El sol ens ha fet espetegar de valent durant tot l’hivern i a la terrassa del restaurant 1881 es nota: un diumenge de febrer, totes les taules eren plenes, i a baix, a l’entrada, hi ha cua per pujar a dinar a un dels restaurants amb les millors vistes de Barcelona.
El 1881, ubicat a la darrera planta del Museu d’Història de Catalunya, on abans hi havia els Magatzems Generals de Comerç, té una carta amb un ideari afinat que la fa molt versàtil: per fer honor al lloc que ocupa, pretén fer lluir la història de la cuina catalana, per això s’hi poden trobar clàssics com ara els bunyols de bacallà o l’arròs del senyoret. Ara bé, hi ha moltes concessions a la sempre benvinguda cuina basca (el restaurant és part del grup Sagardi), en forma de pochas amb morro de bacallà i cloïsses, el txuletón o els piquillos de Tolosa i, també, altres més internacionals que ja s’han implantat al nostre dia a dia, com el cebiche de corball salvatge o el tàrtar de vaca. La resta de l’oferta la configuren plats que ens agermanen amb els nostres veïns del nord: marisc i peix a la graella, tant de la Confraria de Pescadors de Barcelona com de l’embarcació Itsas Lagunak d’Hondarribia.
Així mateix, afirmen que les verdures emprades en tots els plats són d’agricultura ecològica i d’horts propis. De fet, s’agraeix la bona representació de plats vegetals que observen la temporada: porrets de Zarautz a la graella, trinxat de la Cerdanya, amanida d’enciam i ceba, els anomenats, l’escalivada amb seitons o els famosos pebrots. Tot i això, els vegetarians poden consultar quines altres opcions poden adaptar-se a la seva dieta, cosa que també es podrà sol·licitar pels nens que encara no mengen de tot. I pels grups, una oferta especial sota demanda.
Què demanem? La mitja ració de xató d’hivern, amb escarola, anxova, olives i encenalls de moixama, i la salsa tarragonina tan estimada, és un entrant perfecte que fa avantsala a les carxofes fresques amb pernil ibèric, un toc salat sobre aquella dolçor tan característica de la flor que és deguda a la cynarina. Del calamar de la Barceloneta que arriba després me n’esperava una mica més, però també és cert que la temporada ja era ben bé acabada. Tot i això, va ser el complement ideal al plat fort, l’arròs del Senyoret, fet amb arròs merisme de l’Illa de Buda, al parc natural del Delta de l'Ebre, i que és deliciós, al punt i, a més, tot un pla en si mateix: anar a menjar arròs a la terrassa del 1881, amb unes vistes panoràmiques i magnífiques del Port de Barcelona, constitueix un bon motiu per sortir de casa (i d’alegria!). En acabat (o abans), la visita al Museu d’Història acompliria, a la seva manera, amb aquella màxima horaciana: prodesse et delectare (‘aprendre delectant-se’).
L’arròs del Senyoret, fet amb arròs merisme de l’Illa de Buda, i que és deliciós, al punt i, a més, tot un pla en si mateix: anar a menjar arròs a la terrassa del 1881, amb unes vistes panoràmiques i magnífiques del Port de Barcelona, constitueix un bon motiu per sortir de casa
Per cert, l’arròs del Senyoret té un nom tan polivalent com el restaurant 1881: com que tots els crustacis, mol·luscs i peixos no tenen ni pell, ni closca ni espines, no cal embrutar-se les mans, la qual cosa fa molt de senyor. Ara bé, la història (o el mite) del plat desmenteix aquesta interpretació i ens diu que l’origen del nom és al restaurant La Pepica, fundat pel matrimoni Francisco Balaguer i Josefa Marqués, on el pintor Joaquín Sorolla, a principis del segle XX, demanà un cop que tots els animalons que donen gust a l’arròs arribessin a taula ja desvestits.
Acabar dolçament mai és mala opció, de manera que vam triar dues postres canòniques de la cuina de casa nostra: una crema catalana cremada i unes peres al vi a l’estil de la Cerdanya, cuinades delicadament en vi negre aromatitzat amb canyella, clau, i saber fer.