Donald Trump va arribar a la Casa Blanca prometent justament el contrari del que avui defineix bona part del seu discurs internacional. Durant les campanyes electorals, es presentava com el líder capaç d’evitar noves guerres i criticava durament les intervencions militars dels seus predecessors. Però la realitat del seu pas pel poder dibuixa una altra imatge: la d’un president que ha convertit l’amenaça militar en una eina habitual de pressió diplomàtica.
L’últim episodi ha estat Oman. En una reunió a la Casa Blanca, Trump va insinuar la possibilitat d’atacar el país si col·laborava amb l’Iran en el control de l’estret d’Ormuz, una de les rutes marítimes més sensibles del planeta per al transport de petroli. La frase, pronunciada gairebé com un comentari improvisat, no va anar acompanyada de matisos diplomàtics ni aclariments posteriors. I precisament això és el que més preocupa molts analistes internacionals: la normalització d’un llenguatge cada vegada més agressiu.
Quinze països sota amenaça dels EUA
Amb Oman, ja són almenys quinze els països que Trump ha atacat militarment o bé ha amenaçat públicament durant els seus mandats. La llista inclou estats de l’Orient Mitjà, l’Amèrica Llatina, Àfrica i fins i tot aliats històrics dels Estats Units. Alguns casos han passat gairebé desapercebuts fora dels cercles geopolítics, però el conjunt evidencia un patró de conducta molt més contundent del que Trump acostumava a defensar en campanya.
Els casos més evidents són els bombardejos i operacions militars a països com l’Iraq, Síria, el Iemen o l’Iran. Però també hi ha amenaces directes o insinuacions cap a Mèxic, Panamà, Canadà, Cuba o Groenlàndia. En alguns escenaris, Trump no va ordenar atacs, però sí que va deixar oberta la porta a fer-ho. I en política internacional, sovint el simple fet de no descartar una intervenció ja funciona com una advertència.
Trump i la "teoria del boig"
Part d’aquesta estratègia respon a l’anomenada “teoria del boig”, aplicada històricament per alguns dirigents que busquen semblar imprevisibles per intimidar els adversaris. La idea és simple: si els rivals creuen que un president pot reaccionar de manera extrema en qualsevol moment, tindran més incentius per cedir abans d’arribar al conflicte.
Ara bé, aquesta tàctica també comporta riscos. Diversos experts alerten que la reiteració d’amenaces pot acabar generant l’efecte contrari: augmentar la tensió internacional, erosionar la confiança diplomàtica i alimentar una escalada difícil de controlar. Sobretot quan les declaracions afecten zones especialment sensibles, com l’estret d’Ormuz, per on circula una part clau del comerç energètic mundial.
Les xifres ajuden a entendre l’abast del fenomen. Els països que han estat objecte d’amenaces o atacs representen centenars de milions de persones repartides en quatre continents. Alguns, a més, han estat mencionats explícitament per Trump com a territoris que els Estats Units haurien de controlar o incorporar estratègicament, una idea que ha generat fortes crítiques dins i fora del país.
Més enllà de si aquestes amenaces arriben o no a materialitzar-se, el debat ja està sobre la taula: fins a quin punt la política exterior nord-americana depèn ara de la confrontació verbal? I sobretot, quines conseqüències pot tenir que el líder de la primera potència mundial converteixi la pressió militar en un recurs comunicatiu gairebé quotidià?