Donald Trump ho ha presentat amb una grandiloqüència difícil de superar: "L’acord petrolier més gran de la història mundial". Els Estats Units han pactat amb el govern interí de Veneçuela que presideix Delcy Rodríguez aconseguir el control majoritari sobre unes reserves provades de més de 65.000 milions de barrils de petroli, aproximadament una cinquena part de tot el cru que hi ha sota terra al país sud-americà. Però darrere de l’anunci hi ha molt més que petroli. Hi ha les eleccions de mig mandat del pròxim 3 de novembre, una gasolina que torna a superar els quatre dòlars el galó, una guerra amb l’Iran que ha disparat la factura energètica i un Donald Trump que arriba a la recta final de la campanya amb l’economia convertida en un dels seus principals punts febles. El petroli veneçolà necessitarà anys per sortir massivament del subsol, però els 65.000 milions de barrils ja poden començar a ser explotats electoralment.
El president nord-americà va anunciar divendres que l’acord, negociat pel secretari d’Estat, Marco Rubio, i el secretari de Defensa, Pete Hegseth, amb la presidenta interina veneçolana, Delcy Rodríguez, permetrà als Estats Units exercir un control majoritari sobre aquests 65.000 milions de barrils "sense cap cost per al contribuent nord-americà". Trump assegura que l’operació "més que duplicarà" les reserves petrolieres nord-americanes i, sobretot, que farà baixar de manera substancial el preu dels carburants "per a tots els nord-americans a llarg termini", un anunci que pretén contrarestar les crítiques i el malestar dels ciutadans, que veuen com la guerra iniciada fa sis mesos repercuteix en les seves butxaques.
Què ha comprat realment Trump?
Els Estats Units, però, no s’emportaran 65.000 milions de barrils ni els incorporaran físicament a les seves reserves estratègiques. El mecanisme conegut fins ara és força més complex, tot i que no s'han donat detalls oficials de l'acord, però segons funcionaris nord-americans citats per CBS News i Associated Press, l’acord s’articularia a través d’una societat conjunta entre el govern dels Estats Units i un operador privat, a la qual Caracas hauria concedit drets d’explotació durant 100 anys. Així, l’acord preveu crear una nova companyia privada conjunta entre els Estats Units, Veneçuela i un operador privat encara no identificat oficialment, que obtindrà drets durant 100 anys per desenvolupar 17 camps petrolífers veneçolans. Washington disposaria d’un 55% del rendiment efectiu de l’empresa, combinant participació accionarial i el dret d’adquirir petroli al preu de cost. El govern veneçolà calcula que el projecte pot mobilitzar uns 100.000 milions de dòlars d’inversió privada i generar més de 209.000 milions de dòlars en impostos per al país.
És, per tant, molt més semblant a obtenir el control empresarial i els drets d’explotació d'una enorme quantitat de petroli encara sota terra que no pas a comprar una muntanya de barrils disponibles immediatament. La dimensió, però, és extraordinària. Veneçuela disposa d’uns 303.000 milions de barrils de reserves provades, prop del 17% de les reserves mundials conegudes i la xifra més elevada del planeta. Els 65.000 milions inclosos en l’acord equivalen aproximadament al 20% d’aquest tresor petrolier. Si la nova societat arribés a desenvolupar-los plenament, es convertiria, segons fonts nord-americanes citades per AP, en el segon operador empresarial amb més reserves provades del món, només darrere de Saudi Aramco.
La gasolina del novembre, el problema de Trump
El moment escollit per anunciar l’acord difícilment es pot separar del calendari electoral. Els nord-americans votaran el 3 de novembre per renovar tota la Cambra de Representants i un terç del Senat, i els republicans afronten la cita amb un problema que qualsevol conductor nord-americà pot veure diverses vegades per setmana al cartell d'una gasolinera. Aquest dissabte, el preu mitjà d’un galó de gasolina regular se situa en 4,08 dòlars, segons l’American Automobile Association (AAA), una gran associació nord-americana d’automobilistes, fundada el 1902. Fa un any costava només 3,20 dòlars. És a dir, en dotze mesos s’ha encarit prop d’un 27%. L’agost del 2026, a més, va camí de convertir-se en l’agost més car de la història als sortidors nord-americans: el preu ha estat per sobre dels quatre dòlars cada dia del mes.
La guerra contra l’Iran, que va començar el mateix Trump amb l'Israel de Benjamin Netanyahu, és una de les principals explicacions. La inestabilitat a l’estret d’Ormuz, per on abans del conflicte transitava aproximadament el 20% del petroli mundial, ha restringit els fluxos procedents del golf Pèrsic i ha mantingut el cru al voltant dels 80 dòlars per barril. I Trump ho està pagant políticament. Un sondeig Reuters/Ipsos d’aquest agost situa la seva aprovació en només el 33%, el nivell més baix del seu segon mandat. L’economia apareix com la principal preocupació dels nord-americans i altres estudis mostren que prop de dos terços dels ciutadans desaproven la seva gestió de la inflació. Per això el missatge del president sobre Veneçuela està construït al voltant d’una promesa molt concreta: més petroli significa gasolina més barata.
Aquest petroli no arribarà abans de les eleccions
Aquí hi ha la principal contradicció de l’anunci. Trump pot incorporar políticament els 65.000 milions de barrils a l’inventari nord-americà de manera immediata, però no els pot extreure de la mateixa manera. Veneçuela produeix avui només aproximadament l’1% del petroli mundial malgrat acumular el 17% de les reserves. Després d’anys de falta d’inversió, sancions, corrupció, expropiacions i deteriorament de PDVSA, bona part de la infraestructura petroliera necessita una reconstrucció profunda. Els experts adverteixen que augmentar substancialment la producció requerirà milers de milions de dòlars i diversos anys.
L’escepticisme arriba fins i tot de les mateixes petrolieres que Trump necessita per executar el seu pla. Després de la caiguda de Nicolás Maduro, el president va convocar executius del sector a la Casa Blanca per animar-los a tornar a Veneçuela. El conseller delegat d’ExxonMobil, Darren Woods, va arribar a qualificar aleshores el país d’“ininvertible”, per la inseguretat jurídica i els antecedents d’expropiacions. Per tant, és pràcticament impossible que el pacte anunciat ara provoqui una entrada significativa de petroli veneçolà al mercat abans del 3 de novembre. El seu efecte immediat pot ser sobretot psicològic i polític: transmetre als mercats i als electors que Washington ha garantit una enorme font de subministrament per al futur.
Per què interessa tant el petroli veneçolà als EUA?
No tots els barrils són iguals. Una gran part del petroli veneçolà és cru pesant i amb un alt contingut de sofre, precisament un tipus de petroli que moltes refineries de la costa nord-americana del golf de Mèxic estan preparades per processar. La revolució del fracking (o fracturació hidràulica, és una tècnica per extreure petroli i gas atrapats en roques molt compactes del subsol, sobretot esquists) ha convertit els Estats Units en un gegant productor, però bona part del cru nord-americà és més lleuger. Les grans refineries de Texas i Louisiana van ser construïdes durant dècades pensant en petroli pesant procedent de Veneçuela, Mèxic o el Canadà. Recuperar massivament el cru veneçolà permetria, per tant, alimentar una infraestructura que ja existeix als Estats Units i reduir la dependència d'altres proveïdors.
Washington també té un altre forat per omplir. La Reserva Estratègica de Petroli dels Estats Units ha caigut per sota dels 300 milions de barrils, més de 100 milions menys que a principis d’aquest any, després que l’Administració Trump hi recorregués per contenir els efectes de la guerra amb l’Iran sobre els preus. Part del petroli procedent de la nova societat veneçolana es destinarà precisament a recompondre aquesta reserva i a cobrir necessitats militars.
De fer caure Maduro a controlar el petroli
L’acord tampoc es pot desvincular de la profunda transformació política que ha viscut Veneçuela des de l’operació militar nord-americana que el gener passat va capturar Nicolás Maduro i el va traslladar als Estats Units per jutjar-lo per narcoterrorisme i tràfic de drogues. Amb Delcy Rodríguez al capdavant del govern interí, Caracas ha començat a desmantellar un dels pilars econòmics del chavisme. Una de les seves primeres grans decisions va ser aprovar una reforma que torna a obrir la indústria petroliera al capital privat, revertint més de dues dècades de control estatal.
Donald Trump y Estados Unidos pasan a controlar 65 mil millones de barriles de las reservas de petróleo de Venezuela. Equivale a “más del doble de la reserva estadounidense”.
— Manel Márquez 🍉 (@manelmarquez) August 29, 2026
Hugo Chávez ya nos advirtió del objetivo de EEUU.
Trump a perpetrado el robo más grande de la historia. pic.twitter.com/HbPDksTwXp
Ara Washington no només recupera l'accés al petroli perdut després de les nacionalitzacions d’Hugo Chávez, sinó que aconsegueix una posició dominant sobre una part extraordinària de les reserves del país. L’operació té, per tant, una dimensió geopolítica evident: convertir Veneçuela en un gran proveïdor energètic sota l’òrbita nord-americana i reduir-hi la influència de la Xina, Rússia i l’OPEP.
Però també planteja enormes interrogants jurídics i de sobirania. El govern interí de Rodríguez està concedint drets d’explotació per un segle sobre recursos que la Constitució veneçolana considera patrimoni de l’Estat, mentre encara no s’ha culminat una nova legitimació electoral del poder sorgit després de Maduro.
65.000 milions de barrils que Trump necessita ara
A llarg termini, l’acord pot alterar de manera considerable el mapa energètic del continent. Si els 100.000 milions de dòlars d’inversió anunciats arriben realment i Veneçuela recupera una part del potencial productiu perdut, els Estats Units podrien disposar a pocs dies de navegació de les seves refineries d’una de les fonts de petroli més grans del món. Però aquest és l'escenari del futur. El present és un president amb una aprovació entorn del 33%, una gasolina per sobre dels quatre dòlars, una guerra amb l’Iran sense final a la vista i unes eleccions legislatives a només dos mesos vista.