Després de 410 dies de guerra, els nens ucraïnesos continuen estudiant. Alguns ho fan des dels refugis, búnquers, des de l'aire lliure, des d'un altre indret del país diferent del de casa seva o bé des de l'estranger. Des de l'inici de la guerra russa a gran escala, el passat 24 de febrer, les escoles van intentar manegar-s'ho per continuar treballant a distància. Un fet que, com no podria ser d'una altra manera, ha comportat molts i nous reptes, especialment per a les ciutats bombardejades. 

Aquest és el cas d'Hontarivka, un poble de la regió de Khàrkiv, encara és bombardejat amb freqüència per les forces russes. La població és de 286 residents, però no tenen electricitat, i l'únic lloc on podien tenir internet és un turó als afores. Tanmateix, els professors continuen treballant amb els nens de forma remota a través de Zoom o Google Classroom. Així, tres nens de cinquè van construir un refugi amb materials improvisats per estudiar i mantenir-se al dia amb altres alumnes que van marxar de la ciutat. Malgrat el fred, els nens s'asseuen al refugi durant 2 o 3 hores diàries, estudiant i visionant classes. 

Fer classes des de bosc

"Les classes comencen a les 8 del matí, sovint es connecten a través de Google Meet, tot i que hi ha alguns professors que es connecten a través de Zoom. Per als nens que no poden assistir a les classes en línia, venen amb els pares i se'ls fa una mica de seguiment i se'ls manen unes tasques", explica Lyudmila Myronenko, directora del Liceum Gontariv. 

"Des del començament de la guerra a gran escala, estàvem confosos, i després vam reunir les nostres forces per intentar continuar treballant. Internet i la comunicació en general estaven absents", comenta en conversa amb ElNacional.cat. "Quan va començar a fer calor, vaig decidir fer alguna cosa amb l'educació dels nens; de fet, només ens vam saltar les classes durant un mes. Vam organitzar una “escola del bosc”, estudiant a l'aire lliure. Però els russos no ens van deixar fer l'última campana [a Ucraïna, l'últim dia d'un curs que es diu 'la darrera campana' i se celebra], el mateix dia que volíem cuinar farinetes, saltar i ballar, que és, per celebrar-ho. Aquell dia els tancs russos van entrar al poble. Va fer molta por, vam enviar corrents els nens a casa".

Myronenko explica que no van sentir cap alarma d'atac aeri, "vam veure avions i helicòpters per sobre de les cases". "Tots els nens anaven a l'escola, fins i tot els que ens venien d'altres llocs. Teníem bancs on s'asseien els nens, escrivien a les llibretes a la falda. Una vegada, un pare d'un estudiant ens va oferir a fer-nos taules, però ens hi vam negar".

Un bri d'esperança enmig de la guerra

Tot i la situació, destaca que "els nens estaven contents d'anar a l''escola del bosc' i els pares també estaven contents perquè els nens estaven estudiant.
Els nens parlen de la guerra, fins i tot participen en la discussió d'aquests temes amb els seus pares. I, per descomptat, pots saber què pensa cada pare. Qui s'oposa categòricament als orcs [eufemisme que s'utilitzava per anomenar soldats russos], i qui els recolza en silenci".

"Tenim por. Molta". I afegeix que "el meu net va dir que la guerra és terrible, molta gent mor per res. Milers de persones han mort o s'han quedat sense casa. I no es podrà viure en pau fins i tot després, en aquells territoris on van tenir lloc les hostilitats". Comenta que els nens són molt curiosos i que es passen el dia buscant rastre del pas de les tropes russes pel poble. Fins i tot, tenien controlat on s'havien quedat algunes armes. 

"L'escola del bosc' s'anomena així perquè els nens estudiaven a l'aire lliure, feien els deures i s'hi dedicaven a diverses activitats. Normalment, un dels meus nets s'enfilava al terrat d'un cobert i distribuïa Internet perquè pogués ensenyar", explica orgullosa la directora del centre. "Per cert", recorda, "també era al terrat quan l'11 de setembre vaig veure un cotxe militar amb la bandera d'Ucraïna. No es pot descriure amb paraules el que vaig sentir", relata.