Mentre la tensió entre Israel i l’Iran marca l’agenda internacional, a dins del país la guerra es tradueix en una rutina fragmentada per alarmes, refugis i incertesa. Dos catalans que viuen a Israel —un a Tel-Aviv i una altra a Jerusalem— expliquen com és conviure amb un conflicte que ja s’ha integrat en el dia a dia. “Des de fa un mes, cada dia entrem al refugi cinc o sis vegades de mitjana”, explica Albert Escolà, que viu a Tel-Aviv des del 2014 amb la seva parella, Assi Azar, i els seus dos fills petits. La seva jornada, com la de milions de persones, està marcada per un sistema d’alertes que anticipa els atacs. “Rebem avisos al mòbil deu minuts abans. Hem de parar la feina i apropar-nos a un refugi”.
La tecnologia permet afinar el risc, però no elimina la por. “Envien l’alerta i potser no sona on ets tu, perquè mentre el coet és a l’aire, calculen on pot caure”. Així i tot, el perill és tangible: “Fa uns dies va caure un coet a 300 metres de casa nostra. Des del nostre edifici veiem la columna de fum”, relata.
La guerra també s’ha instal·lat dins de casa. Amb una filla de quatre anys i un nen de dos, Escolà ha hagut d’adaptar-se a la nova realitat. “Li explicava a la meva filla que del cel cauen pedres i ens hem d’amagar perquè no ens caiguin al cap. No vull amagar del tot la realitat, perquè se n’adonen”.
Les escoles van tancar amb l’inici del conflicte i la conciliació s’ha convertit en un repte constant. “El govern et diu que vagis a treballar, però no tothom pot. El metro està tancat i hi ha gent que dorm a les estacions perquè no tenen refugi a casa seva”. Davant d’això, han sorgit iniciatives improvisades: “Professores que agafen deu nens a casa seva. Quan hi ha alarmes, els posen al refugi i ens envien fotos per saber que estan bé”. És el cas de la seva filla, que hi va de 9 del matí fins a dos quarts d'una del migdia.
Amb el pas dels dies, la improvisació ha deixat pas a una certa rutina. “La primera setmana va ser caòtica, però després et poses el xip. No tens més remei”. Aquesta adaptació es combina amb una xarxa de suport entre veïns: “Quan ets al carrer i arriba una alerta, algú et diu ‘entra aquí’ i ningú es queda enrere”.
Tot i que el sistema de protecció civil funciona, el desgast emocional és evident. “La Guàrdia Revolucionària tira molts coets de nit perquè la gent no pugui dormir. Els ànims estan tocats”. A casa seva, els nens dormen a la seva l’habitació fins a la primera alarma i després els traslladen al refugi. El refugi és una habitació anomenada "segura". Es tracta d'una habitació blindada obligatòria en edificis construïts des de 1992, dissenyat per resistir bombardejos, metralla i atacs químics.
Edificis malmesos a Tel-Aviv pels bombardejos / EFE
De fet, durant l’entrevista, una sirena obliga a interrompre la conversa. “Hi ha una sensació de ruleta. Tu pots fer-ho tot bé, però hi ha coses que no controles. I si toca, toca”. Durant tota l'estona que sona l'alarma, no perdem el contacte. Ell, la parella i el fill petit, que dormia, entren a l'habitació i s'hi queden una estona prudentment. Quan surt, ens explica que el míssil ha estat interceptat abans de caure.
El centre del país, més castigat
A Jerusalem, Camila Salama, que fa més de vint anys que hi viu, descriu una realitat similar però viscuda des d’una altra etapa vital. “Aquest matí des de les 7 hi ha hagut moltes alertes”, explica. Amb 80 anys, la seva principal dificultat és la mobilitat. Explica que se sent una privilegiada perquè viu en un lloc nou i té una habitació segura dins de casa, però assegura que no és la realitat de tothom. “Quan sona l'alarma, no es pot agafar l'ascensor. Si ets gran i sona l'alarma, potser no tens temps de baixar les escales corrents i anar al refugi o búnquer més pròxim”. La manca de descans és generalitzada. “Tothom està mort de son, amb ansietat, has de sortir cap a un refugi”.
Salama també expressa el seu cansament davant la situació: “No volem guerra, estem cansats”. "Israel no fa guerra per ocupar territori. Totes les guerres són per defensar l’existència" I lamenta la percepció internacional del conflicte: “Em fa ràbia que el món no entengui què passa a Israel”. En aquest sentit, destaca que “el centre d’Israel ha estat molt bombardejat. No sabem quan arribaran els coets. Els ferits són persones que no arriben a temps, es queden en edificis”.
Més enllà de les posicions polítiques, ambdós testimonis coincideixen en una idea: la guerra no es viu només als titulars, sinó en els petits gestos quotidians. “No és una situació de caos”, diu Albert Escola, “però la tensió hi és sempre”. Entre alarmes, refugis i nits interrompudes, la vida continua en un equilibri fràgil. Amb rutines reinventades i una incertesa constant, el conflicte es cola en cada decisió, en cada trajecte i en cada silenci que precedeix una nova sirena.