Normalment, em bellugo en moto per la ciutat, un parell de vegades a la setmana agafo els Ferrocarrils de la Generalitat i, més de tant en tant, utilitzo el metro. Doncs bé, aquesta setmana vaig decidir anar a Badalona en metro. Un trajecte entretingut gràcies al personatge que va seure al meu costat, que va entendre que el vagó d'un transport públic és el lloc adient per fotre’s un bon plat d’estofat pudent, mostrant a la resta de mortals el ritual corresponent amb tots els estris per fer-ho i acompanyat, no cal dir-ho, d’aquells sorolls propis dels porcs quan mengen el pinso. Així, aquest personatge va parar taula sobre les seves cames com si li anés la vida en això, amb un bonic tovalló de quadres vermells que perfectament podria ser de l’era paleolítica, igual que ho eren les llànties que duia. Tot seguit, i per sorpresa dels altres viatgers, va desplegar el mostrari de la coberteria de luxe, on no faltaven la forquilla, la cullera gran, la cullera petita i el ganivet —que, per cert, i per sort, no era una pallaresa, amb la qual cosa vaig relaxar-me una mica davant la situació grotesca, perquè és molt improbable que, donat el cas, l'assassí del tàper em pogués atacar amb un ganivet de coberteria.

Però alto les seques! —i mai millor dit—, de sobte apareix l’escena més esperada de la pel·lícula, quan el protagonista treu el tàper de la motxilla, però no un tàper qualsevol, no, sinó un d’aquells on cabria, posem per cas, una truita familiar per a vint-i-cinc persones pel cap baix; en aquest cas, però, ple d’un guisat d’uns llegums irreconeixibles tant per la forma com per aquella olor de mort de fa setmanes.

Ben segur que si Iggy Pop hagués viatjat en aquest vagó, la lletra de "The Passenger" seria diferent

Una vegada obert el tàper en qüestió, veig com la pobra senyora del davant, ja entrada en anys, cau en rodó a terra sense avís previ a conseqüència del fort impacte de l’aroma dels cigrons cuinats fa dècades, mentre altres passatgers comencen a vomitar arreu, com en els pitjors moments de la pandèmia o com en les millors obres de la Fura dels Baus. Ah, amics, però la cosa no acaba aquí, perquè el suc del guisat, a mesura que el subjecte endrapa, li regalima per la cara, netejant-se primer amb la mà per tot seguit refregar-la a la part inferior del seient, i després amb el tovalló, que com he dit abans s’aguantava dret. La cosa, com us podeu imaginar, no va acabar gens bé, i per respecte als lectors me n’estalviaré els detalls.

Arribat aquest punt, no s’entén que certs personatges s’entestin a fer-nos passar per aquesta desagradable experiència antihigiènica, igual que no s’entén que no estigui prohibit menjar en els transports públics plats cuinats i que sigui possible empassar-se lliurement un corder sencer acabat de fer a la brasa, uns calçots amb el seu romesco o un bon bol d’escudella ben calenta amb la seva pilota i carn d’olla.

Res a dir d'aquells passatgers que, per por de desmaiar-se, es ventilen durant el trajecte uns fruits secs, unes galetetes o una bossa de patates, però molt en contra dels Carpantes als transports públics, abans la merda no ens devori. Ben segur que si Iggy Pop hagués viatjat en aquest vagó, la lletra de "The Passenger" seria diferent.