Festival de Meltdown, a Londres, 1999. Amb seixanta-sis anys i dificultats per caminar, Nina Simone surt a l'escenari amb els punys tancats i mastegant furibundament, saluda el públic, s'asseu al tamboret del seu Steinway, es treu el xiclet de la boca, l'enganxa sota el piano i comença a tocar. En finalitzar el concert, el ja llavors violinista de Nick Cave and the Bad Seeds, en Warren Ellis, grimpa a l'escenari i agafa aquell xiclet que atresorarà durant més de vint anys. De la història d'aquella pegallosa relíquia sorgeixen els compassos del recentment publicat El chicle de Nina Simone (Warren Ellis, Alpha Decay 2022), un monument a l'alta sacerdotessa del soul, al fetitxisme foll i a les llepolies de l’ànima que, com aquell xiclet, semblen contenir la història viva de la música. La goma de mastegar, tot sigui dit, no era l’únic menú que a la gran cantant i activista pels drets civils dels negres li esperava aquella nit: unes hores abans, Simone va demanar-li al tècnic de so, Matt Crosbie: «Bé, Matt, ja que hi ets, em portes xampany, cocaïna i salsitxes?».
Els Panteres Negres començaren a servir desdejunis de franc als escolars el 1969, oferint a cada nen o nena un cartró de llet amb xocolata, carn, ous, cereals i taronges. Aviat els i les escolars de les comunitats negres començaren a treure bones notes
Salsitxes
Agafem ara un altre llibre, però sense deixar anar la salsitxa: un frankfurt erecte, sota l'eixida mirada del rei del rock&roll i el suggeridor títol: Are you hungry tonight? (Bluewood Books, 1992). Es tracta d'un recopilatori de les receptes que feien llepar-se'n els llambrots a l'Elvis Presley. Aquest llibre de cuina pot considerar-se un referent de conjuminar la gastronomia amb la música popular, però també pel que fa a l’apropiacionisme cultural. Si l’Elvis va ser l’encarregat de blanquejar la música negra i així convertir-la en icona pop de l'Amèrica blanca, quelcom de semblant va ocórrer en el seu receptari: sandvitxos de banana amb mantega de cacauet, macarrons amb formatge o pollastre fregit són alguns dels plats insígnia ianquis que es van coure abans a les paelles de l'esclavitud. Fins a finals dels anys cinquanta, totes les estrelles de la música eren blancs, com Glenn Miller o Frank Sinatra. En aquest context de tirania cultural és quan, ja a mitjans dels seixanta, la comunitat negra comença a utilitzar el mot soul per a adjectivar i reivindicar la cultura negra, la soul music o la soul food, en substitució de l'etiqueta pejorativa race (racial), com a estendards culturals del Black Power. Tanmateix, el seu estendard polític i revolucionari, el Black Panther Party for Self-Defense, tingué en els Esmorzars Gratuïts per a Nens Escolars un dels programes més exitosos i coneguts d’aquesta organització a l’època. Molts professors afirmaven que els estudiants negres eren mandrosos perquè s’adormien a classe. Ignoraven, a posta o no, el problema de fons: la fam. Els Panteres Negres començaren a servir desdejunis de franc als escolars el 1969, oferint a cada nen o nena un cartró de llet amb xocolata, carn, ous, cereals i taronges. Aviat els i les escolars de les comunitats negres començaren a treure bones notes. Amb tot, els Panteres Negres van ser el principal objectiu de l'FBI, dins del programa COINTELPRO. La policia d’Oakland va assassinar Bobby Hutton, el tresorer nacional del Partit, i ferir ldridge Cleaver, ministre d'informació. Fred Hampton, el vicepresident, fou tirotejat per la policia a Chicago el 4 de desembre de 1969. Amb tot, l’activisme alimentari va ser un dels pals de paller del moviment de drets civils: a la Georgina Gilmore van acomiadar-la de la cafeteria on treballava per manifestar-se contra la segregació racial als autobusos. Com a resposta a aquest fet, va fundar el Club from Nowhere, un club de rebosteria encobert que venia pastissos a l’església a fi de finançar les revoltes i els boicots.
Els amos alimentaven els esclaus de la manera més barata possible: amb restes de les plantacions i de peix, bacallà de pèssima qualitat, menuts com els peus de porc, la cua de bou, 'ham hocks' (garrons de porc), 'chitterlings' (intestí prim de porc), orella, galta, budells i pell, obligant-los a reinterpretar la seva tradició culinària de la millor manera possible amb els ingredients que tenien a mà
El programa d’Esmorzars Gratuïts per a Nens Escolars dels Panteres Negres en acció / Foto: Stephen Shames
Orella
La música soul combina ritmes i melodies agafadisses, accentuats per palmes i moviments corporals espontanis. D'acord amb el Rock and Roll Hall of Fame, és un tipus de «música que va sorgir de l'experiència de la comunitat afrodescendent a Amèrica a través de la transmutació del gòspel i del rhythm & blues en una forma de declaració funky i secular». És a dir, un desenvolupament festiu dels cants espirituals negres, que eren la música inspirada en el sofriment de generacions d'esclaus africans que van ser segrestats a la seva terra i deportats als actuals Estats Units. Per la seva part, el menjar soul comprèn la gastronomia estatunidenca tradicional dels afroamericans del sud, els orígens del qual es remunten a la cuina de l'oest d'Àfrica, introduïda a Amèrica com a resultat del tràfic de persones. Els amos alimentaven els esclaus de la manera més barata possible: amb restes de les plantacions i de peix, bacallà de pèssima qualitat, menuts com els peus de porc, la cua de bou, ham hocks (garrons de porc), chitterlings (intestí prim de porc), orella, galta, budells i pell, obligant-los a reinterpretar la seva tradició culinària de la millor manera possible amb els ingredients que tenien a mà. El soul va penetrar a Europa a la fi dels anys seixanta, principalment a través del nord d'Anglaterra, on aviat va convertir-se en un corrent de ball conegut com a Northern Soul, molt vinculat a la subcultura mod, l'agermanament interracial juvenil de les classes treballadores, el col·leccionisme discogràfic i el consum d'estupefaents per aguantar sessions de ball maratonianes. Curiosament, malgrat la inhibició de l'apetit que provoquen les amfetamines, molts dels himnes soul, així com de la música sixties en general, contenen títols o temàtiques relacionades amb el menjar: "Green onions", de Booker T. & The M.G.s (versionada pel duet català Corcs Drum & Organ com a "Calçots negres"); "Cole slaw", de Lou Donaldson Quartet; "Sardines and turnip greens", de The Dynamics; "Bar-B-Q" de Wendy Renee; "Finger licking chicken", de The Radars, en són només alguns dels nombrosos exemples.
La salsitxa d’en Lou Donaldson / Foto: jazzmessengers.com
D'altra banda, existeixen altres maridatges gastromusicals i de ball confrontants, com ara la Popcorn Scene, sorgida a Bèlgica als anys setanta i vuitanta, a través de la qual la joventut francòfona reivindicà els discos soul i R&B de tempo lent, que ballaven abans i després de menjar moules-frites. També un de molt més pròxim: la gastronomia gitana, de condició i ingredients molt semblants a la soul food, i que es recull a llibres com Cocina gitana (Icaria Editorial, 1996), de Paqui Perona, Julia Fernández, Pepi Castro, Luisa Perona i altres autores. La cuina gitana està vinculada, com no podia ser d'una altra manera, al flamenc. Especialment amb el cante jondo, que guarda molta relació amb els cants espirituals negres dels quals prové el soul: expressions del patiment de generacions d’oprimits, en aquest cas dels treballadors d'ètnia gitana que treballaven en condicions inhumanes a les explotacions mineres de Múrcia. Però també està emparentada amb el soul, gràcies al gènere gitano soul que inventà El Luís, gitano de veu negra i accent gallec, detonant del nou so flamenc. Diuen que quan se’l van emportar a Nova York a gravar el disc, el 1981, els músics negres deien que l'única cosa estranya era que no poguessin entendre les lletres, perquè la seva vibració musical la captaven al moment. La música soul havia entrat, dècades abans, a l’Espanya de Franco a través de l’intercanvi de discos dels soldats negres de les bases americanes amb els aborígens i, en el cas de Barcelona, a través dels marines de la Sisena Flota. Eren els mateixos soldats que, després d’abandonar els meublés del barri xino amb una famèlica noia penjada del braç, entraven al mercat de la Boqueria per sortir-ne elles plenes de bosses de menjar i ells mostrant un somriure complaent. Totes les tradicions culinàries d'aprofitament es couen en els fogons de les classes pobres. És el cas de la cuina catalana popular, que manté amb la soul food la forta presència de la triperia (peus de ministre, cap i pota amb tripa, llengua de vaca, ronyons, etc.). Les cuines populars guarden, sense excepció, una sinestèsia amb allò musical: un acompanyament tan tradicional en aquestes contrades com la samfaina, per exemple, deriva del llatí symphōnĭia (simfonia).
Tot i la sòlida prova, Miquel Buch, aleshores conseller d'Interior, va desoir el Parlament i va rebutjar suspendre de sou i de feina els agents, i els uniformats van ser traslladats de destí per continuar apallissant els negres d’altres contrades catalanes
Porcs
Tornem a creuar el toll: Loyd Jowers va ser el propietari del Jim's Grill, un restaurant de Memphis, Mississippí. Probablement allà els sortia d’allò més bo el Mississippi barbecued pork, un dels plats soul favorits d’Elvis Presley, que apareix al receptari que hem esmentat uns paràgrafs més amunt. Però aquest local, lamentablement, no ha passat a la història per servir plats al king of rock and roll, sinó per ser el tràgic escenari de l’assassinat d’un altre King, Martin Luther King Jr., l’any 1968. El 1993, Jowers va aparèixer al programa d'ABC News Prime Time Live per relacionar els detalls d'una suposada conspiració que implicava la màfia i el govern dels Estats Units per matar el pacífic líder dels drets civils. Segons Jowers, el presumpte assassí condemnat, James Earl Ray, fou un boc expiatori. Jowers confessà haver estat contractat pel tinent de la policia de Memphis, Earl Clark, a fi de disparar el tret mortal a canvi de 100.000 dòlars. A un judici civil l’any 1999, la viuda de Luther King, la també activista Coretta Scott King, va guanyar finalment el litigi contra Loyd Jowers i l’entramat policial. Uns anys abans de l’assassinat de Luther King, el 1964, Nina Simone havia escrit la cançó "Mississippi Goddam", en resposta a l'assassinat d’un altre activista pels drets civils, Medgar Evers a mans d’un supremacista.
I ara tornem a Catalunya: aquesta setmana ha començat el judici oral contra els sis mossos d’esquadra que van torturar i vexar en Wubi, un jove manresà a qui els agents, el 10 de gener del 2019, van apallissar i fins i tot disparar, per espantar-lo, a causa del color de la seva pell. A la gravació d’àudio que el noi va aconseguir enregistrar amb el mòbil mentre l’agredien, se senten insults com «negro de mierda, hijo de puta», «no somos racistas, somos ordenados» o —mentre el jove implorava que deixessin d’apallissar-lo perquè és un ésser huma— «tú eres un mono, eso es lo que eres». Tot i la sòlida prova, Miquel Buch, aleshores conseller d'Interior, va desoir el Parlament i va rebutjar suspendre de sou i de feina els agents; i els uniformats van ser traslladats de destí per continuar apallissant els negres d’altres contrades catalanes. Alguns activistes del Black Power, com Malcolm X (també assassinat en estranyes circumstàncies que apunten a l’FBI), van rebutjar el consum de carn de porc per part de la comunitat negra, en considerar-la una herència dels esclavistes. I, comptat i debatut, sigui a Mississippí o a Manresa, ja fan bé d’evitar els porcs. Malauradament, el racisme institucional s’estira com el xiclet Boomer de la Nina Simone.