La guerra sovint s’explica a través de fronts militars, estratègies i combats. Però, lluny de les línies de foc, milers de dones sostenen el pes quotidià dels conflictes armats. A Gaza i a Ucraïna, dues guerres molt diferents comparteixen una realitat comuna: dones que assumeixen en solitari la supervivència de les seves famílies mentre el seu món s’ha capgirat. Segons diversos testimonis recollits per l’agència EFE, aquestes històries reflecteixen el cost humà que els conflictes tenen en la vida quotidiana.
Hores buscant aigua, fent cua per menjar o per medicaments
Al sud de la Franja de Gaza, a la ciutat de Khan Yunis, desenes de dones viuen amb els seus fills en un campament improvisat de desplaçats. Moltes d’elles són viudes després de més de dos anys d’ofensiva israeliana al territori. A l’entrada del recinte, una pancarta identifica el lloc com el “Campament d’Orfes Al Bureij”, un espai on famílies que ho han perdut gairebé tot intenten començar de nou.
Entre elles hi ha Asmahan Al Awawdeh, mare de quatre fills. La guerra l'ha obligat a fugir diverses vegades amb la seva família després dels bombardejos que han arrasat zones del centre de Gaza. Segons explica a la mateixa agència de notícies, han passat per Rafah, Deir al Balah i finalment Khan Yunis, vivint en escoles o en camps oberts.
El seu marit va morir el 2 d’abril de 2024 quan un grup d’homes va sortir a recollir llenya. “Eren dotze homes. Van bombardejar la zona i tots van morir”, relata. Des d’aleshores, Asmahan s’ha quedat sola amb la responsabilitat de mantenir els seus fills sense ingressos ni suport estable.
En arribar al campament, fins i tot ha hagut de construir ella mateixa la tenda on viuen. Ho ha fet amb l’ajuda de les seves filles. “Les meves filles aguantaven les cordes mentre cavàvem la terra per fixar la tenda”, explica. Un home que passava pel lloc es va sorprendre en veure una dona fent aquella feina.
El seu dia a dia està marcat per llargues hores buscant aigua, fent cua per menjar o intentant aconseguir medicaments. En el Dia Internacional de la Dona, Asmahan envia un missatge clar: “Parlen dels drets de les dones, però aquí no hi ha drets ni suport. Som milers de viudes vivint aquest patiment”. També Safa Nabil Mahmud Qanuna, de 27 anys, ha vist com la guerra transformava la seva vida. Estava embarassada de vuit mesos quan el seu marit va morir. “M’he convertit en mare i pare alhora”, explica.
Sense transport disponible, quan va arribar el moment del part, va caminar sis quilòmetres fins al camp de refugiats de Nuseirat per donar a llum. Després va tornar caminant malgrat el seu estat de salut. Més tard ha treballat com a netejadora en una escola per poder comprar llet i bolquers per al nadó.
Ucraïna: les dones afronten la guerra des de casa
A milers de quilòmetres de distància, a Ucraïna, moltes dones també afronten la guerra des de casa. Mentre els homes combaten al front contra Rússia, elles assumeixen la feina, la cura dels fills i la gestió de la vida familiar.
És el cas de Viktoria Grishchuk, de 38 anys, que viu en un poble prop de Lviv. El seu marit es va allistar a l’exèrcit poc després de l’inici de la invasió a gran escala de Rússia. Des de llavors, segons explica a EFE, la seva vida ha canviat completament. “Tot i que no soc soldat, no em sento realment una civil”, afirma. Viktoria treballa i alhora cria els seus dos fills mentre el seu marit passa mesos al front. També col·labora com a voluntària teixint xarxes de camuflatge per ajudar les tropes ucraïneses.
La distància ha congelat, en part, la seva vida familiar. El seu marit només ha pogut tornar a casa en comptades ocasions durant aquests anys. Tot i així, cada matí ella li envia un missatge per una aplicació de missatgeria autoritzada pels soldats. Un simple emoji o una confirmació de lectura ja és suficient per tranquil·litzar-la momentàniament.
Són realitats molt diferents, però amb un fil comú: dones que sostenen la vida mentre la guerra ho capgira tot. A Gaza o a Ucraïna, lluny dels titulars militars, elles continuen lluitant cada dia per protegir els seus fills, mantenir les seves famílies i preservar una certa normalitat enmig del conflicte.