llatina, que està una mica escèptica sobre l'acord, com hagués caigut molt malament. Van lluitar per l’alto el foc igual que jo durant tot el temps, demanant un alto el foc com un milió d’israelians que sortien al carrer cada setmana per demanar el mateix: el retorn dels ostatges. I sabien que si tornaven els ostatges, la guerra s’acabava. Si els ostatges haguessin tornat fa un any i mig, la guerra s’hauria acabat fa un any i mig. Però Hamàs no volia alliberar els ostatges. Aleshores, l’administració nord-americana va fer una jugada mestra, portar Turquia i Qatar, que són dos grans protectors de Hamàs, i aconseguir que, precisament, els protectors de Hamàs fossin els que alliberessin els ostatges. Potser per aquest poder de dissuasió de bully que té Trump, que provoca por en alguns sectors àrabs. Biden mai a la vida ho hauria pogut fer, i jo hauria votat Biden, però reconec que Biden no hauria pogut aconseguir el que s’ha aconseguit. I aquesta és la diferència entre aquest acord i altres acords del passat: que hi ha una administració nord-americana totalment compromesa amb això, per una sèrie de motius, si vols –en podem parlar–, a vegades també per interessos econòmics molt importants. Ells esperen 14 bilions de dòlars d’inversions del Golf als Estats Units. No tot és altruista ni filantròpic. Hi ha molts interessos al darrere. Però, i què? L’important és que aquest acord tira endavant.
Aleshores, es podria aconseguir aquesta reconstrucció?
Crec que hi ha una determinació per part dels Estats Units i dels seus aliats a la regió que converteix tot això en una cosa molt difícil que no funcioni. Fixa’t: un altre dia vaig estar a Kiryat Gat, al sud d’Israel, on vaig trobar, enmig d’un lloc que és literalment la fi del món –una zona residencial i industrial oblidada–, una base internacional anomenada “Kiryat Gat DC”, com Washington DC, en to irònic. Pràcticament al desert, plena d’oficials nord-americans –uns 200– que controlen tota l’operació, amb el suport d’egipcis, jordans, emiratins, saudites, gent d’Azerbaidjan i d’Indonèsia que hi està arribant. És a dir, un esforç internacional molt significatiu. Trump, en la mateixa setmana, ha enviat a Israel els seus dos emissaris principals –els homes forts, Kushner i Wico–, i també el vicepresident per una banda i el secretari d’Estat per l’altra, que han passat diversos dies al país. Això demostra que hi ha una voluntat seriosa que alguna cosa passi.
Hi ha un interès internacional real per posar fi a aquesta situació
Aquí hi ha un ultimàtum a Hamàs: “Heu d’entregar els cossos.” Queden tretze cossos en mans de Hamàs, i els han dit que, si no ho fan, n’hauran d’assumir les conseqüències. Crec que Hamàs està espantat. Comencen a mostrar que estan intentant moure fitxa. Els egipcis han entrat aquests últims dies, per primera vegada des del 67, dins de Gaza. Ells controlaven Gaza fins al 1967, però des d’aleshores no hi havien tornat a entrar. Ara són dins, buscant cossos d’ostatges. Tot això demostra que hi ha un interès internacional real per posar fi a aquesta situació. Crec que serà difícil, tret que passi alguna cosa que ara mateix no veig. És cert que hi haurà dos passos endavant i un enrere, hi haurà conflictes entremig. Hi ha molts homes de Hamàs que han intentat travessar la línia de separació –a la qual Israel s’ha retirat segons l’acord–, i Israel ha deixat clar que no permetrà sota cap concepte que ho facin. Per això els ataca i mata alguns d’ells per evitar-ho i mantenir aquesta línia. Crec que els conflictes continuaran, però em sembla que el tren ja ha sortit de l’estació.
I què passa amb els Acords d’Abraham?
El 7 de setembre –un mes abans dels atacs–, jo era membre d’una delegació de dotze israelians, encapçalada per una dona, la doctora Anita Phil, i onze homes més, convidats oficialment a l’Aràbia Saudita amb unes acreditacions gegants que deien “Israel”. I veies la cara de sorpresa de tots els representants àrabs i musulmans: per primera vegada veien israelians passejant per Riad o Dammam. L’objectiu saudita era enviar un missatge a tot el món àrab i musulmà: “Estem molt a prop d’una normalització amb Israel.” La decisió de l’Iran d’activar Hamàs el 7 d’octubre va ser, sobretot, un intent d’afusellar aquell acord, aquella normalització entre Israel i l’Aràbia Saudita. Per què? Perquè l’Aràbia Saudita és la custòdia de la Meca i Medina, els llocs sagrats, i sabien que, en el moment en què l’Aràbia Saudita establís relacions diplomàtiques amb Israel, molts altres països ho seguirien, com si rebessin llum verda per fer-ho. I van aconseguir el seu objectiu.
Tanmateix, després de tot el que ha passat en aquests dos anys de guerra, les negociacions entre Israel i l’Aràbia Saudita s'han reprès d’alguna manera. Els saudites diuen que no volen formar part dels Acords d’Abraham, perquè no són un petit país més: són la potència del món musulmà, amb 2.000 milions de fidels. Volen, per tant, un marc propi, potser dins del seu acord de seguretat amb els Estats Units, que s’està negociant en aquests moments. Crec que el príncep Mohammad bin Salman, rei de facto, viatjarà als Estats Units en unes setmanes, i imagino que tot això formarà part de les converses. Però els Acords d’Abraham continuaran creixent.
Sé que ja hi ha esborranys d’acords entre Israel i diversos països, alguns sorprenents, com Indonèsia, el país amb més població musulmana del món, amb 275 milions d’habitants, més de la meitat de la Unió Europea. Crec que Síria també és un altre país que està molt a prop, com l’Aràbia Saudita. Ara bé, l’Aràbia Saudita exigeix una sèrie de condicions relacionades amb la qüestió palestina: no pas la creació immediata d’un Estat palestí, sinó un reconeixement israelià de la necessitat de crear-ne un en el futur. En l’acord de Trump, de 20 punts, el punt número 19 parla precisament d’això, d’iniciar un camí que porti a l’autodeterminació i a un Estat palestí. I qui el va signar per part d’Israel? El govern més dretà de la història d’Israel. És molt curiós, però res no és el que sembla a l’Orient Mitjà. I aquí, sovint, fem una cobertura que és una caricatura de la realitat, que ignora els matisos que compliquen la narrativa de “bons i dolents”, i només se centra en allò que serveix aquesta narrativa.
Netanyahu volia, però, aquest acord de pau? Perquè el seu paper també ha estat molt qüestionat.
Fixa’t que és molt interessant. Netanyahu fa molts anys que està al poder. Una vegada ell em va preguntar "què tal ho faig?". I jo li vaig dir polítics i bolquers cal canviar amb freqüència. I ell se'n va riure i em va preguntar a mi fa anys, parlant de l’estat palestí, per Andorra. I jo li vaig explicar. I ell va dir que l’única opció de crear un estat palestí seria un estat desmilitaritzat. Han passat molts anys, ell no pot fer-ho per dos motius, ara. Un perquè per una part dels israelians que donaven suport a un estat palestí abans del 7 d’octubre, ara, en aquest moment és vist com un premi per a Hamàs, perquè és el resultat de la major barbàrie en la història d’Israel. Però d’altra banda, també, perquè els israelians diuen calma, veurem què passa. Veurem si són capaços de portar seguretat i d’impedir un altre 7 d’octubre. Un altre problema que té és que la seva coalició, que ell vol mantenir fins a les eleccions de l’any vinent. Depèn de dos partits d'extrema dreta. És una mica presoner del que digui i parlar ara d’un estat palestí seria per ell la fi del govern.
Però, Israel ha perdut la guerra mediàtica.
El que va passar no és alguna cosa humana, no és alguna cosa que s’hauria de fer i els palestins han vist com Hamàs els va utilitzar com a moneda de canvi. L'objectiu de Hamàs el dia 7 d'octubre era arrossegar l’exèrcit israelià cap a Gaza. Això era el seu objectiu. I per què pots preguntar? Perquè què vol Hamàs que mati palestins? Perquè volien que passés exactament el que ha passat. Alçar l’opinió pública internacional contra Israel i com molt bé dius. Israel ha perdut la guerra mediàtica. Entre altres coses perquè no hi ha participat. Jo dic que és com un partit de futbol on la porteria va quedar buida i són coses que s’estan debatent políticament a Israel. Serà un dels grans temes de les properes eleccions. Israel, d’alguna manera s'ha dedicat als set fronts. Que és brutal. És molt dur lluitar un país tan petit en set fronts i ha guanyat, però ha perdut el vuitè, que és la guerra diplomàtica i la guerra mediàtica.
Algú va dir que Israel és la “viagra” d’una esquerra mediocre
I la flotilla?
Et puc ser sincer? La flotilla va ser una pallassada, vull dir, tota l’energia que es va dedicar perquè alguns polítics mediocres es fessin selfies i intentessin salvar les seves carreres polítiques. Algú va dir que Israel és la “viagra” d’una esquerra mediocre. Crec que això és exactament el que va passar. Els hi falten causes i, per això, el que van fer va ser aferrar-se a la que hi havia, i per això estan tan frustrats i deprimits quan veuen que hi ha el principi d’un alto el foc a Gaza. Israel està allà i hi ha esperança de construir alguna cosa diferent a Gaza. I aquí veus depressió i ressaca en alguns sectors de l’esquerra dura que, al meu parer, són inacceptables. Em fa la impressió que l’esquerra, més que voler l’alto el foc o la pau, buscava la continuació de la guerra i que Israel pagués el preu d’aquesta guerra. I crec que aquest no és el camí. Cal intentar que hi hagi acords, justícia, educació per a la pau i una generació que aposti per un futur diferent, i no per continuar amb aquest conflicte, que és el més antic de la història de la humanitat.
La flotilla no tenia res a veure amb els palestins. Jo vaig estar a Ramala i se'n reien del que feia la flotilla. A més, em van explicar que el que hi havia als vaixells eren preservatius i droga, no ajuda humanitària. L’ajuda humanitària que van portar era mínima, una mica de pols per a nadons, i alguna altra cosa que omplia només un quart de camió. Tota la flotilla amb els seus 40 vaixells només omplia un quart de camió d’ajuda humanitària. Saps quants camions entren cada dia? En els moments més crítics, 300. Parlem d’un quart de camió per a tot aquest festival que semblava un passeig pel Mediterrani de setmanes per portar ajuda als palestins. No, això no ajuda als palestins; els palestins s’ajuden d’una altra manera, fent coses concretes, com les que jo vaig veure aquesta mateixa matinada a Barcelona. Hi havia gent reunida preparant els currículums que s’ensenyaran a les escoles de Gaza quan, en els pròxims mesos, amb l’ajuda de Déu, s’obrin aquests col·legis i els nens puguin tornar a estudiar. Avui estan escrivint els llibres de geografia, literatura i matemàtiques, no com els llibres de Hamàs que deien: “Si mato 15 jueus i no en mato tres, quants queden vius?”. No, un contingut positiu i constructiu per al futur del poble palestí, que es mereix un futur diferent.