La marisqueria O’Peregrino fa tres dècades que delecta els seus comensals, cuinant els millors mariscs de Galícia i Catalunya. Tot just fa un any, el jove Alejandro Sanahuja, format a l’escola Hoffman, va agafar les regnes d’aquest petit local a l’Eixample barceloní, actualitzant-lo i oferint una proposta gastronòmica centrada en el mar amb el millor marisc cuinat tradicionalment però també sorprenent amb propostes més creatives i agosarades com l’ostra gratinada amb maionesa de llet de soja i mel, llimona, caviar i pol·len o els fesols de Llavaneres amb ou cuinat a baixa temperatura, làmines de tòfona i gambes, tota una declaració d’intencions d'aquest jove emprenedor que fins fa poc temps no sabia si continuar fent música electrònica o tirar-se a la piscina de la restauració. Qui sap si hauríem ballat amb les seves creacions musicals al Primavera Sound o el Sónar! A la vista dels resultats, va escollir el camí correcte i així avui podem gaudir de la seva cuina a la marisqueria, en aquests moments, més interessant de Barcelona.
Alejandro Sanahuja als fogons / Foto: Sara Adroer Martínez
El local és petit, familiar, molt acollidor, i els dimarts al migdia està ple. És aquell tipus de local on et trobes com a casa només travessar la porta i per al qual cal apostar perquè et fa sentir còmode. Em sorprèn que aquí tothom se saluda i es coneix, i sap què menjarà; majoritàriament és un tipus de client fidel i exigent, i això diu molt de la cuina que s’ofereix.
El marisc de l'O'peregrino és gallec i català
Ens serveixen una copa de Cristina Colomer Gran Reserva i comencem amb un entrant d’anxova, mascarpone i olivada. De seguida arriben unes ostres, dues de servides a l’estil tradicional i l’anteriorment citada ostra gallega gratinada amb maionesa de llet de soja i mel, llimona, caviar i pol·len. És una ostra Napoleó, que et desperta de cop, notes el mar a la boca amb una barreja de sabors que no et deixen indiferent, boníssima. Personalment, tinc debilitat per les ostres de la Bretanya, en concret de Cancale, quan les trobo a faltar m’escapo a la Guingueta d'Ix, que em queda més a prop, i en compro un parell de dotzenes en un local situat a la carretera just al davant de la Fromagerie Crémerie Petite, que és un petit local sense pretensions on solament d'entrar-hi veus les caixes d’ostres apilades de manera desordenada, acabades d’arribar de diferents punts de la Bretanya. Seguim amb el marisc i ens porten unes navalles a la planxa i uns llagostins de la Ràpita que es desfan a la boca, carnosos i intensos.
Ostres gallegues / Foto: Víctor Antich
La base de l'O’P és la qualitat del producte que el xef porta directament de les principals llotges de Catalunya, com Blanes o Roses, entre d’altres, però també directament de Galícia, la qual cosa es nota en el sabor.
L’amanida de calamar de potera a la planxa amb les potes en tempura, tomàquet sec, lollo rosso, endívia, alfàbrega i vinagreta de pinyons fornejats és extraordinària i el conjunt de l’elaboració té molt equilibri.
Amanida de calamar / Foto: Sara Adroer Martínez
És excepcional el carpaccio de tonyina amb grans de mostassa, llimona i soja, acompanyat d’unes llesquetes de pa torrat amb oli amb aroma de tòfona; riu-te’n tu, dels sobrevalorats sashimis, tàrtars i tatakis de segons quins llocs, així com dels falsos temples tonyinaires.
Carpaccio de tonyina / Foto: Sara Adroer Martínez
'El quadern gris', de Josep Pla
El llagostí embolicat amb guanciale, crep sarraïna i alga wakame ens marca la pauta per obrir un albariño Pazo as Barreiras i donar pas al llamàntol a l'allet, i flamejats amb conyac i pebre... Arribats a aquest punt, recordo El quadern gris quan diu: “Quan fa pocs dies Don Narcís Miquel es moria pesant més de 130 quilos —Don Narcís és un senyor de l'època gloriosa de la vila, de l'època del xampany francès, del whisky escocès i de la cervesa de Munic—, deia angoixat als seus familiars: Salveu-me! Feu tots els possibles! Si me'n surto, jo us prometo que no menjaré mai més tant...”. Però com que la història no va amb mi, si més no de moment, continuo amb les gambes de Blanes. Lloat sigui Déu, per favor!
Per acabar em porten llobarro amb angules a l’allet, absolutament delirant. El primer cop que vaig tastar les angules va ser als anys vuitanta, al desaparegut Molí de la Nora, local especialitzat en peixos i mariscs que va obtenir la primera estrella Michelin de les Terres de Ponent i la va mantenir fins que va tancar portes l’any 1994. En aquell moment no vaig saber valorar-les, però, per sort, anys després m’he retrobat amb elles apreciant-les com correspon.
Pèsols de Llavaneres amb ou cuinat a baixa temperatura, làmines de tòfona i gambes / Foto Víctor Antich
Per acabar-ho d’arrodonir, de postres, les clàssiques cañitas de Santiago farcides de crema; unes trufetes de xocolata; els financiers, petits dolços d’origen francès en forma de lingots d’or, que la pastisseria La Lasne de París va començar a fer des del 1890 per a la seva clientela, gairebé tots homes de negocis; d’aquí el nom. I per als que vulguin res més, uns maduixots al pebre flamejats amb Grand Marnier i vainilla de Madagascar.
Maduixots al pebre flamejats amb Grand Marnier i vainilla de Madagascar / Foto: Sara Adroer Martínez
Sens dubte, un lloc immillorable on anar a fer un àpat aquests dies de festa.