Aquell dia havia parlat massa. No vull dir que m’hagués excedit en allò que deia, que hagués estat una mica bocamolla. Simplement, sentia al cervell que ja no podia parlar més. De vegades, als periodistes, ens passa: una entrevista s'encavalca amb una altra i una altra, i després quedes o et truques amb una amiga i la feu petar durant hores. És en aquests moments quan més gaudeixo sortir a menjar sola. I així vaig acabar a la Bodega Crudo un divendres de finals de juliol, endrapant i fent el famós qüestionari de Vogue, que el New York Times va recuperar en format joc.
Bodega Crudo: uns plats molt llaminers que encisen el barri de Sant Andreu
Precisament, venia de fer un beure a Nou Barris, en una terrassa sobre una Meridiana on només hi corria l’aire calent de la tarda. L’excusa d’haver de creuar-la per agafar el tren de tornada a casa em va fer pensar en un bar que feia temps que volia visitar: el Crudo. El van muntar els propietaris del Bar Torrente, que feia unes mandonguilles aclamadíssimes i era un reducte de bona teca als confins de Sant Andreu, un barri meravellós que per sort queda lluny del centre i de les tendències que desdibuixen la ciutat. Ara, aquelles delícies esfèriques es poden gaudir a la carta del Crudo que ha dissenyat el seu cuiner i propietari Roger Sánchez.
I encara hi ha més. Si vols, pots començar amb ostres Amélie o amb una gilda de doble anxova. Jo vaig fer cap al mollete de cecina de Lleó, formatge Morbier i rovell d’ou curat, que em va semblar una mostra de gran enginy i un entrepà la mar de gustós. Tot seguit vaig virar cap a l’ensaladilla russa de l’Eva i el Toni, que duu ous de peix i també gambes, piparra i tonyina. La ració és per a compartir, però vaig estar temptada d’engolir-la tota, pensant en l’energia que havia marxat xerrant pels colzes aquell dia dominat per la verbositat.
Però em vaig contenir i vaig saltar sobre les mandonguilles, que van patir la meva fam fins que vaig fer-les desaparèixer, una a una, mentre m’anava ventant amb un vano que setmanes després perdria entre passes de ball i copes a la nit madrilenya (descansa en pau, vano de Shanghai, siguis on siguis).
La carta del Crudo té tot un apartat dedicat a ‘Entrepans fets amb amor’ i com que jo em dec a vosaltres, els lectors afamats de llocs ideals per a cada moment de la vida, vaig trobar convenient de triar-ne un. Em temptava l’entrepà ‘que cap client va menjar al Torrente’, també el de pollastre ‘al alambre’ i el de roast beef amb bearnesa, peres al cava i canonges.
Van realment forts, aquesta gent, en matèria entrepanable! Finalment, em decanto pel roll de gambes amb slaw de fonoll, api i katsuobushi, molt llaminer gràcies a la textura untuosa de la barreja i el pa flonjo com un núvol.
No arribo a les postres per golafre i perquè encara em queda una mica de seny, però prometen. Com deu ser el seu flam amb nata? I la pinya caramel·litzada amb escuma de iogurt, avellanes garapinyades i caramel salat amb miso? Quina cara deu fer el Filiberto? Hauré de tornar per saber-ho, o m’ho podeu explicar vosaltres.