En Pol Aluja és enòleg. Això vol dir que va estudiar una carrera especialitzada per conèixer a fons les tècniques i els processos necessaris per elaborar vi. Des del treball a la vinya fins a la vinificació al celler, la seva formació li permet entendre tot allò que passa perquè el raïm es transformi en una ampolla de vi. Jo, en canvi, vaig estudiar sommelieria. Aquesta disciplina consisteix a adquirir coneixements sobre les diferents tipologies de vins que existeixen, les varietats de raïm, les zones productores, les tècniques de tast i la capacitat d’identificar, interpretar i comunicar les qualitats organolèptiques de cada vi. Dit de manera senzilla, l’enòleg fa el vi i el sommelier l’explica. Un crea el producte i l’altre l’acosta al consumidor.
En aquest cas, però, els dos ens dediquem principalment a la divulgació del vi, cadascú a la seva manera i a través de canals diferents. Compartim la mateixa passió pel món vitivinícola, però la nostra mirada és complementària. Aquesta diversitat de punts de vista és precisament una de les riqueses que té el vi: sempre hi ha noves maneres d’entendre’l, de gaudir-lo i de comunicar-lo.
Una altra diferència important entre en Pol i jo és la geografia. Vivim a extrems oposats de Catalunya, i això condiciona inevitablement la nostra relació amb el territori i amb els vins que ens envolten. En Pol és un gran coneixedor —i també un ferm defensor— dels vins de les comarques de Tarragona. Coneix els seus paisatges, les seves varietats i els projectes que hi neixen amb una profunditat que només es pot adquirir vivint-hi i treballant-hi a prop. Jo, en canvi, em moc en una altra zona de confort. Tot allò que va del Penedès cap al nord em resulta especialment familiar, i sento una vinculació molt especial amb l’Empordà. És una terra que combina mar i muntanya, tramuntana i mediterrani, i que ofereix vins amb una personalitat única.
Tot i el coneixement que tenim dels vins catalans, encara ens queden zones per descobrir
Com que compartim aquesta secció, hem decidit compartir també espai i conversa. En algunes qüestions coincidim plenament, mentre que en d’altres no podríem estar més allunyats. I això no és cap problema. De fet, és una de les màgies del vi: n’hi ha tants, són tan diversos i ofereixen tantes experiències diferents que no cal posar-se d’acord en tot. La discrepància també enriqueix.
No és estrany que tots dos mencionem vins de la DOQ Priorat quan ens pregunten pels vins més cars que hem tastat. Aquesta denominació concentra alguns dels projectes més prestigiosos i valorats del país, i és habitual que els seus vins ocupin les primeres posicions quan es parla de preu, exclusivitat i reconeixement internacional.
Quan pensem en projectes que ens han sorprès recentment, aquí sí que coincidim en la tendència, tot i que no en el nom. Els dos valorem especialment els petits elaboradors que treballen amb una filosofia de mínima intervenció i una gran connexió amb el territori. Jo em quedo amb Tanca els Ulls, mentre que en Pol destaca Can Morral del Molí. Són projectes que demostren que la mida no determina la qualitat ni la capacitat d’emocionar.
També divergeixen les nostres preferències a l’hora de rebre convidats. Per a mi, les bombolles són sempre la millor benvinguda. Tenen aquell punt festiu i elegant que converteix qualsevol trobada en una ocasió especial. En Pol, en canvi, aposta pels vins rosats. Segons ell, són la solució perfecta perquè satisfan tant aquells que no acostumen a beure vins blancs com els que prefereixen evitar els negres. He de reconèixer que és una idea força encertada.
Quan parlem de les nostres varietats catalanes preferides, tampoc no coincidim. En Pol es decanta pels macabeus de Tarragona, capaços d’oferir vins frescos, expressius i plens de matisos. Jo, en canvi, sento una debilitat especial pels xarel·los del Penedès i per la carinyena blanca de l’Empordà, dues varietats amb una capacitat d’envelliment extraordinària.
Tot i el coneixement que tenim dels vins catalans, encara ens queden zones per descobrir. He de convèncer en Pol perquè vingui a passar uns dies a l’Empordà i conegui de primera mà aquest territori extraordinari que tinc la sort de considerar casa meva. Jo, per la meva banda, fa massa temps que posposo una visita a la Terra Alta. Les seves garnatxes blanques, minerals, profundes i amb una relació qualitat-preu excel·lent, em tenen el cor robat des de fa anys. Potser ja és hora de deixar de parlar-ne i anar-les a visitar.
Us ha agradat aquesta nova secció de conversa entre en Pol i una servidora? Estigueu atents que només és la primera part!