Les xarxes socials han creat un nou paradigma social i econòmic que no és gens anecdòtic ni intranscendent. Van començar sent una eina per retrobar als companys de la classe de 8è d’EGB i preparar el sopar de calbs que res s’assemblen a aquell desitjat, i mai aconseguit, amor de cara pigada i tirador a la butxaca dels texans estripats. I, avui, són una feina i, fins i tot, una professió. Falten fusters, falten cambrers i sobren creadors digitals. Deixeu-me dir per començar que no estic pas frivolitzant una feina creativa, que ocupa moltes hores i que encara s’està inventant, això vol dir, sense massa referents.
Les xarxes, en aquelles primeries dels anys 2000, amb l’exitós Facebook, eren el que anunciaven: socials. Un club on fer nous amics, l’espai de trobada dels vells coneguts i un prototínder. Tot bonhomia. El club social s’ha anat transformant en un espai on compartir coneixement, vendre producte i fer teràpia psicològica. Sí, és l’espai ideal per desfogar-se, de qualsevol cosa, que res té a veure amb el que mostra la pantalla del mòbil. Potser t’has discutit amb el cap del departament de l’empresa i, mentre fas el trajecte en metro de tornada a casa on t’hi espera una segona jornada de feina (i mai t’hi espera ni un caputxino ni una banyera amb bombolles de sals minerals), mires distretament el mòbil, tot fent scroll i et surt una cuinera que t’explica com reeixir rostint un bistec... En una paella ratllada! Quin despropòsit! És intolerable!
Hauries de demanar hora a un terapeuta, perquè la teva ansietat et produeix insomni i el teu sistema nerviós està a punt de posar-se a ballar una jota a ritme de Death Punk, però surt molt més barat llançar merda a la cuinera. A més, veus en els comentaris que altres han obert la veda de tirar dards i això promet diversió a dojo. Llegeixes un parell d’insults i penses com ho pots dir més gros i més feridor. Si és qüestió d’afegir-hi merda que sigui ben pudent.
La cuinera se sent aclaparada per l’odi que ha generat la seva humil, gastada i agraïda paella que tantes aventures i coccions ha compartit
Aquell vídeo per parlar com fer un bon bistec (sense punxar la carn i procurant que la paella sigui ben calenta) es fa viral i la cuinera se sent aclaparada per l’odi que ha generat la seva humil, gastada i agraïda paella que tantes aventures i coccions ha compartit. Però l’experiència que la xef ha acumulat al llarg d’anys de contingut inoït i desapercebut l’ha enfortit i no pensa desaprofitar l’ocasió d’afegir ferro a tanta bilis injustificada. Pot respondre els comentaris desagradables amb disculpes o, fins i tot, amb despit, però tria la via de l’humor, sempre molt més agraïda i, per descomptat, molt més divertida, per a ambdues parts: emissor i receptors. S’empesca un vídeo-rèplica recordant la mil·lenària paràbola de Jesús, en la qual la dona està a punt de ser apedregada per haver comès adulteri: “Qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra”. I per reblar el vídeo, penja una fotografia absolutament nua tapant-se el cul amb una paella. I fa un llarg sospir, quedant-se ben ample.
Molt li agradaria poder mirar, pel forat del pany de la pantalla, els armaris dels enemics farcits de paelles desades, potser impol·lutes (bastant improbable), però de ben segur, contaminades de pols de tants anys que els 'llançamerdes' no encenen un fogó. Són pecadors que opten per demanar un Glovo perquè els fa mandra fregir un ou, i així poder destinar el temps que els ocuparia el simple ou ferrat en fer scroll i continuar tirant merda a les xarxes. L’anonimat i l’escut de la pantalla és una fàbrica de valents.
Però aquest no és un article queixós, ans al contrari, és una bona oportunitat per lloar les virtuts de les xarxes socials. Són una eina molt útil, interessant i immensament democràtica per donar-se a conèixer. Si al segle XX per explicar que el teu peix era el més fresc de la comarca havies de contractar a un grafista, un publicista i un mitjà de comunicació que et publiqués l’anunci –amb la pasterada econòmica que això suposava– ara pots fer digitalment un cartell, gravar un vídeo o penjar el teu catàleg a una desena de llocs, sense pagar res, i amb un abast immens. El ressò només depèn de tu. De tu, només? No! També de l’algoritme, que és el misteri de l’univers digital. A hores d'ara, algú creu que l’algoritme és màgic? No.
Aquest no és un article queixós, ans al contrari, és una bona oportunitat per lloar les virtuts de les xarxes socials. Són una eina molt útil, interessant i immensament democràtica
Cal que tots sapiguem que l’algoritme és el pare d’Instagram, Facebook, X, Threads, TikTok, o el que sigui. I aquest algoritme, que ensenya o amaga, aparentment de manera aleatòria, els teus vídeos, està aplicant unes tècniques maquiavèl·liques que riu-te’n dels anuncis de galans dels anys 50 amb el cigarret mig caigut dels llavis mirant amb ulls viciosos o, tot el contrari, de profund despit. Segons el que s’explica, el pla és ensenyar els teus vídeos perquè t’augmentin els seguidors de manera molt significativa, et motivis i generis contingut compulsivament. Droga pura i dura. Quan ja ets addicte, l’algoritme et provoca una síndrome d’abstinència, retirant-te l’èxtasi que provoca la droga: redueix la visibilitat de les teves publicacions i, immediatament, s’atura l’augment de seguidors. El creador digital pateix ansietat i genera contingut desesperadament per recuperar l’embranzida. El món social-digital ens van psicotitzant a cop de 'm'agrada' i de seguidor.
Has de procurar fer servir les xarxes i no que et facin servir a tu. Has de blindar-te contra els comentaris feridors
Per tant, sí, són un gran avenç, són una eina excel·lent, però són malaltisses i contagioses. I com tot virus, s’hi ha de conviure, perquè sinó viuríem en una bombolla inexistent, i se l’ha de tenir controlat. Has de procurar fer servir les xarxes i no que et facin servir a tu. Has de blindar-te contra els comentaris feridors, entenent que el qui té el problema no ets tu, sinó el qui fa el comentari. I si un dia el comentari feridor està llançat amb tanta potència que et fa trontollar, pensa que la gravetat de l’assumpte dura el temps de beure’t un cafè amb llet mentre fas scroll. I pensa, també, que tenir seguidors hostils és un èxit total: et regalen visibilitat. Ja ho va dir el Quixot, Oscar Wilde o Dalí: “Que parlin de mi, encara que sigui bé”.