La pluja cau sobre Gaza amb una força que sembla voler esborrar-ho tot: les runes, els camps improvisats, l’esperança fràgil d’un territori que encara no ha començat a reconstruir-se. Les tempestes d’hivern han inundat refugis, han fet cedir estructures debilitades i han encès totes les alarmes humanitàries. Segons l’ONU, més de 800.000 persones es troben en risc d’inundacions, atrapades en tendes que s’omplen d’aigua, en carrers que s’enfanguen i en un futur que continua suspès. La devastació de la guerra persisteix, però també la de l’espera: dos mesos després de l’alto el foc imposat pels Estats Units, Gaza continua immòbil, incapaç d’avançar.
El pla de Trump: una pau congelada a la fase inicial
El pla de Donald Trump, que va servir de base per a la treva, estableix una primera fase en què la Franja queda dividida entre zones controlades per Israel i Hamàs. En aquesta etapa inicial només s’hi permeten moviments mínims, i la reconstrucció resta pràcticament paralitzada. Tot el progrés depèn del compliment d’un requisit previ: el retorn de tots els ostatges israelians, tant vius com morts. El punt que bloqueja tot l’avenç és la desaparició del policia israelià Ran Gvili, capturat el 7 d’octubre. Tot i que se’l va donar per mort, cap recerca entre la runa ha aportat proves concloents. La seva família assegura que Hamàs el reté per pressionar futures negociacions; Hamàs ho nega i acusa Israel de desviar l’atenció del compliment de l’acord.
La pressió de Washington per avançar contrasta amb els càlculs polítics de Netanyahu: molts israelians rebutgen qualsevol retirada addicional de tropes mentre hi hagi un sol ostatge sense localitzar. L’exgeneral Israel Ziv alerta que aquesta paràlisi beneficia Hamàs, que pot reorganitzar-se mentre la situació continua en punt mort.
La segona fase del pla –que inclou el desarmament gradual de Hamàs i la transferència de la seguretat a una força internacional– continua lluny. Segons Netanyahu, hi ha “tasques que una força internacional no pot fer”, deixant clar que Israel dubta a cedir un control que considera essencial.
La “línia groga”: la frontera provisional que parteix Gaza en dos
En aquest context, Gaza ha quedat dividida físicament per la coneguda com a “línia groga”, el límit que marca fins on arriben les forces israelianes sota la fase 1 del pla. El cap de l’Estat Major d’Israel la va qualificar recentment de “nova línia fronterera”, frase que ha provocat inquietud sobre si aquesta separació provisional podria consolidar-se.
En aquest sentit, travessar la línia implica: controls estrictes per detectar qualsevol vincle amb Hamàs; accés condicionat a zones sota control israelià i el possible trasllat a nous habitatges temporals que Israel estudia instal·lar a Rafah per a desenes de milers de Gaza.
Alguns analistes interpreten aquests moviments com un intent d’atreure població cap a zones controlades per Israel per aïllar Hamàs. Tot i això, molts ciutadans –fins i tot aquells crítics amb Hamàs– rebutgen viure sota control israelià. La por és que aquesta frontera, presentada com a provisional, esdevingui part de la geografia permanent de la Franja.
Un futur que espera
Trump, decidit a accelerar el procés, ha anunciat una reunió amb Netanyahu a Florida per abordar el desarmament de Hamàs i detallar el seu nou Board of Peace for Gaza, que haurà de supervisar l’evolució del pla. Però, sobre el terreny, la realitat és tossuda: els desplaçats dormen en tendes inundades, les runes continuen sense ser desbrossades en moltes zones i la reconstrucció no comença. Gaza observa el cel, el fang i la política amb la mateixa sensació: res no es mou. I mentre la “línia groga” s’endureix i l’alto el foc es cronifica, la Franja sembla cada vegada més atrapada entre una tempesta meteorològica i una tempesta diplomàtica.
