Andy Burnham ja és el nou primer ministre del Regne Unit. L’exalcalde del Gran Manchester ha assumit aquest dilluns les regnes del govern en substitució de Keir Starmer, que deixa Downing Street després de dos anys marcats pel desgast electoral i les divisions internes del Partit Laborista.
Burnham disposa de la mateixa àmplia majoria parlamentària sorgida de les eleccions del 2024, però hereta un escenari molt més complicat. L’encariment de la vida, l’elevat endeutament públic, la pressió migratòria, el creixement de Reform UK i un context internacional inestable posaran a prova des del primer moment la seva promesa d’obrir una nova etapa política.
Alleujar el cost de la vida sense desquadrar els comptes
La prioritat immediata del nou govern serà millorar el poder adquisitiu dels britànics, colpejats durant els últims anys per l’augment dels preus de l’energia, els aliments i l’habitatge. Burnham ha promès presentar aquesta mateixa setmana mesures per reduir el cost de la vida, abans de donar a conèixer a finals d’any un pla de país per a la pròxima dècada. "El Regne Unit ha de demostrar al món que podem recuperar l’estabilitat", va afirmar en el seu primer discurs davant del número 10 de Downing Street. Burnham també ha defensat la necessitat d’avançar cap a "un país on la vida sigui més assequible".
El marge pressupostari, però, és limitat. El deute públic britànic equivalia al 95,1% del producte interior brut a finals de maig, un nivell que obliga el nou executiu a combinar les polítiques socials amb el manteniment de la confiança dels mercats. Entre les mesures que s’han posat sobre la taula hi ha reduir les tarifes dels autobusos, actuar sobre les factures energètiques, construir més habitatge públic i reforçar el control de serveis essencials com l’aigua, el transport i l’energia.
Decidir si manté la política migratòria restrictiva
La immigració continuarà sent una de les qüestions més sensibles de la política britànica. Les últimes dades oficials situen la migració neta en 171.000 persones durant el 2025, davant les 331.000 de l'any anterior i molt lluny del màxim de 944.000 registrat el març de 2023.
La reducció arriba després de les restriccions introduïdes pel govern d'Starmer. Burnham haurà de decidir ara si manté aquesta línia dura o introdueix canvis que evitin alimentar el discurs antiimmigració de Reform UK sense provocar una revolta entre els sectors més progressistes del laborisme.
Recuperar els votants perduts pel laborisme
El nou primer ministre també haurà de reconstruir un Partit Laborista que, malgrat conservar una majoria còmoda a Westminster, ha perdut una part important del suport obtingut dos anys enrere. Les eleccions del maig van deixar un fort retrocés als ajuntaments anglesos, la tercera posició a Gal·les i noves dificultats a Escòcia. Reform UK va avançar entre els votants descontents, mentre que els Verds van atreure una part de l’electorat d’esquerres.
Burnham ha promès recuperar una línia "clarament laborista" i no limitar-se a imitar els seus rivals. "Guanyem sent nosaltres mateixos", va assegurar. "No intentarem ser més verds que els Verds, ni més “Reform” que Reform, ni adoptar massa posicions conservadores".
Desencallar la relació amb la Unió Europea
Una altra de les carpetes pendents serà la relació amb Brussel·les. La cimera entre el Regne Unit i la Unió Europea prevista per al 22 de juliol va quedar ajornada després de la dimissió de Starmer i el canvi de govern.
Les negociacions inclouen possibles acords en matèria agroalimentària, electricitat i mobilitat juvenil. Un dels principals obstacles és el tractament dels estudiants europeus a les universitats britàniques, així com el nombre de joves que podrien treballar i estudiar temporalment a banda i banda del canal de la Mànega. Burnham no s’ha plantejat revertir el Brexit, però sí que ha defensat continuar els acostaments iniciats durant l’etapa anterior.
Gestionar una relació difícil amb Trump
La relació amb els Estats Units serà una de les primeres proves internacionals. Donald Trump ja ha qualificat Burnham d’"extremadament liberal" i ha criticat les limitacions britàniques a l’explotació de petroli i gas al mar del Nord.
El nou primer ministre ha defensat que els Estats Units continuaran sent el principal aliat britànic en defensa i seguretat, però també ha promès parlar amb franquesa amb Trump i discrepar-hi quan ho consideri necessari. Al mateix temps, haurà de mantenir el suport a Ucraïna i definir la posició del país davant les guerres que afecten l’Orient Mitjà.
Més pressió sobre Israel
Burnham també vol marcar distàncies respecte de la resposta de Starmer a la guerra de Gaza. El nou dirigent laborista ha admès que el Regne Unit va reaccionar massa tard i ha afirmat que "hem de fer més per pressionar el govern israelià".
Tot i això, ha evitat qualificar els fets de Gaza de genocidi i ha deixat aquesta determinació en mans dels tribunals internacionals. Burnham sí que ha assenyalat que existeixen "proves creixents" que podrien indicar la comissió de crims de guerra.
Energia verda, petroli i llocs de treball
El nou executiu haurà de resoldre igualment les tensions entre la transició energètica i la voluntat d’abaixar les factures a curt termini. Burnham haurà d’aclarir si manté les limitacions a les noves exploracions de petroli i gas al mar del Nord o si permet ampliar la producció mitjançant jaciments ja connectats a infraestructures existents. La decisió tindrà conseqüències ambientals, econòmiques i laborals, especialment a Escòcia, on milers de llocs de treball depenen de la indústria dels hidrocarburs.
Finançar la defensa sense retallar altres serveis
L’últim gran repte serà complir els compromisos militars. El pla d’inversió en defensa presentat pel govern anterior encara té 4.700 milions de lliures de finançament pendents de concretar durant els pròxims quatre anys.
Burnham ha promès assumir la responsabilitat de finançar-lo, però haurà de decidir si els recursos provenen de més impostos, deute o retallades en altres ministeris. Al mateix temps, els aliats de l’OTAN pressionen Londres perquè acceleri l’augment de la despesa militar davant l’amenaça russa i els dubtes sobre el compromís nord-americà amb la seguretat europea.