Aquesta setmana s’ha posat en marxa un pla pilot del Ministeri d'Indústria perquè les empreses que vulguin puguin adherir-se a la jornada laboral de 4 dies. El somni humit de molts treballadors i el malson de molts petits empresaris. La restauració mira la proposta amb ulls esbatanats. El debat està servit i a sobre la taula tenim un plat que treu fum. Quatre dies laborables significa que els tres dies que queden seran destinats a activitats d’oci i a les relacions socials. 

És evident que és un escenari abellidor per als que ens dediquem a parar la taula per rebre grups d’amics i família. No hi ha perspectiva millor que un cap de setmana de tres dies cada setmana. 

La jornada laboral de 4 dies: el debat està servit i a sobre la taula tenim un plat que treu fum

Però sempre hi ha un borinot que zumzeja quan s’escolta música celestial. El sector de la restauració pateix un mal que s’està engrandint i, a hores d’ara, ja és endèmic: no hi ha personal. Darrerament, és recurrent la notícia que aquest o aquell restaurant o bar no poden obrir per manca de cambrers i cuiners. I d’altres establiments que ja estan mirant els preus dels robots que et porten el plat a taula. 

La causa, tots la sabeu: els infernals horaris laborals que no permeten conciliar familiarment ni socialment. L’horari partit i treballar tots els festius no es paga mai prou. Hem tendit, de totes maneres, a regularitzar en certa manera aquells antics horaris draconians gràcies, en part, a la complicitat dels clients que comprenen que els restaurants i els bars han de respectar uns horaris d’obertura i tancament, però el sector arrossega una rèmora d’horaris inacabables propers a l’explotació i l’esclavatge. Hi havia la frase mítica, i etzibada el primer dia de feina, quan un cambrer entrava a treballar: saps a quina hora entres, però no a quina hora surts.

La frase mítica, i eztibada el primer dia de feina, quan un cambrer entrava a treballar: saps a quina hora entres, però no a quina hora surts

Tanmateix, si et dediques voluntàriament a l’hostaleria o a la restauració, ja saps que entres en una dimensió desconeguda i autònoma, que viuràs el costat negatiu de la vida, i amb això faig referència als negatius de les fotografies que guardàvem quan les càmeres no eren digitals. És a dir, la restauració és l’antítesi de la vida normal, del “positivat” de tothom. Una vida a l’inrevés. A l’inrevés de què? 

Mireu: jo no he fet festa cap diumenge de la meva vida i us haig de dir que a vegades ho celebro perquè és ple d’avantatges i de plaers secrets. Un dels grans plaers és saber que la resta del món està treballant mentre tu estàs gaudint d’un dia de platja i sol com si tota la platja fos un ressort privat, només per a tu; què et sembla? És veritat que també m’he perdut moltes festes, molts sopars i algun casament (no hi ha manera que la gent entengui que casar-se en dilluns és meravellós), però a vegades he vist autèntiques cares de terror, angoixa o depressió per al dilluns imminent, quan per a mi és el millor dia de la setmana. Ja us ho dic jo: això de fer festa un diumenge està sobrevalorat.

Ja us ho dic jo: això de fer festa un diumenge està sobrevalorat

Deixant de banda la facècia d'haver d'estar pendent sempre de la festa dels altres, molta gent, en el cas que s’apliqui això dels 4 dies laborals i si resulta que el sou és el mateix, pensarà què en pot fer, amb tant de lleure. Ahir al matí, a l’autobús, vaig escoltar una conversa sobre el tema. Els preocupava justament això. Ho solucionaven amb el club esportiu privat del qual són socis: s’hi passaran el dia i llestos. I va ser en aquest moment que em vaig adonar que els bars i les seves terrasses fan de veritables clubs, això sí, públics i populars, on trobar-nos, relacionar-nos i gaudir de la conversa. Això en el benentès, per descomptat, que el bar pugui obrir, si troba personal disposat a treballar els 3 dies del nou i llarg cap de setmana. 

Preservem-los, perquè són necessaris. Fan una funció pública.