Quan en tenia 15 vaig viatjar a Londres i em van portar a un restaurant argentí, el Gaucho. Recordo menjar-hi de perles unes carns tendríssimes i gustoses que em van entusiasmar, i tastar el dolç de llet per primer cop, al que em vaig tornar addicta, anys més tard, durant uns mesos força embafadors. En aquell moment vaig pensar una cosa que es manté vigent 18 anys més tard: per què no hi ha més restaurants argentins a Barcelona? L’arribada de Brasero Atlántico a la ciutat fa un parell d’anys m’ho va fer tornar a rumiar, però en tastar els seus plats vaig concloure que, com que aquí ho fan tan bé, tampoc en necessitem massa més.
Brasero Atlántico: un rostidor argentí mediterràniament autèntic
Aquella visita em va fer recordar que hi havia de tornar aviat, i aviat no ha pogut ser, però finalment m’he assegut novament en una de les seves taules d’aquesta sala d’aires industrials, dominada pel mural d’un monstre marí cornut i enfadat, que recorda a un narval, dibuixat i pintat per en Tato Giovannoni, soci, juntament amb Diego Cabrera, del madrileny Salmon Guru, i l’empresari d’hostaleria Alejandro Resnik.
La carta de Brasero Atlántico, malgrat que sigui un rostidor argentí, és potser una de les més versàtils i que agradarà tan a vegetarians com a carnívors. Pels uns, la provoleta, els nyoquis, els linguini a la carbonara amb trufa o la terrina de bolets, I pels altres, la declinació de carns (amb acompanyaments i salses) que constitueixen una graellada argentina, com el xoriço criollo, la botifarra negra, l’entranya, l’ojo de bife, el vacío, els lletons o el bife de xoriço. I encara més: peix del dia, xai o pop a la brasa, o una milanesa, aquell tall prim i arrebossat que fa discutir austríacs, milanesos i argentins, i que aquí s’acompanya de salsa de tomàquet, tàperes i formatge Grana Padano.
Per a qui vulgui, aquí també es menja granota, que ve amb una salsa de beurre blanc i amb puré trufat, i si la gana és forta es pot començar amb uns entrants marins que fan honor al cognom del restaurant. Ara bé, la meva recomanació és que per cap concepte us perdeu l’empanada fregida d’ossobuco. Una per cap. I ja sé que ens n’hem cansat, tots els barcelonins, de veure carretades d'establiments d’empanades per tota la ciutat, però aquestes són diferents. Feu-me cas, va.
Ja sé que ens n’hem cansat, tots els barcelonins, de veure carretades d'establiments d’empanades per tota la ciutat, però aquestes són diferents
Bola extra: Brasero Atlántico amaga una sorpresa submarina, la cocteleria Florería Atlántico, que navega sota seu al ritme del shaker i del jigger. Ema Giacone, Gerardo Figuero i Alejandro Caia posen sobre barra professionalitat, una atenció càlida i un torrent d’energia i simpatia capaces de guarir el pitjor dia de l’any. I si no funciona, sempre ens quedarà el Fernet.