La crisi humanitària a Gaza ha esdevingut una fam a gran escala, agreujada per les restriccions imposades pel govern israelià, segons dades oficials d’Israel mateix i informes d’agències internacionals. A la Franja, pràcticament cada caloria que consumeix la població ha de ser importada: la guerra ha destruït l'agricultura, la pesca està prohibida i els habitants no poden sortir del territori.
Des de fa dècades, Israel controla amb precisió l'entrada d'aliments a Gaza. El 2006, un assessor del llavors primer ministre Ehud Olmert va admetre que la política era "posar els palestins a dieta, però sense fer-los morir de fam", recorda el diari britànic The Guardian. Aquesta estratègia es va materialitzar en càlculs estrictes: l'agència Cogat va establir que es necessiten almenys 2.279 calories per persona i dia, equivalents a 1,836 kg d’aliments.
Actualment, les ONG demanen una ració encara més mínima per a la supervivència: 62.000 tones d’aliments secs i enllaunats al mes per a 2,1 milions de persones, o sigui, 1 kg per persona al dia. Però entre març i juny només es van permetre 56.000 tones d’entrada, menys d’una quarta part del mínim necessari per evitar la fam.
Israel culpa Hamàs de les mancances en distribució
Mentre el govern israelià nega l'existència d’una fam generalitzada i responsabilitza Hamàs o l’ONU de les mancances en distribució, dades pròpies revelen la magnitud del bloqueig. El mateix Cogat recull que ni tan sols si tot l’ajut de l’ONU hagués estat repartit de forma perfecta, s’hauria pogut evitar la inanició. Els experts de l’ONU i el Comitè de Revisió de la Fam (FRC) confirmen que Gaza viu un "pitjor escenari de fam", amb nivells d'ajuda "altament insuficients".
L'empresa Gaza Humanitarian Foundation (GHF), amb suport dels EUA i Israel, ha estat criticada per un pla de distribució que, segons el FRC, "conduiria a la fam massiva", fins i tot en absència de violència. A més, durant els mesos de març i abril, Gaza va estar completament assetjada, sense cap entrada d’aliments. Tot i la reactivació parcial de l’ajut al maig per pressió internacional, només va arribar una fracció del necessari.
Els llançaments aeris, iniciats per països com França, Alemanya, Regne Unit, Egipte, Jordània i els Emirats, han tornat, però no són suficients. A més d’ineficients i costosos, han provocat morts accidentals. En 21 mesos de guerra, 104 vols van aportar només l’equivalent a quatre dies d’aliments, amb un cost multimilionari que hauria pogut ser molt més efectiu amb transport terrestre.
Aquestes operacions, segons els crítics, serveixen per desviar l’atenció del veritable problema: les polítiques deliberades d’Israel, que impedeixen l’entrada d’ajuda per terra, segons destaca el The Guardian. Organitzacions israelianes com B’Tselem denuncien que l’Estat utilitza la fam com a arma, parlant d’una política oficial i pública de provocar una fam massiva, que podria constituir genocidi.
Israel coneix perfectament les necessitats alimentàries de Gaza, però les dades demostren que el càlcul actual no busca evitar la fam, sinó que la provoca, segons destaca el mateix diari britànic. Ni les excuses logístiques ni la responsabilitat atribuïda a tercers poden tapar que la fam que pateix Gaza és de fabricació humana.