Primer de tot, permetin-me justificar la paronomàsia del subtítol que, així d’entrada, els hi haurà pogut semblar un xic excèntrica: escric això fent memòria palatal del meu sopar d’ahir a Can Fusté, restaurant veí del Camp Nou, on generacions de culés han vingut a celebrar les gestes de l’equip o, a falta de victòries, a treure el ventre de penes. Afortunadament, a la seva carta de postres no trobaran pas el coulant, el pastís que inventà el xef Michel Bras i que tants establiments copien amb poca fortuna. En canvi, hom pot posar la cirereta a l’àpat amb un «Urruti», llevant de taula —dues boles de gelat de vainilla dins un suc natural de taronja— que no creà cap cuiner francès, sinó un futbolista basc: Francisco Javier González Urruticoechea, defensor de la porteria blaugrana, als anys d’en Naranjito, que un dia va tenir l’encertat antull de demanar-li aquesta barreja a en Miguel Plaza, patriarca de Can Fusté, i la María Plaza, filla i hereua del negoci, l’ha mantingut a la rejovenida carta. Michel Bras cuinà per primer cop el seu celebèrrim volcà de xocolata el 1981, el mateix any en què va succeir la història en la qual ens centrarem avui. Un 25 de març, el mateix dia que escric aquestes línies, es compleixen quaranta-un anys de l’alliberament d’Enrique Castro 'Quini', El Brujo, el davanter asturià que uns sans-culottes a l’atur van tenir la idea de segrestar a fi de resoldre els seus problemes econòmics, just quan el Barça tenia encarada la lliga, i que vivia just a sobre del restaurant. Aquesta última, la de comparar uns pobres diables insolvents de l’Espanya de la Transició amb el poble pla de la França revolucionària, necessitarà, potser, d’altres explicacions, però els hi prego paciència (i tolerància vers les llicències poètiques).  

FOTO 2 (1)

Sobretaula a Can Fusté: l’Urruti, memorable porter i inventor de postres, assegut al primer pla de la dreta. Al fons a la dreta, de peu, Miguel Plaza, patriarca del restaurant. A l’esquerra, Migueli assegut al costat de Kubala, entre d’altres que hauran d’esbrinar vostès. Foto: Arxiu de Can Fusté.

La retòrica m’ha portat a començar per les darreries, però, naturalment, primer van arribar els entremesos: hummus amb wantan fregit i una allargada llesca de pa amb tomàquet. «Això no se servia als temps d’en Quini —em digué la Maria, referint-se al puré de cigrons de l’Orient Pròxim amb la cruixent guarnició asiàtica—, en aquells dies unes olivetes i poc més.». Pel que fa al pa sucat amb tomàquet i oli, servidor no va poder evitar oprimir amb dos dits els cantells de la llesca perquè la totalitat xuclés bé l’oli, gest que va adquirir des que va veure-li fer (a YouTube) a Manuel Vázquez Montalbán, al vuitantero programa de cuina Con las manos en la masa. En cert moment de la novel·la El premio (1996), el reconegut novel·lista, gastrònom i culé, diu en boca del seu alter ego «[el pa amb tomàquet] és un prodigi de koiné cultural que materialitza la trobada entre la cultura del blat europea, la del tomàquet americana, l'oli d'oliva mediterrani i la sal, aquella sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. I resulta que aquest prodigi alimentari se'ls hi va ocórrer als catalans fa poc més de dos segles, però amb tanta consciència de troballa que ho han convertit en un senyal d'identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, mentre que els xarnegos, els immigrants catalanitzats, adoptem el pa amb tomàquet com una ambrosia que ens permet la integració.». L’escriptor atorga al pa amb tomàquet un paper d’aglutinador social, valor que també s’ha fet propi el Futbol Club Barcelona (som la gent blau-grana. / Tant se val d’on venim / si del sud o del nord / ara estem d’acord, estem d’acord / una bandera ens agermana.). Panem et circenses (literalment, pa i jocs del circ) és la coneguda llatinada que descriu la pràctica dels governs o els poders fàctics de proveir a les masses d'aliment i entreteniment, a fi de mantenir al poble distret de la política o d’ocultar fets controvertits. A Catalunya, no cal dir-ho, freguem aquest pa assistencial amb tomàquets de penjar, l’amanim amb sal i oli, i ens el cruspim. A vegades fins i tot l’hi afegim arengades, anomenades popularment 'guàrdia civils', a sobre. En l’actualitat, sovint la locució ha mutat a Pa i Futbol, d’igual manera que s’ha traslladat cap al terreny de joc la cita de Karl Marx «la religió és l’opi del poble», al·ludint al fet que la classe treballadora oblidem les injustícies socials per portar sota pal·li als multimilionaris de calça curta.

Sense evidències sòlides de xoriç, la textura deliqüescent de la tripa contrastava amb els abundants trossets de pernil ibèric, l’estrella de la casa, negats en una salsa fina i picant, com ha de ser, refrescada pel julivert ben picat. Tot un xut directe al paladar; que és com dir a la porteria de l’ànima.

L’actual himne del Barça data del 1974, un any després que Can Fusté obrís les seves portes a la Gran Via de Carles III, al barri de Les Corts. Un quadre, penjat al menjador, fa memòria pictòrica de l’origen del nom del negoci. Contràriament al que hom podria pensar, no guarda cap relació amb Josep Maria Fusté i Blanch, l’emblemàtic migcampista dels seixanta que arribà a ser capità del club. El Bar Bodega Fuster fou una popular tasca situada a pocs metres de l’actual restaurant, a la que pelegrins d’arreu de la península feien parada i fonda per beure vi i tastar les carns dels seus celebèrrims pernils d’aglà. «I això que no tenia ni rajoles —m’explicà la María— que els dies de pluja la gent sortia amb les sabates plenes de fang.» Tota una estampa de Can Fanga, com es malnomenava abans a la Ciutat Comtal. En Miguel Plaza es formà treballant en aquell temple del pernil, i quan aquest va tancar, va decidir obrir el seu propi negoci amb els diners estalviats, traslladant el savoir faire pernilesc del Fuster i deixant-se la «r» final amb la mudança. Quaranta-nou anys després, la María, en Carlos 'Charly' Fernández i en Carlos, el fill d’ambdós, continuen la tradició hostalera familiar, tot adaptant-la als nous temps. En Charly, per cert, és el cosí germà d’en Miguel Bernardo Bianquetti 'Migueli', llegendari defensa blaugrana, un dels més rellevants i estimats de la història del club, també conegut amb el sobrenom de Tarzan pel seu imponent físic i la seva cabellera barbàrica. I és el mateix Charly qui, simpatiquíssim en tot moment, em portà el plat fort de la nit: la «Tripa amb cap-i-pota de la mare», una de les més agradoses constatacions del que pot donar de si la perpetuació de la saviesa matrilineal als fogons. Sense evidències sòlides de xoriç, la textura deliqüescent de la tripa contrastava amb els abundants trossets de pernil ibèric, l’estrella de la casa, negats en una salsa fina i picant, com ha de ser, refrescada pel julivert ben picat. Tot un xut directe al paladar; que és com dir a la porteria de l’ànima.

S’ha dit que a en Núñez no van acceptar-lo mai les nostres elits, per considerar-lo un forà, un nou-ric deficitari de catalanisme; però el cert és que anava ben dotat del nostre estereotip més ortodox: en una ocasió, va arribar tard a un menjar i en seure a taula va explicar que s’havia barallat fins a l'última pesseta amb el proveïdor de les cistelles que el club enviava per Nadal.

1974 també es recorda, o no, com l’any en què van posar de moda la pràctica de l’streaking, l’art de despullar-te, saltar al terreny de joc i córrer cames ajudeu-me fins que t’agafen els de seguretat i t’obliguen a tapar-te les vergonyes, un acte que originalment es feia amb finalitats crítiques o de protesta política. El setmanari francès Paris Match publicà que «l’streaking és una antiga tradició: ensenyar les natges ha estat en tots els temps l’últim recurs dels descontents.» El nudisme als camps de futbol, però, no va arribar a la península Ibèrica, ni a les nostres revistes, fins alguns anys després, ja gairebé despullat de tot el sentit crític que apuntaven aquells pioners sans-culottes (literalment, «sense calçotets») de les gespes franceses. De fet, les carns més polèmiques mai vistes al Camp Nou van ser les d’'El Clàssic del Garrí', la jornada en què algú va llençar-li un cap de garrí rostit a Luis Figo. «Jo no l’havia vist. Si no, me n’hagués menjat una mica.», va declarar el gran traïdor al final del partit. Després de la irrupció d’un streaker a un Barça-Betis, Josep Lluís Núñez, llavors el president del club blaugrana, va deixar anar una de les seves perles, a manera de justificació de la fallada dels serveis de seguretat: «Es deuen haver pensat que es tractava d'una dona, i van deixar-la que sortís al camp perquè el públic es divertís.». El comentari, oprobiós, es quedà curt en comparació al que va pronunciar davant de la dona del jugador segrestat quan els segrestadors van xifrar la recompensa: «La vida d’en Quini no val cent milions de pessetes.». S’ha dit que a en Núñez no van acceptar-lo mai les nostres elits, per considerar-lo un forà, un nou-ric deficitari de catalanisme; però el cert és que anava ben dotat del nostre estereotip més ortodox: en una ocasió, va arribar tard a un menjar i en seure a taula va explicar que s’havia barallat fins a l'última pesseta amb el proveïdor de les cistelles que el club enviava per Nadal. També es diu que el 'pecident' fou un futbolista i entrenador frustrat que intentava demostrar-li als seus tècnics com s'havia de jugar utilitzant molles de pa, gots, forquilles, ganivets i alguna fruita sobre les estovalles dels restaurants. Com he dit abans, i segurament ja ho sabien, l’equip blaugrana va acabar perdent una lliga que tenia guanyada a causa de la tristesa dels jugadors pel segrest del seu company, i d’això van culpar a l’entrenador, l’Helenio Herrera, i a Núñez, per obligar-los a jugar: «No jugaré. A més de cames tinc cor, només vull que torni en Quini», va declarar el seu amic, Bernd Schuster.

I no vaig fer-ho, però em van venir ganes d’ensenyar-los les natges tant als gratacels de la banca com a l’estadi de Spotify, de fer servir «l’últim recurs dels descontents», com li deien al Paris Match.

FOTO 4

Miguel Plaza portant-li menjar a la Mari Nieves, la dona d’en Quini, davant d’un grup de periodistes i veïns.

Els davanters centre són segrestats a la vesprada

«El restaurant va ser el centre d'operacions tant de la policia com dels periodistes,  —continua la María— i durant els vint-i-cinc dies que durà el segrest de l’Enrique, el meu pare no va tancar, perquè aquí sempre hi havia molta gent esperant amb les escoltes telefòniques. Lògicament, eren tantes hores que calia menjar i sopar en algun moment. Però, vaja, el meu pare no va guanyar un duro amb tot això. Ho va fer per amistat pura i dura. Era l'única persona que entrava al pis, a part de la policia, per a portar-li alguna cosa de menjar a la Mari Nieves, la dona de l’Enrique.». El segrest l’havien perpetrat dos mecànics de motos saragossans i un electricista barceloní (que no barcelonista), tots tres a l’atur. Uns morts de gana sense cap antecedent criminal, uns sans-culottes que tot i tenir potser massa consciència de la seva classe, no van emportar-se al davanter com un acte polític, sinó per raons purament alimentàries. Els detalls del segrest els trobaran fàcilment a les hemeroteques, jo em centraré en els detalls propis d’aquesta secció. Per exemple, a les potineres converses telefòniques amb la Mari Nieves, que evidenciaven la nul·la professionalitat criminal dels obrers ficats a pinxos: en una d’elles, amb inconfusible accent baturro, l'apressaven a pagar el rescat perquè s’estaven quedant sense pressupost per entrepans. «en Quini menja com una llima», es queixaven. Els entrepans els hi compraven cada dia al bar Miraflores —just al costat del petit taller de motos on van tancar al futbolista, un lloc on ningú podia trobar-lo perquè els dissortats mecànics no rebien pràcticament encàrrecs—, que regentava un tal El Piji al saragossà barri de Sementales (m'estalviaré l’acudit), qui després va posar un cartell anunciant, ufanós, que en Quini menjava els seus entrepans. Quan els polis van descobrir el pastell, d'una puntada van derrocar la porta del taller de motos, i allà van enxampar a un dels segrestadors batent un ou a la cuina, que sense dir paraula va assenyalar una trapa al sòl. Un cop alliberat, en Quini va perdonar als seus segrestadors, de qui va assegurar que eren bona gent que havien fet el que havien fet per necessitat, i va voler signar l’expressa renúncia a cap indemnització seva ni pel club, que reclamava una compensació milionària per haver perdut la lliga. Núñez no va saber comprendre la solidaritat entre el segrestat i els segrestadors. Era incapaç d’assumir que, com Marat amb els sans-culottes, Quini fos L'Ami du peuple. Com va deixar escrit, un cop més, en Manuel Vázquez Montalbán a Crónica sentimental de la transición (Espejo de España, 1985) «Potser Núñez veié en l'actitud comprensiva d'en Quini un brou de cultiu per al principi del fi dels valors sòlids en què deu creure tot constructor d'edificis i de coliseus del Pa i Futbol.».

FOTO 3

Consumat l’àgape, vaig acomiadar-me de l’afable Charly (l’afanyosa María ja m’havia dit adeu una estona abans) i la seva forçuda estreta de mans va fer palesa la genètica compartida amb en Tarzan.  Un cop al carrer, i desfent el camí cap a casa, potser perquè m’he malacostumat als vins naturals, el parell de copes del categòric Rioja que m’havia fotut m’ennuvolaren la ment amb màgiques, ocultistes, esotèriques associacions d’idees. A l’Enrique Castro l’anomenaven El Brujo, i com a davanter centre lluïa el dorsal número nou. El Nº9 correspon a la carta del Tarot «l’Ermità», l’arcà major que representa a un personatge que a través de l’aïllament va trobar la saviesa mística. Es tracta d’una figura homologable a Yoda, de La Guerra de les Galàxies, o a Gandalf, el bruixot d’El Senyor dels Anells. Vaig enfilar la Gran Via de Carles III, entre lenitius blocs de pisos construïts per Núñez i Navarro (o 'Trúñez y Cagarro'), i des d’on s’albiren les 'Torres de Mordor', com es coneixen popularment, almenys en sectors d’esquerres, les ombrívoles Torres de La Caixa. L'any 1991, el programa Con las manos en la masa, on Vázquez Montalbán havia sucat el pa amb tomàquet, va ser retirat abruptament quan l’Elena Santonja, la directora i presentadora, va negar-se al fet que s'inclogués publicitat de productes durant el desenvolupament del programa. Recordant aquesta dada, vaig deixar enrere l’estadi que aviat anomenarem Spotify Camp Nou. I no vaig fer-ho, però em van venir ganes d’ensenyar-los les natges tant als gratacels de la banca com a l’estadi Spotify, de fer servir «l’últim recurs dels descontents», com li deien al Paris Match. I ja al metro m’envaí un sentiment de nostàlgia d’uns temps que mai he viscut, quan els clubs eren més que clubs, ensenyar el cul era un acte polític, els futbolistes a més de cames tenien cor i els restaurants, com Can Fusté, no només eren restaurants. I vaig pensar que avui dia és tot molt de pa sucat amb oli.