Utrecht (Països Baixos independents), 27 de setembre de 1711, fa 314 anys, els representants diplomàtics François Gaultier —agent de confiança de Jean-Baptiste Colbert, marquès de Torcy i secretari d’Estat del rei Lluís XIV de França— i Matthew Prior —agent de confiança de Henry Saint-John, secretari de guerra de la reina Anna I d’Anglaterra i futur vescomte de Bolingbroke— assolien un acord secret per a posar fi a la guerra de Successió hispànica (1701-1715). Aquell acord, negociat a espatlles de la resta de contendents, implicava la concessió d’importants compensacions territorials i econòmiques per als britànics a costelles de la monarquia hispànica.
Gaultier i Prior acordaven confirmar la possessió de Gibraltar i de Menorca a favor de la Gran Bretanya, ocupades durant la guerra de Successió hispànica (1704 i 1707, respectivament) per armades aliades austriacistes en nom de Carles d’Habsburg. A canvi, Gran Bretanya es retirava de la guerra, trencant l’equilibri de forces que havia presidit aquell conflicte i forçant la resta de contendents de l’aliança internacional austriacista —catalans inclosos— a buscar, de forma individualitzada, una sortida negociada. Catalunya, l'únic país de la península Ibèrica que encara resistia amb determinació l'ofensiva borbònica, acabaria restant sola. Londres incompliria els acords previs amb els catalans. Només a canvi de Gibraltar i Menorca?
Per què Anglaterra tenia un compromís especial amb Catalunya?
Per a entendre el desenvolupament d’aquella trama, ens cal retrocedir uns anys i situar-nos a la primera part del conflicte. El 20 de juny de 1705, Domènec Perera i Antoni Peguera —representants del majoritari però clandestí partit austriacista català— pactaven l’ingrés de Catalunya al conflicte successori hispànic, que equivalia a dir a la primera gran guerra europea del segle XVIII. Per a fer possible aquell acord —anomenat Pacte de Gènova—, Anglaterra —a través del seu representant plenipotenciari Mitford Crowe— i, posteriorment, la resta d’aliats austriacistes reconeixien a Catalunya allò que ja estava contemplat en les seves Constitucions: la seva naturalesa de subjecte polític amb capacitat de decidir per si mateixa el seu futur.
En aquell acord s’estipulava que Catalunya mobilitzaria un exèrcit propi per a expulsar l’aparell de dominació borbònic i que les Corts catalanes proclamarien Carles d’Habsburg comte de Barcelona. A canvi, el poder anglès (en aquell moment Anglaterra i Escòcia encara no havien signat l’Acta d’Unió), es comprometia a fer valer sempre el sistema foral català (l’autogovern articulat per les Constitucions i les institucions), amb independència del resultat de la guerra. Per tant, passats sis anys (1705-1711), però amb el tractat plenament vigent, la reina Anna I, el lord del tresor —equivalent a primer ministre— Robert Harley, comte de Mortimer, i el secretari de guerra Henry Saint-John estaven obligats a negociar amb aquesta premissa.
Quina compensació va introduir Versalles per a inclinar els anglesos al pacte?
L’executiu conservador —tory—, que governava la Gran Bretanya des del 1707, havia manifestat una tímida voluntat de cercar una sortida negociada al conflicte hispànic. Però no seria fins a la remodelació ministerial de maig de 1711 i el nomenament dels “falcons” Robert Harley i Henry Saint-John que aquesta postura començaria a agafar força i es multiplicarien els contactes amb la cancelleria francesa. Harley i Saint-John, plenament conscients del que realment esperen d’aquella negociació, introdueixen un nou element: el comerciant esclavista Edward Colston, directiu de la Royal African Company (una companyia privada que tenia el monopoli anglès del comerç d’esclaus), amic personal dels dos dirigents conservadors i un dels homes més rics d’Anglaterra.
L'Asiento de Negros
La historiografia anglesa debat si Colston va arribar de la mà de Harley i de Saint-John o va ser una jugada mestra de Nicolas Mesnager, un potent comerciant de la Normandia, bon coneixedor del negoci colonial i un dels assessors del negociador francès François Gaultier. Sigui com sigui, a partir de l’aparició d’aquests personatges, la negociació va derivar cap al negoci esclavista. I Lluís XIV, disposat a despullar el seu net hispànic amb l’objectiu de trobar una sortida beneficiosa al conflicte, va oferir als anglesos l'Asiento de Negros, el monopoli de la Corona hispànica per al comerç d’esclaus d’origen africà a les colònies d’Amèrica, i, des de la interrupció de les trameses de metalls americans (principis del segle XVII), “la part del lleó” del negoci colonial.
Aquest monopoli, creat el 1517, havia estat sempre adjudicat a grans comerciants europeus, que l’explotaven per un període determinat. L'Asiento de Negros era un negoci formidable, tant per a l’Estat hispànic com per als successius adjudicataris que l’arrendaven. I si bé és cert que el pacte anglofrancès de 1711 contemplava la gestió d’aquest negoci amb un topall de transport de 4.800 esclaus a l’any i un termini màxim d’explotació de 30 anys (passat el qual l’haurien de retornar a la Corona espanyola), també ho és que Colston —l’assessor a l’ombra de Prior— coneixia perfectament totes les clivelles del sistema militar colonial espanyol (havia introduït milers d’esclaus de contraban), i disposar d’aquella plataforma prometia un formidable negoci.
La South Sea Company, un forat de corrupció
Aquells acords es van confirmar amb la definitiva pau entre l’Espanya borbònica de Felip V i la Gran Bretanya (agost, 1713). Però la propietat de l'Asiento de Negros no es va traspassar a la Corona britànica, sinó a una empresa pública-privada anomenada South Sea Company, creada a Londres vuit mesos abans (gener de 1711) amb l’objectiu d’absorbir i refinançar el deute de l’Estat. Entre els principals accionistes d’aquesta companyia hi figuraven la Corona, —oh, sorpresa!— el lord del tresor —equivalent a primer ministre— Robert Harley, el secretari de guerra John Saint-John i el comerciant esclavista Edward Colston. Harley i Saint-John es van permetre el luxe d’aconsellar els catalans que busquessin una capitulació tan honrosa com fos possible.
Durant els anys immediatament posteriors (1713-1720), la South Sea Company es va convertir en el forat de corrupció més gran del segle XVIII britànic. La intensa història de la institució d’aquells anys relata un extens catàleg d’escàndols, que anaven des del tràfic d’informació privilegiada pel benefici dels directius i dels grans accionistes, passant pels suborns a polítics que gestionaven el deute de l’Estat per a mantenir l’esquema delictiu, o els préstecs amb garanties falses als grans tenidors d’accions per a augmentar la seva participació, i acabant per l’explosió de la bombolla de 1720, que en va enriquir uns quants com Harley (amb beneficis del 1000% en tan sols sis mesos) i va condemnar a la ruïna la majoria dels petits inversors.
Bolingbroke, l’arquitecte de la trama
No obstant això, l’autèntica mesura d’aquella gran trama delictiva la donaria Saint-John. L’ús del seu càrrec governamental pel benefici personal l’havia convertit en una de les grans fortunes d’Anglaterra. Però, a principis de 1715, amb el canvi de govern —a favor dels liberals, anomenats whigs—, va ser acusat de ser l’arquitecte de la trama delictiva de la South Sea Company, i, acorralat, fugiria a França i posaria tota la seva fortuna a disposició d’una conspiració que pretenia deposar i assassinar el rei —l’anglicà Jordi I— i coronar el pretendent jacobita —el catòlic James Francis Stuart. Després d’anys de conspiracions, trairia i desarticularia la causa jacobita i, a canvi, se li permetria tornar a Anglaterra, però no a la primera línia política.
El Pacte o Tractat de Gènova (20 de juny de 1705) mai no ha estat derogat per cap de les parts que el van signar (Anglaterra i el partit austriacista català, i, poc després, Catalunya); per tant, amb el dret internacional a la mà, el Pacte o Tractat de Gènova continua vigent. I Anglaterra, i per subrogació política la Gran Bretanya, tenen un deute amb Catalunya i amb els catalans. Una obligació que els seus representants polítics de 1711 van incomplir a canvi de compensacions territorials per a l’Estat —Gibraltar, Menorca— i a canvi d’escandalosos beneficis personals per als negociadors —l'Asiento de Negros. Si Anglaterra vol ser una nació honorable, ha de recuperar el punt en què van trencar l’acord amb els catalans. La història ho reclama.