Hem quedat per dinar a les dues en punt. Sortim de la Seu d’Urgell, deixem el cotxe a la benzinera de Montferrer i pugem al cotxe de la Montse i l’Albert. Si ho arribo a saber, agafo el casc, hòstia, com li'n fot la tia!, no arribo sencer al restaurant ni de conya —penso—, a més a més, em marejo sempre que no condueixo jo mateix. Doncs no, potser per la conversa, pel paisatge que ja anuncia la primavera o per la gana que portem, que, com qui no vol la cosa, arribem a Sort sense sortir-nos de la carretera i, en pocs minuts, ens trobem a la petita vila medieval de Gerri de la Sal, declarada bé cultural d'interès nacional, situada al sud del Pallars Sobirà i coneguda per les salines que li han donat el nom a la vila i que temps enrere la convertiren en una potència econòmica gràcies al comerç de la sal.
Travessem el poble pels petits carrerons empedrats fins al restaurant Wagokoro, ubicat dins d’una antiga casa pallaresa del segle XVIII, on l’Anna i el Kenya ens donen la benvinguda entaulant-nos a la petita barra al voltant del xef, amb espai únicament per a vuit comensals, on ja ens esperen el Xavi i la Glòria i una parella d’Olot. Val a dir que venim amb moltes ganes, perquè la reserva la vam fer fa sis mesos, ja que trobar lloc al Wagokoro no és gens fàcil. L’Anna i el Kenya tenien un restaurant a Barcelona a prop de Gal·la Placídia, els funcionava molt bé, però amb el temps van voler canviar de vida i van decidir venir a viure a Gerri de la Sal i muntar el restaurant a la casa familiar de l’Anna, ens confessen que aquí estan molt feliços i que ha estat la millor decisió que han pres mai.
Com que tenim set, demanem una cervesa artesana feta a la Pobla de Segur alhora que l’Anna ens explica que tastarem un menú degustació sorpresa de cuina japonesa fet amb productes de temporada, uns de proximitat, d’altres autèntics japonesos, però tots de gran qualitat. Mentrestant, el xef, en Kenya, s’arremanga.
Obrim el ball amb una amanida d’escarola amb pop, porro confitat, que porta una vinagreta de miso per sobre amb ceba i boletes d’arròs torrat. Ens recorden que no és de mala educació aixecar el plat i apropar-nos-el a la boca si ens convé, atès que els japonesos mengen sense pa. No ho ha acabat de dir que automàticament tots ens amorrem al plat per escurar les boletes d’arròs.
Omplim les copes d’un Taleia blanc del Castell d’Encús, un vi d’altura fet amb sauvignon blanc que cal beure en alguna ocasió, igual que cal visitar el celler del Raül Bobet amb la seva ermita, el poblat romànic i els cups de pedra excavats manualment a la roca al s. XII on actualment fermenten alguns dels seus vins.
Arriben tres platets en una safata; el primer, amb verat marinat; el segon, amb mongeta tendra i nous de Sort i, per últim, mig ou de gallina feliç amb la clara mig cuita i el rovell mig cru amb una mica de soja i acompanyat de dos caps de gamba roja fregits. Tots tres són excel·lents.
A continuació, mengem el lluç fet al vapor amb una crema de bròcoli, xiitake i una mica de gingebre fresc ratllat que proporciona picantor.
Continuem amb una tempura de carxofes amb llagostins amb la seva salsa i uns espinacs frescos amb tofu fregit i formatge serrat fet amb llet d’ovella de la reconeguda formatgeria Casa Mateu de Surp, el poblet, on, per cert, el Mariano i la Silvia tenen Lo Paller del Coc, un restaurant imprescindible.
Assaborim una excel·lent sopa de miso per fer baixar el festival abans no arribin els sushis.
El xef, amb aquella tranquil·litat que caracteritza la cuina japonesa, ens mostra les seves habilitats fent uns sushis de gambes, tonyina, anguila i serviola o peix llimona amb ous de salmó, que són una meravella i que ens anem cruspint alhora que els va preparant.
Fem un brindis pels sushis, per l’àpat en general, però també pel xef i l’Anna i la bona estona que ens han fet passar. Acabem amb les postres fetes amb te matxa i anko, un dolç japonès elaborat amb mongetes, amb el qual en realitat es farceixen els dorayakis, coneguts a casa nostra gràcies al Doraemon, el manga creat i il·lustrat per Fujiko F. Fujio.
Mentre preparen les infusions i els cafès, aprofito per tirar unes fotos amb la càmera, és en aquest precís moment quan el Roger, el noi d’Olot, em pregunta, tot seriós, per quin motiu faig totes les fotos amb flaix, m’explica que tant ell com la seva parella són professors de fotografia i que ho havien estat comentant —oh, Déu meu!!!—, i per acabar-ho d’adobar, ella m’engalta, amb un somriure, que si fos alumne seu, no m’hauria aprovat. Durant un instant es fa el silenci i tot seguit esclatem a riure. Quina raó tenen, les meves fotos no acostumen a ser gaire de l’altre món, així que els agraeixo el consell i fem plegats el darrer brindis, acomiadant-nos fins a la pròxima vegada.
Fem una passejada per pair i ens apropem, pel pont romànic que travessa el riu Noguera Pallaresa, al monestir de Santa Maria del segle XII, que es troba just davant del poble, unes restes mostra del romànic català que ens acaronen mentre aprofitem l’escalfor dels darrers rajos de sol.