He detectat que hi ha un gènere de comensal que surt a menjar per fer-se notar. En lloc de permetre que el traspassin els bars, restaurants o cocteleries que tria, i que deixin un pòsit i un aprenentatge en ell, opta per mostrar-se impermeable als nous coneixements. Aquest comensal obre la porta del restaurant amb la confiança que aquí podrà demostrar tot allò que sap, sigui correcte o incorrecte, sigui un habitual o no, i que ningú li dirà la veritat: que és un bocamoll i que, com deia aquell, ara això no toca.
És un disbarat que algú t’expliqui com fer la teva feina o, fins i tot, que et vulguin dir com l’has fet o com l’has de fer. No estem parlant de preguntar com s’ha marinat una tonyina, o d’endevinar el pebre que s’ha fet servir en un guisat, sinó de fer comentaris als cuiners o al personal de sala que donin a entendre que tu, comensal, en saps més que ells. Tant se val si no has treballat una hora a l’hostaleria o si n’has fet més que un rellotge perquè qualsevol paraula en aquesta direcció està totalment fora de context.
Crec que, sovint, qui s’esforça a fer palès tot allò que sap o que creu que sap ho fa, primerament, per sentir-se per sobre, engrandint, segur de si mateix en un entorn que potser, en algun moment, l’ha fet sentir petit. I, en segon lloc, segurament ho fa perquè creu que no en sap prou i, per si de cas l’entabanen, deixa caure un reguitzell de noms i dades per tal que facin el fet. Això ho observo, sobretot, quan es demana un vi. Les peticions estan plenes de llocs comuns que, de fet, no volen dir res.
Sovint, qui s’esforça a fer palès tot allò que sap o que creu que sap ho fa per sentir-se segur de si mateix en un entorn que l’ha fet sentir petit; i, en segon lloc, segurament ho fa perquè creu que no en sap prou
El vi és infinit i són pocs els experts que realment comprenen les diferències entre anyades, les evolucions o les diferents maneres d’elaborar, entre moltes altres variables. Per tant, trobo que hem de deixar de fer perdre el temps als sommeliers enredant-los, fent-los pensar que en sabem quan no en sabem ni tant ni més que ells. Deixem-los fer la seva feina, que n’aprendrem molt més. Potser així, per fi, començarem a entendre el raïm de la nostra terra i una mica més enllà, a deixar-nos recomanar o a demanar per nosaltres mateixos vins que realment ens agraden.
Compadeixo els sommeliers que es veuen immersos, dia sí i dia també, en aquestes situacions i en el dilema de seguir aquella màxima tan errònia de ‘el client sempre té la raó’ i donar-li allò que vol malgrat que no sigui la tria òptima o d’esforçar-se amb algú que vol, peti qui peti, que el que diu vagi a missa. Santa paciència!