No serà un dia de gaire sol a Londres, però tampoc no està previst que plogui a la capital britànica en les pròximes hores, segons indiquen les previsions meteorològiques. En canvi, sobre el número 10 de Downing Street, s’hi està gestant una tempesta perfecta que podria deixar ben xop al primer ministre britànic, Keir Starmer. L’anglès es troba al capdavant d’un govern molt fràgil i abocat a la crisi interna, mentre es van succeint els escàndols al seu voltant, començant pel cap de fibló provocat pels nous correus d’Epstein, que han afectat el ja exambaixador als EUA escollit pel mateix Starmer, Peter Mandelson. Es tracta d’un tema molt sensible al Regne Unit i que afecta de pla a la monarquia, amb l’exduc de York, ara simplement Andreu Mountbatten Windsor, empantanegat pels seus vincles amb el pedòfil. Les eleccions, autonòmiques i municipals, d’aquest dijous poden ser un escac i mat pel seu gabinet: a banda del previsible triomf de l’independentisme a Escòcia i Gal·les (Irlanda del Nord té un altre calendari electoral) en aquestes contrades també es registrarà un auge espectacular de Reform UK, el partit d’ultradreta liderat per Nigel Farage, que superarà amb escreix les formacions que en l’últim segle s’han anat disputant el lideratge del país, laboristes i conservadors. Així, els resultats dels comicis no només poden enfonsar el primer ministre, sinó també convertir-se en el certificat de defunció del bipartidisme britànic. 

Farage i Starmer, amb els papers canviats 

No fa ni dos anys que Keir Starmer és el primer ministre del Regne Unit, un país on, des del Sant Joan de 2016, els esdeveniments es van succeint a gran velocitat. El laborista, el primer a habitar en la famosa casa de la porta negra des de Gordon Brown, va arribar al poder amb una victòria incontestable després d’aconseguir desempallegar-se de Jeremy Corbyn. Concretament, va doblar els resultats anteriors i es va enfilar fins als 411, mentre els tories patien una derrota sense precedents després d’uns anys nefastos i de desgavell governant el país. En aquells comicis, els primers des de la sortida de la Unió Europea i amb la novetat de Carles III a Buckingham Palace, Nigel Farage va tornar a prendre un escó de la Cambra dels Comuns, en aquest cas, al capdavant del seu partit d’ultradreta, Reform UK. El líder extremista no era llavors, ni de bon tros, una figura nova en la política britànica. De fet, es podria dir que es traca d’un dels parlamentaris amb una trajectòria més llarga, fundador als anys 90 d’UKIP, el partit que feia bandera de la sortida de la UE. 

Un primer ministre cada cop més impopular 

No han passat ni dos anys de la investidura de Starmer i la situació s’ha girat com una truita. Les eleccions no poden ser més inoportunes per al dirigent laborista, a qui la inestabilitat política i un seguit de decisions polèmiques passaran factura, segons auguren totes les enquestes. Sense anar més lluny, un sondeig de YouGov publicat a finals d’abril informava que només un 21% dels ciutadans britànics tenen una bona opinió de Keir Starmer. Qui capitalitzarà aquesta caiguda en picat de la popularitat del primer ministre serà el partit de Farage i també els Verds, que des de fa uns anys gaudeixen de bones perspectives electorals. Cal recordar que es tracten d’eleccions als parlaments d’Escòcia i Gal·les i municipals en bona part de les pobles i ciutats del país. En total, es triaran més de 5.000 càrrecs públics a Anglaterra, entre regidors i alcaldes, però els batlles de les ciutats més poblades del país, començant per Londres i passant per Birmingham i Newcastle, no es renovaran. Sí que s’escolliran, per exemple, els integrants dels consells municipals de més d’una trenta de districtes que conformen la capital. Amb aquesta xifra de càrrecs a renovar, es tracta d’un examen de mig mandat, similar al qual s'enfrontarà Donald Trump el pròxim novembre. I Starmer no traurà bones notes. 

D’aquests 5.000 càrrecs anglesos que es renovaran, la meitat estan en mans dels laboristes, 1369 dels conservadors, els liberaldemòcrates en tenen 693, els Verds 144 i el partit de Farage 2. La resta són independents. Segons una enquesta de More in Common, Reform UK passaria d’aquesta xifra irrisòria als 1.515 “regidors”. Un ascens comparable al dels Verds, que podrien superar també el miler de representants. En canvi, els laboristes caurien fins als 458, en el que seria una derrota molt sonada i que els conservadors no podrien aprofitar, també perdent més de docents representants. La fi del bipartidisme britànic, resumida en unes eleccions locals. A més, Farage també lidera les enquestes per a unes hipotètiques eleccions generals al país, on els ecologistes també pugen i Starmer s’acabaria d’enfonsar. 

I ara, què? 

Davant d’aquest escenari desolador que es dibuixa en l’horitzó del primer ministre s’obren un seguit d’interrogants. El més rellevant és si el laborista podrà aguantar amb aquest context tan advers. Durant el mes d’abril, arran de la crisi pels lligams entre Epstein i l’ambaixador Mandelson, ja hi havia diverses veus que reclamaven la dimissió del primer ministre, entre ells, Farage i Zack Polanski, líder dels Verds a la cambra. Setmanes enrere, ja ho havia plantejat, des de dins dels laboristes escocesos el seu líder, Anas Sarwar. Hi ha possibilitats que Starmer convoqui eleccions després d’aquest previsible revés, també en els feus històrics com ara Gal·les? Fins ara, també per l’afer Mandelson, s’ha negat a dimitir.