Quan es parla de Groenlàndia, sovint es pensa en paisatges glaçats i comunitats remotes, però darrere d’aquesta imatge hi ha un país jove que viu una transformació profunda, amb reptes socials que condicionen el seu futur. Segons explica el policia Emil Krogh, destinat a Nanortalik durant tres anys, la situació social és complexa: “No és perquè la gent no vulgui, sinó que hi ha tan poques persones que quan una no pot venir, no hi ha ningú per substituir-la. És un sistema molt fràgil. Només cal que una persona clau no pugui participar perquè tot s’ensorri”. Per aquest motiu, per a Krogh, la realitat de Groenlàndia no es pot entendre sense tenir en compte les dificultats personals que viuen moltes persones: “No és que no els importi, sinó que cadascú té els seus propis problemes, i ajudar als altres és molt complicat quan tu mateix estàs passant per un moment difícil”. En aquest sentit, aquesta fragilitat social té conseqüències directes en la manera com la comunitat s’organitza i es desenvolupa.
➕ Imaqa: la paraula en groenlandès que tot estranger acaba odiant (o estimant)
Un altre punt de vista, amb una experiència més social i humana, el proporciona la també agent danesa Susan Pedersen, que també va escollir voluntàriament treballar a Nanortalik. Pedersen, que va estar sobre el terreny uns set mesos, destaca que la seva decisió va ser un repte personal: “Volia posar-me a prova, viure una experiència que em canviés. Sovint som nosaltres, els agents, qui escollim anar-hi, no hi ha ordres de servei. Per a mi, va ser un salt cap a la superació”. La seva mirada aporta una perspectiva directa sobre la convivència amb la comunitat i la manera com la policia s’integra en un entorn on la naturalesa i la cultura són claus.
Nanortalik / Anna Solé Sans
Groenlàndia: un camí cap a la independència?
Tant Krogh com Pedersen coincideixen que perquè Groenlàndia pugui avançar cap a una independència real, ha de superar grans reptes estructurals. Cal remarcar, en aquest sentit, que Groenlàndia suposa més del 98% del territori danès i que, la policia, en aquest territori autònom, és danesa. Pedersen insisteix que “perquè siguin independents, es necessitaria un sistema educatiu més fort, millors opcions de transport, més inversions en les comunitats locals i un sistema escolar estable”. A més, afegeix que "es requereix un canvi cultural molt gran, i això no serà fàcil ni ràpid". "És difícil mantenir la gent als pobles quan hi ha tan pocs serveis, i això afecta molt el desenvolupament del país", subratlla. D'aquesta manera, l'agent constata que "la comunitat local està molt unida, on ‘tothom parla amb tothom’, però la realitat política i social del país fa que encara hi hagi molta feina a fer abans de poder parlar d’una independència plena”.
En aquesta mateixa línia, Krogh apunta que, malgrat la bona voluntat de la gent, “és un país que està desenvolupant-se ràpidament, però encara té molts problemes per resoldre”. I posa l’accent en la necessitat d’inversions: “Si volen ser independents, necessiten millors infraestructures i serveis que facin viable la vida quotidiana als pobles”.
L'alcoholisme i les addiccions: un punt de lluita clau
L’alcoholisme i les addiccions representen un dels principals obstacles per al benestar i el desenvolupament de la societat groenlandesa. Tant Krogh com Pedersen coincideixen a assenyalar-ne les greus conseqüències socials, especialment entre les famílies i els joves. Segons Pedersen, el consum d’alcohol és molt generalitzat i sovint té una funció emocional: “Molts han viscut coses terribles a les seves vides, així que a vegades la gent fa servir l’alcohol per escapar de la realitat. Alguns també passen per moments tristos, on l’alegria i el bon ambient es converteixen festes amb alcohol”. Aquesta necessitat de fugir d’una realitat difícil fa que, tal com diu l’agent, “beuen tant que perden la consciència, mentre també tenen nens i família a casa per cuidar".
L’impacte sobre la infància és especialment greu. Pedersen explica que “si veiem alcohol amb nens, o adults que estan borratxos amb nens, fem un informe a l’ajuntament, que decideix si els nens es poden quedar a casa o han d’anar a una altra família”. Aquesta realitat, que afecta els drets i la seguretat dels infants, posa en evidència la necessitat d’actuar de forma preventiva i estructural. Per la seva banda, Krogh subratlla que la majoria dels delictes que es cometen a la zona tenen lloc sota els efectes de substàncies: “El crim que tenim aquí és gairebé sempre relacionat amb l’alcohol o les drogues”. Segons ell, el consum excessiu transforma persones que, en condicions normals, no tindrien comportaments violents ni delictius.
A més, Krogh també assenyala com aquest context d’addiccions impacta en la feina policial i en la convivència: “No tenim bandes, ni gent que vulgui ser senyor del crim, ni coses extremes. El problema no és estructural com en altres països. És més simple, però també més trist: la gent beu, perd el control, i tot es trenca”. Tant Krogh com Pedersen destaquen que l’alcohol està profundament arrelat a la manera de socialitzar-se a Groenlàndia. “És un lloc on no hi ha gaire a fer, a diferència de Dinamarca”, diu Pedersen. “La manera com passen temps junts i se senten feliços és, a vegades, a través de festes amb alcohol”. Aquesta manca d’alternatives d’oci i ocupació fa que les addiccions siguin també un símptoma d’un buit més gran: l’absència d’oportunitats vitals i d’un sistema de suport emocional fort.
Davant aquesta realitat, Pedersen reconeix que “no sé si les campanyes públiques ajudarien. Potser es tracta més d’un canvi cultural molt gran”. En altres paraules, el problema de les addiccions no es pot abordar només amb mesures individuals o punitives: requereix una transformació profunda que toqui aspectes com l’educació, el lleure, la salut mental i la cohesió social.
Els suïcidis, el tema tabú de Groenlàndia
Un dels temes més durs i difícils d’afrontar a Groenlàndia és el suïcidi. Tant per a les autoritats com per a les comunitats locals, es tracta d’una ferida oberta. Pedersen ho explica amb cruesa: “El suïcidi és un tema molt dur a Groenlàndia. Molt trist. Recordo que vam tenir tres suïcidis mentre hi era. Eren tots homes. És molt difícil, perquè sovint coneixíem qui era, i les circumstàncies eren tràgiques". Aquesta proximitat amb les víctimes impacta fortament en els agents destinats a les localitats més petites. “Els policies locals estaven afectats perquè els coneixien, i veure els nostres amics del poble tristos va ser molt dur. Nosaltres ho gestionem de la manera més professional possible, però també ens afecta”, afegeix Pedersen.
En aquesta línia, Krogh, que va viure tres anys a la mateixa localitat, confirma el pes que tenen les addiccions i les dificultats personals en molts dels casos que atén la policia: “Quan la gent no està sota els efectes d’alcohol o drogues, són molt bones persones. Però la majoria dels problemes apareixen quan hi ha substàncies pel mig”. Tot i que no parla explícitament de casos concrets de suïcidi, la seva descripció d’un entorn amb “molts problemes socials no resolts” i una comunitat “fràgil emocionalment” ajuda a entendre el context on aquestes tragèdies s’emmarquen.
Groenlàndia es troba en un punt crític on les dificultats socials, les addiccions i els alts índexs de suïcidi no són només problemes aïllats, sinó símptomes d’una realitat molt més profunda. No es tracta només d’una qüestió d’inversió o infraestructures, sinó d’un repte cultural i humà que exigeix una mirada honesta i sense filtres. Parlar d’independència implica reconèixer que no n’hi ha prou amb voluntat política: cal enfrontar i transformar de manera real i sostinguda aquestes fragilitats socials. Les experiències dels agents que hi treballen evidencien que el camí és llarg i complex, i que les solucions no passen per discursos simplistes ni per visions idealitzades, sinó per un compromís real que inclogui tota la comunitat. És un recordatori que la construcció d’un futur millor demana acceptar les realitats més difícils i treballar-hi de manera honesta i persistent.