El Regne Unit celebra aquest dijous unes eleccions clau per al futur del país. No són eleccions generals, sinó “municipals” a Anglaterra i “autonòmiques” a Escòcia i Gal·les. Totes les enquestes dibuixen un panorama desolador per al Partit Laborista del primer ministre Keir Starmer, que fa només dos anys que és el llogater del número 10 de Downing Street, després d’aconseguir arrasar arran de la desfeta del partit conservador. Més enllà del futur incert que pot esperar al seu gabinet, amb el que es preveu que serà un ascens fulgurant del partit d’ultradreta del sempre polèmic Nigel Farage, Reform UK, cal fixar-se en els resultats que surtin de les urnes a Gal·les i Escòcia, on l’independentisme podria fer una important passa endavant. 

Si les enquestes no van mal encaminades, l’Scottish National Party (SNP) podria obtenir una majoria absoluta importantíssima al parlament de Holyrood, després d’uns anys convulsos per a la formació nacionalista i gran defensora d’un segon referèndum d’autodeterminació més d’una dècada després de la derrota el 2014. I a Gal·les es podria viure una situació insòlita. En un territori dominat des de fa anys i panys pels laboristes, aquests patirien una derrota escandalosa, mentre que el partit independentista gal·lès, el Plaid Cymru, també s’acosta a xifres històriques: si la majoria absoluta és de 49 diputats, l’últim sondeig de YouGov n’hi dona 43 en un parlament que ha estat ampliat. A més a més, cal recordar que, des del febrer del 2024, Michelle O’Neill, dirigent del Sinn Féin, partit que defensa la reunificació d’Irlanda, és la ministra principal d'Irlanda del Nord. El seu partit es va convertir en el més votat en les eleccions del 2022 i la seva investidura va ser precedida per un llarg bloqueig. D’aquesta manera, si les previsions es compleixen, més enllà de la desfeta absoluta dels laboristes i l’enterrament definitiu del bipartidisme, tres dels quatre territoris que integren el Regne Unit podrien estar liderats per formacions que defensen la seva independència. 

 

 

El somni d’un segon referèndum, més a prop?

Cal viatjar en el temps fins al 2011 per trobar la primera majoria absoluta del Partit Nacional Escocès en unes eleccions com les que s’han de celebrar aquest dijous. Llavors, l’històric Alex Salmond va aconseguir 69 escons al parlament amb la promesa d’un referèndum d’autodeterminació en què els seus conciutadans poguessin elegir si volien ser un país independent o continuar formant part del Regne Unit. Aquest va arribar després d’un acord amb el govern britànic liderat per David Cameron i el “sí” a la independència va perdre per uns 400.000 vots de diferència. Salmond va plegar després dels resultats i en va prendre el relleu Nicola Sturgeon, que el 2025 va aconseguir 56 dels 59 escons que es jugaven a Escòcia en les eleccions generals. El 2023 va dimitir i va començar un període convuls dins la formació, amb primàries pel seu relleu amb molt poc marge i més dimissions que van desembocar en uns resultats nefastos a les generals del 2024, quan Starmer es va imposar amb molta claredat, una situació radicalment diferent de l’actual. 

Una opció bloquejada des de Londres 

Abans de la seva dimissió, Sturgeon va prometre un segon referèndum i es va arribar a plantejar l’opció que, a diferència del primer, aquest fos unilateral. Des de Londres, els conservadors, en plenes turbulències s’hi van negar. I, anant més enllà, el Suprem britànic el va vetar en una decisió que va generar molt malestar. En la campanya electoral per aquestes eleccions, la paraula més repetida ha tornat a ser referèndum. En segona posició, segurament, hi trobaríem whisky, després que Donald Trump anunciés, arran de la visita de Carles III, que aixecaria els aranzels a aquesta beguda alcohòlica, un dels emblemes del país. De tota la trifulga en va sorgir el lideratge de John Swinney, actual primer ministre i candidat de l’SNP a revalidar el càrrec. En les últimes hores, el dirigent escocès s’ha mostrat confiat d’aconseguir una majoria absoluta per “reactivar” el camí cap a un segon referèndum d’independència. Això sí, no ha esclarit quin ha de ser aquesta ruta, davant del previsible rebuig a la celebració d’una nova consulta d’autodeterminació, resolent en declaracions a EFE que “la voluntat democràtica del poble d’Escòcia ha de ser escoltada”. 

Recuperar la majoria absoluta a Holyrood seria un primer pas imprescindible per assolir aquesta fita, tot i que no ho garanteix. En aquest sentit, Sweeney necessitaria una última empenta, ja que les enquestes de YouGov els dona entre 63 i 69 diputats, pels 64 que tenen actualment a la cambra, amb la majoria absoluta fixada en els 65. Els ultres de Reform UK entrarien amb empenta, amb una forquilla d’entre 17 i 23 diputats, convertint-se en segona força al parlament escocès, una possibilitat que pocs anys enrere semblaria remota. The National, diari de referència de l’independentisme escocès, parla de 67 diputats per a aquest partit, segons una enquesta encarregada pel mateix mitjà, on també s’augura un resultat històric pels Verds, que, com l’SNP, donen suport a la independència d’Escòcia. 

Gal·les: independentisme contra ultradreta amb l'objectiu de desbrossar el camí

Durant anys i panys, Gal·les ha estat un dels grans feus del laborisme. Alhora que a Londres aquest partit patia grans sotracs, en aquesta nació s’hi anaven succeint primers ministres del mateix color polític des de principis de segle, amb grans majories en el seu parlament. Mentrestant, l’històric Plaid Cymru, el partit que reclama la independència del territori, oscil·lava entre la segona i tercera força elecció rere elecció. En els primers comicis a aquesta cambra, el 1999, van aconseguir el seu millor resultat, amb 17 diputats, una xifra que ara podrien esmicolar. Les últimes enquestes parlen de 43 diputats al seu Senedd, parlament en gaèlic, pel partit liderat per Rhun ap Iorwerth. En el cas que aquests pronòstics es compleixin, es tractaria d’una victòria sense precedents d’un partit centenari, mentre que els laboristes s'enfonsarien fins als 12 escons. En canvi, la ultradreta de Reform UK es convertiria amb segona força i l’únic partit capaç de fer ombra els independentistes gaèlics, superant la trentena de representants. 

Durant tota la seva trajectòria, Plaid Cymru ha anat denunciant un abandonament del territori per part de les autoritats britàniques. Critiquen també una centralització del poder a Londres i la manca de competències reals dels gal·lesos malgrat la seva autonomia i també la manca de finançament. En aquest context, una victòria, encara que sigui per majoria absoluta, dels independentistes gaèlics, no ha de significar la mateixa aposta inequívoca que a Escòcia per un referèndum d’autodeterminació. Ap Iorwerth, contrari al Brexit, ha anat explicant reiteradament que durant els pròxims cinc anys, el que dura el seu mandat, no hi haurà una consulta d’aquestes característiques a Gal·les. En canvi, els termes utilitzats pel candidat parlen més d’“obrir un camí” per aconseguir aquesta fita a mitjà termini, estudiant les diferents possibilitats mentre les enquestes continuen apuntant que el suport a la independència és minoritari. El passat mes de febrer, per exemple, es va plantejar una comissió per explorar el futur constitucional de Gal·les durant els primers cent dies de govern. Caldrà esperar als resultats d’aquest dijous, però tot sembla indicar que aquest “camí” ja ha començat en un altre territori britànic, un nou mal de cap per Londres.