Sembla que fos ahir quan l'arribada de Trump a la Casa Blanca encenia les alarmes d'occident i del món. La campanya de les presidencials nord-americanes ja van fer saltar a la Unió Europea de cap a la piscina de la dretanització però, a més, des d'aquell 20 de gener, Europa ja ha viscut dues eleccions excepcionals i de rellevància. La UE porta ben bé un any i mig immersa en una espiral de creixement de l'extrema dreta i dels partits nacionalistes d'estil trumpista, però de moment està sabent jugar les seves cartes per mantenir una mínima estabilitat i assegurar-se governs relativament afins. No obstant això, l'augment de l'extrema dreta és palès arreu, i governi qui governi, els pobles no canvien i les seves dificultats no s'esvaeixen soles, així que “Europa pot estar ajornant el seu problema sense resoldre’l”, suggereix Héctor Sánchez Margalef, investigador especialitzat del CIDOB.
Després de la tempesta de les eleccions romaneses (que van requerir quatre mesos per arribar a un resultat avalat pels tribunals), Europa presenta una imatge de tendències conservadores però generalment manses amb el projecte d'Úrsula Von der Leyen. Les úniques veus d'extrema dreta amb presència al govern són Giorgia Meloni a Itàlia, Geert Wilders a Països Baixos i Viktor Orbán a Hongria. Els dos primers estan en governs de coalició que els han fet abaixar el to dels discursos, mentre que Orbán ja fa temps que va pel seu compte —cosa que no vol dir que no sigui incòmode, però sí que és una “molèstia institucionalitzada”. Per altra banda, els dos pilars de l'edifici europeu (Alemanya i França) continuen sòlids i, després de l'arribada de Merz al govern de Berlín i del desenllaç a Romania, els ulls de Brussel·les en giren cap al seu veí de sota de cara al 2027: les eleccions presidencials franceses són el següent gran repte.
La calma després de la tempesta: Romania és un respir
La primera volta de les eleccions del 24 de novembre passat a Romania donava la victòria a l'independent Călin Georgescu, que defensava idees molt similars a les del nacionalista que guanyaria la primera volta de la repetició del maig de 2025, George Simion. Del novembre al maig, la política romanesa ha estat impregnada d'acusacions, impugnacions i de presumpta desinformació i intervencions exteriors, i el país s'ha estat debatent en una decisió complexa: apostar per Europa o baixar del tren de Brussel·les. Finalment, sembla que els romanesos han decidit pujar al vagó europeista de Nicușor Dan, mantenint-se així a la locomotora d'Úrsula Von der Leyen. La crònica de les eleccions romaneses és digna de repàs: una trama d’interessos creuats amb actors estrangers entremesos que té l'aire tens d’una partida de pòquer.
Després de la crisi política desencadenada per l’anul·lació de les eleccions de 2024 per presumpta ingerència russa, Romania va viure uns nous comicis el maig de 2025. A la primera volta, l’ultranacionalista George Simion va liderar amb el 40,96% dels vots, però el centrista Nicușor Dan va aconseguir una remuntada històrica a la segona volta, imposant-se amb el 55% entre acusacions de Simion de nova interferència i compra de vots. El resultat pot interpretar-se com a aposta conjunta de les forces proeuropeistes per la continuïtat, però el cert és que la resposta del partit de Simion —impugnacions legals i reticències al diàleg— no deixa precisament una sensació de tranquil·litat, ni pel país ni per una Europa asmàtica que s'esforça per recuperar l'alè. Ara per ara, per això, les úniques votacions a la vista són les presidencials a Polònia d'aquest juny —determinants pel govern de Tusk— i les parlamentàries a Txèquia de l'octubre —que auguren la victòria del nacionalista Andrej Babiš.
Els 6 països clau de l'extrema dreta i l'euroescepticisme
Molts devem haver oblidat l'angoixa momentània que va impregnar Europa durant els períodes posteriors a les victòries de Giorgia Meloni a Itàlia (2022) i de Geert Wilders als Països Baixos (2023). Un parell d'anys més tard, sembla que tots dos han adaptat els seus discursos —força radicals en campanya— per emmotllar-se a la pràctica del poder parlamentari. Aquesta benignitat pragmàtica és favorable per Europa a curt termini, però no deixen de ser taques en un mapa cada vegada més tenyit de forces euroescèptiques. Actualment, sis personatges que han mostrat clares reticències respecte a la UE ocupen o estan a prop de governs nacionals. A part de Meloni i de Wilders, també cal esmentar l'incontestable Viktor Orbán (que fa quinze anys que està al capdavant del govern hongarès), Robert Fico (Eslovàquia), Andrej Babiš (Txèquia) i Karol Nawrocki (Polònia). En primer lloc, la coalició italiana de dretes liderada per Meloni i la superaliança holandesa són casos paradigmàtics de l'art del parlamentarisme —especialment el segon. Els Països Baixos van trigar més de mig any en formar una coalició amb quatre partits d'ideologies molt diferents i amb un primer ministre independent, Dick Schoof. Tot plegat per evitar que el partit de Geert Wilders (PVV) governés després de sortir primera força.
Els casos de Polònia, Txèquia i Hongria són més complexos. “L'adveniment de l'extrema dreta és un fenomen global, però és important comprendre els factors contextuals de cada regió”, recorda Héctor Sánchez. En primer lloc, l'aposta de Donald Tusk per realinear Polònia amb la UE ha estat entorpida des del primer dia pel president Andrzej Duda (del partit de l'oposició, el PiS). Així doncs, la segona volta de les presidencials són clau per la consolidació del projecte del govern de la Coalició Cívica liderada per Tusk. El president polonès té dret a veto a les lleis del govern, i això fa que l'elecció d'aquest diumenge 1 de juny —entre els candidats Rafał Trzaskowski (Plataforma Cívica) i Karol Nawrocki (PiS)— siguin determinants pel futur del país exsoviètic. Per altra banda, les altres votacions generals previstes per aquest any són a Txèquia, on també treu el cap Andrej Babiš, un multimilionari declaradament euroescèptic i conservador del partit nacionalista Aliança de Ciutadans Descontents. En cas de victòria, el centre geogràfic de UE se sumaria a Itàlia, Holanda i Hongria esdevenint la quarta fissura del projecte europeu. L'últim cas d'anàlisi és el més rar, però no per això menys rellevant: parlem de la curiosa socialdemocràcia eslovaca. Robert Fico lidera Smer (el partit socialdemòcrata eslovac), però les seves declaracions s'han anat desmarcant de la ideologia tradicionalment associada a aquestes formacions. Els ideals que representa Fico actualment són nacionalistes populistes, i ell és euroescèptic i antiestablishment i manté un discurs dur contra la immigració i les polítiques de Brussel·les. Amb això es pot dir que Eslovàquia, tot i tenir un govern aparentment afí a la UE, ha pres un camí semblant al d'Hongria i es constitueix així com un altre maldecap per Von der Leyen.
Punt de mira en França 2027
El cas romanès, doncs, s'adhereix a la tendència a la fragmentació i a l'euroescepticisme generalitzat, afegint així un vitrall esquerdat més al mosaic europeu, que cada vegada té més dissidència interna i es troba més polaritzat. Tanmateix, les úniques eleccions previstes dins les fronteres occidentals fins al 2027 són les poloneses, les txeques i les noruegues —que no suposen cap gran preocupació. Amb aquest teló de fons, Úrsula Von der Leyen fa temps que sap perfectament quina és la següent cita crucial pel futur d'Europa: l'atenció està posada al cor republicà de l’oest, òrgan vital de l'organisme europeu.
L'abril del 2027 està marcat en vermell als calendaris de totes les oficines de Brussel·les, i és natural: les presidencials franceses no només són significatives per elles mateixes, sinó també perquè la situació del país és realment excepcional. En primer lloc, el cas Le Pen va passar molt desapercebut per la importància que té en termes polítics. La Constitució francesa no permet al president exercir més de dos mandats seguits, així que Emmanuel Macron no serà el candidat de Renaissance, que governa el país de la seva mà des de 2017. Segons les enquestes, la gran alternativa pels francesos és l'Agrupació Nacional, partit que fins fa poc liderava Marine Le Pen, però que ha quedat pendent de renovació arran de la sentència inhabilitant del Tribunal Correccional de París, del passat març. Així doncs, França afronta uns comicis crucials sense cares conegudes, així que hi haurà renovació peti qui peti —només queda saber si serà només de figura o també de partit.
A més, la nova França està destinada a esdevenir el primer pes clau a la balança que marcarà el rumb de les eleccions posteriors, que no són ni poques ni irrellevants. L'any i mig de repòs d'Europa es cobrarà amb un 2027 intens: Espanya té convocatòria el juliol, Itàlia el setembre i Països Baixos el novembre (a més de Suïssa, Eslovàquia, Grècia, i Finlàndia, que també esperen comicis aquell any). Així doncs, el resultat del referèndum francès té potencial per ser notablement epidèmic a l'hora de determinar la trajectòria de la Unió Europea. Per últim, cal esmentar que uns mesos abans que els francesos vagin a les urnes hi haurà hagut eleccions de mig mandat als Estats Units (novembre 2026), que també poden ser transcendentals pel que fa a occident.
Aquest panorama és el que afronta el conglomerat europeu, que veu com la governança li rellisca lentament de les mans sense deixar d'aferrar-s'hi. Podrà Europa reinventar-se (com fa anys que no fa) per sortir de l'estela del creuer nord-americà? O, una vegada més, es deixarà portar pel seu corrent? Mentre no ho descobrim, el poc que podem fer és preguntar-nos per qui hi ha al tauler de joc, estudiar els jugadors i, sobretot, identificar quins són els nostres punts dèbils.