L’Àrtic torna a situar-se al centre del debat internacional com mai. La insistència del president nord-americà, Donald Trump, perquè els Estats Units annexin Groenlàndia ha despertat incredulitat mundial, però el que molts consideren una excentricitat forma part d’una tensió geopolítica que dura dècades. En aquest pol del planeta, Rússia ha consolidat la seva hegemonia, controlant aproximadament la meitat de la terra i de la zona econòmica exclusiva marítima del cercle Àrtic, on resideixen dos terços dels habitants de la regió i on es genera també dos terços del seu PIB.
El pes militar rus és una preocupació creixent. Segons dades del Simons Foundation, Rússia compta amb 30 bases militars actives a l’Àrtic, mentre que els països de l’OTAN amb territori àrtic en sumen 36, repartides entre Noruega, Estats Units, Canadà, Groenlàndia i Islàndia. Tot i que les capacitats de Rússia no igualen les de l’Aliança, l’escala i el ritme d’expansió militar són notables. La flota de submarins nuclears, radar, drons i míssils àrtics ha estat modernitzada, tot i que Moscou encara lluita a Ucraïna, demostrant que l’Àrtic és una prioritat permanent.
L'Àrtic, després de la Guerra Freda
Durant anys, després de la Guerra Freda, semblava que la regió podia ser un terreny de cooperació. L’Arctic Council, fundat el 1996, va apropar Rússia als altres set estats àrtics, treballant en biodiversitat, clima i drets de pobles indígenes. Fins i tot hi va haver intents de cooperació en seguretat, fins que l’annexió de Crimea el 2014 va trencar les relacions. Amb la invasió a gran escala d’Ucraïna el 2022 i l’entrada de Finlàndia i Suècia a l’OTAN, l’Àrtic s’ha dividit en dues meitats: una sota influència russa i una altra sota la de l’Aliança Atlàntica.
Trump ha justificat el seu interès per Groenlàndia apel·lant a la seguretat nacional, dient que Rússia i la Xina podrien amenaçar l’illa. A més, la geopolítica es complica amb la presència activa de Pequín, que es defineix com un “estat gairebé àrtic” i promou la seva Ruta Polar de la Seda per al trànsit marítim. L’any 2024, Rússia i la Xina van iniciar patrulles conjuntes a la regió, reforçant l’aliança en un entorn ja competitiu.
El canvi climàtic i els canvis de paradigma
El canvi climàtic, però, és el catalitzador real de la carrera. L’Àrtic s’escalfa quatre vegades més ràpid que la mitjana mundial, i la disminució del gel marítim obre rutes de navegació abans intransitables. La Northern Sea Route al nord de Rússia i el Northwest Passage a Amèrica del Nord han passat de ser pràcticament impracticables a ser utilitzables durant l’estiu, reduint el temps de navegació entre Àsia i Europa a la meitat del que triga via canal de Suez. Rússia ha intensificat l’ús de la ruta nord per exportar petroli i gas cap a la Xina, després de quedar aïllada de clients europeus per les sancions.
A més del trànsit marítim, l’Àrtic és un magatzem potencial de minerals. Groenlàndia podria contenir carbó, coure, or, terres rares i zinc. Però l’extracció és extremadament costosa i complexa: els jaciments es troben en zones remotes per sobre del cercle polar, cobertes per una capa de gel de gairebé un quilòmetre i amb foscor gran part de l’any. Els experts descriuen com a “completament descabellat” la idea que aquests recursos es puguin explotar fàcilment per al benefici dels Estats Units.
El debat sobre l’Àrtic combina, així, tres vectors: seguretat militar, oportunitats econòmiques i urgència climàtica. Rússia domina la regió físicament i econòmicament, la Xina busca influència i els Estats Units, liderats per Trump, volen recuperar protagonisme estratègic, amb Groenlàndia com a epicentre simbòlic. En paral·lel, la comunitat internacional observa amb alarma l’impacte ambiental i la vulnerabilitat dels pobles autòctons. El que sembla una excentricitat presidencial és, en realitat, un capítol més de la complexa competència global per l’Àrtic, on els interessos geopolítics, econòmics i ambientals convergeixen a nivells inexplorats.