Al bell mig de la platja de Caldes d’Estrac hi ha el Sotavent, un restaurant que té una cosa que, d’entrada, ja m’agrada molt: no és una guingueta d’estiu de les que desapareixen tan bon punt arriba el fred. El Sotavent és un restaurant fix, i no sabeu l’alegria que m’he emportat en descobrir-ho perquè ja em veig a la tardor o a la primavera, un diumenge al migdia, asseguda davant del mar i endrapant un arròs de bou de mar. Avui, però, no el tastarem perquè hi anem a sopar. És un dels plats que m’han recomanat amb més insistència i, per tant, ja tenim una excusa perfecta per tornar.
Som a Caldes d’Estrac, tot i que si en dieu Caldetes també us entendran perfectament. De fet, el poble fa anys que viu amb aquesta doble personalitat: Caldes d’Estrac per als papers, Caldetes per als qui l’estimen i l’han anomenat així tota la vida. I el Sotavent està en un dels racons més privilegiats del municipi, a tocar de la sorra, en un passeig marítim preciós flanquejat per edificis majestuosos que recorden el passat d’estiueig d’aquest petit poble del Maresme. Algunes d’aquestes grans cases van tenir, fins i tot, protagonisme durant la Guerra Civil, quan van acollir ambaixades i representacions diplomàtiques estrangeres que havien sortit de Barcelona per protegir-se dels bombardejos. Avui, per sort, aquí les úniques qüestions internacionals que ens preocupen són decidir si repetirem pa per sucar el suquet.
Ens esperen a l’entrada en Miquel Copons i l’Anna Bochaca. És una d’aquelles nits d’estiu en què el mar sembla una bassa d’oli i, abans fins i tot de seure, ja ens diuen que hem tingut sort i que estarem com uns reis. En Miquel ens acompanya fins a la taula i ens avança una declaració d’intencions que quedarà perfectament demostrada durant tot l’àpat: aquí hi ha bon producte, res de coses modernes perquè sí ni d’invents innecessaris. Producte ben tractat i tècniques ben executades. I això ho veiem de seguida.
El que em penso que són uns bunyols de bacallà resulta que no són bunyols de bacallà. Són, literalment, trossos de bacallà fresc, tallats a mida de mossegada i perfectament arrebossats. I aquí reivindico l’art de l’arrebossat, del qual, em sembla, se’n parla massa poc. Perquè aconseguir que uns daus de bacallà quedin sucosos per dins i amb un arrebossat lleuger, cruixent i ben fet per fora no em sembla pas una tècnica menor. De fet, em sembla tan difícil clavar-ho com executar moltes de les tècniques que associem a l’alta cuina. Un 10 de primer entrant. I sense cap salsa al costat. Tampoc li cal.
Després arriben uns musclos a la brasa, amb sal i pebre. I prou. Perquè quan el producte és bo i està ben cuinat, de vegades l’únic que cal fer és no molestar-lo. La mà de la Glòria Rando, la cuinera, es nota aquí i en tot el que anirà arribant a taula.
I arribem als principals
Comencem amb el que el Miquel descriu com una caldereta però a un preu més popular. Diferent d'aquella caldereta que ens podríem menjar a Menorca i que, segons on caiguis, pot fer que la targeta de crèdit també necessiti una caldereta després per recuperar-se. La cassoleta (o caldereta) arriba amb llamàntol, gambes i calamarsets. I és d’aquells plats que et fan dubtar sobre quin cobert és el més adequat. Jo ho tinc clar: cullera. Sempre cullera. Perquè aquí no venim només a menjar el peix i el marisc; venim a no deixar ni una gota d’aquest fons de plat. El suquet és profund, reduït, intens, carregat de tots els gustos del mar. És tan bo que, sincerament, me’l podria menjar com un entrant. Com si fos una bisque. Amb això crec que ja ho he dit tot.
Un plat insígnia de la zona
Torn ara del cim i tomba, que és un dels grans plats de barca de Tossa de Mar, nascut de la cuina dels pescadors i tradicionalment elaborat amb peix i patata, cuinats en una mena de suquet contundent i saborós. I dic "mena de" perquè el cim i tomba té moltes versions i cada cuiner hi posa la seva mà. De fet, precisament aquest setembre Tossa celebra la campanya gastronòmica dedicada a aquest plat, amb restaurants que en fan les seves pròpies interpretacions.
El cim i tomba del Sotavent porta un rap fresc, ferm i de carn compacta, amb aquella textura lleugerament elàstica que ha de tenir un bon rap sense arribar mai a ser sec. L’acompanyen unes patatones amarades d’un suc que mereixeria un capítol propi. Quin suc. Aquí és on apareix el xup-xup, aquest tipus de cuina que no necessita disfressar-se de res perquè la concentració de sabors ja ho explica tot. Un suc per menjar a cullerades o, millor encara, per anar-hi sucant pa fins que algú et digui que ja n’hi ha prou.
I encara ens queda lloc per a les postres.
De postres un pastís de formatge casolà, cremós i reconfortant, i un borratxo, aquell dolç tradicional elaborat amb una massa tipus brioix o pa de pessic que s’impregna generosament d’un almívar amb alcohol —habitualment rom— i que queda ben sucós i aromàtic. És d’aquelles postres que ja porten el nom incorporat com una advertència: si en menges un, potser no passa res; si en menges dos, ja no responc.
I després d’un sopar així, què voleu que us digui? Que al Sotavent s’hi està molt bé. Molt. Et fan sentir a gust, sense formalismes innecessaris, amb aquella proximitat que fa que al cap d’una estona tinguis la sensació que no ets en un restaurant de platja qualsevol, sinó en un lloc on saben perfectament què volen donar menjar i com volen fer-ho.
Per cert, si no sabeu si dir-ne Caldes d’Estrac o Caldetes, tranquils: podeu dir-ne com vulgueu. A la gent del poble fa segles que li dura la discussió.