Tal dia com avui de fa 25 anys, el 25 de juliol del 2000, el vol 4590 d’Air France es convertia en protagonista d’una de les tragèdies aèries més impactants de la història de l’aviació comercial. Es tractava d’un vol xàrter operat amb un Concorde, l’emblemàtic avió supersònic capaç de travessar l’Atlàntic a més de 2.000 quilòmetres per hora. Poc després de les 16:30 hores, l’aeronau s’enlairava de l’aeroport Charles de Gaulle de París en direcció a Nova York. Però gairebé de seguida, una espectacular llengua de foc va començar a brollar de l’ala esquerra. Només feia uns segons que havia deixat la pista i ja s’havia desencadenat una tragèdia que se saldaria amb la mort de les 109 persones a bord i 4 més a terra. El que va provocar el desastre? Una simple peça de metall de tan sols 3 centímetres d’ample. Un detall ínfim que acabaria condemnant per sempre el mite del Concorde.

Per mala fortuna del Concorde i el centenar de persones que viatjaven a bord —una tripulació experimentada i un centenar de passatgers, principalment turistes alemanys que es disposaven a iniciar un creuer—, l’aparell va topar amb el seu destí fatal només començar el vol. Un dels pneumàtics de l’avió va trepitjar, a gran velocitat, una petita peça de titani que havia caigut prèviament d’un McDonnell Douglas DC-10 de Continental Airlines. L’impacte va provocar que un fragment del pneumàtic, de prop de 4,5 quilos, sortís projectat contra la part inferior de l’ala esquerra, perforant-ne el dipòsit de combustible i desencadenant un incendi immediat. El capità, conscient de la gravetat de la situació, va intentar redirigir el Concorde cap a l’aeroport de París-Le Bourget per fer-hi un aterratge d’emergència. Però no hi va arribar mai. L’avió va estavellar-se contra un hotel a la localitat de Gonesse, als afores de París.

Tot i que aquell tràgic 25 de juliol va ser l’únic accident mortal en la trajectòria operativa del Concorde, les conseqüències van ser irreversibles. El sinistre va projectar una ombra de desconfiança sobre el futur del mític “gran ocell blanc”, una icona de la tecnologia aeronàutica franco-britànica. Tres anys després, el 26 de novembre de 2003, el Concorde va enlairar-se per darrera vegada. A la caiguda de la demanda de passatgers després de l’accident s’hi van sumar uns costos de manteniment astronòmics i l’impacte que els atemptats de l’11 de setembre de 2001 van tenir en tot el sector aeri. Tot plegat va empènyer Air France i British Airways, les dues úniques companyies que l’operaven, a retirar-lo definitivament. Fins llavors, però, havia estat un emblema de la velocitat i el luxe: capaç d’unir París i Nova York en només tres hores i mitja, gràcies als seus motors Rolls Royce-Olympus que el feien volar a més de 2.000 quilòmetres per hora, el doble de la velocitat del so.

Una experiència única

Una experiència a bord del Concorde no era per a totes les butxaques. Viatjar-hi implicava formar part d’una elit molt concreta, amb bitllets que arribaven a costar fins a 6.000 lliures en trajectes com el Londres-Nova York, una quantitat desorbitada per a l’època que convertia els seus passatgers en membres d’un club exclusiu. No només es pagava per la rapidesa —més de dues vegades la velocitat del so—, sinó també per l’aura de distinció i singularitat que envoltava aquell avió. Tal com recordava l’excapità del Concorde de British Airways, John Tye, en declaracions a la CNN, era habitual avisar altres aeronaus comercials més lentes que “passaríem” per evitar que el soroll del trencament de la barrera del so les alarmés. “Passàvem més de pressa que una bala de fusell”, explicava, com a mostra del que significava pilotar —o viatjar dins— aquell prodigi de l’enginyeria aeronàutica.

Elisabet II i Carles III abandonant un avió del model Concorde / Viquipèdia
Elisabet II i Carles III abandonant un avió del model Concorde / Viquipèdia

El Concorde no només prometia rapidesa, sinó també una experiència de vol que fregava l’hedonisme. El menú a bord incloïa delícies com amanida de llagosta amb tòfones, pastís de salmó fumat o pit de gallina guineana, tot regat amb una selecció exquisida de vins i una carta de xampany a l’altura de les circumstàncies: al llarg de la seva vida operativa, se’n van servir un milió d’ampolles. Però el viatge anava més enllà del paladar. Volar a bord del Concorde volia dir enlairar-se fins a altituds d’entre 15.000 i 18.000 metres —molt per damunt dels 12.000 habituals—, i poder contemplar amb els mateixos ulls la curvatura de la Terra. Gairebé no se’n van fabricar una vintena d’unitats, però va ser més que suficient perquè es convertís en l’avió preferit de polítics, directius, estrelles del món de l’espectacle i turistes adinerats que buscaven una experiència inigualable.

Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!