Avui en obrir el correu veig que enmig de la quantitat desorbitada d’emails diaris que no m’interessen rebo una invitació per visitar el restaurant Amelia a Donostia, guardonat amb dues estrelles Michelin i ubicat dins del luxós Hotel Maria Cristina. El cas és que aquest restaurant, liderat pel reconegut xef Paulo Airaudo, ofereix un “reconegut concepte d’omakase italià”. El tema no tindria més transcendència, i res a veure amb el que us explicaré, així que, ves per on que en pronunciar la paraula omakase en veu alta a la redacció es generaria un debat sobre el terme i el seu significat, independentment de la cuina en la qual s’apliqui, ja sigui italiana, japonesa o libanesa. Després de fer-me un fart de riure i d'informar-me una mica més sobre l’assumpte, comprovo que el terme en qüestió és relativament nou, atès que sembla que va ser durant els anys noranta que alguns xefs japonesos van decidir posar-lo de moda, cansats de rebre visites de clients que no tenien ni idea de la cultura gastronòmica japonesa, i per evitar així el maldecap del client a l’hora d’escollir.
Però, per aclarir-nos, què significa la paraula omakase? Vol dir alguna cosa així com 'ho deixo a les teves mans'. Per ser exactes, vol dir que no esculls els ingredients que menjaràs ni la manera de cuinar-los, sinó que és el xef el que et cuinarà el que li roti i tal com li plagui, així de clar, tot i que el terme en el seu inici feia referència principalment al sushi.
Què significa la paraula omakase? Vol dir alguna cosa així com 'ho deixo a les teves mans'. Per ser exactes, vol dir que no esculls els ingredients que menjaràs ni la manera de cuinar-los
Aquesta moda, per anomenar-ho d’alguna manera, deixeu-me que us digui que a casa nostra ha existit tota la vida, però, clar, no teníem la paraula apropiada per parlar-ne, i potser per aquest motiu sembla que la ruqueria sigui nova.
La meva mare —igual que la vostra, segurament— sempre m'ha donat a menjar el que ha volgut, cuinant-ho davant meu, explicant-me de vegades els ets i uts. Encara ara, ma mare, amb 94 anys, ho segueix fent, i penso que, certament, és aquí on rau la mare dels ous. Només faltaria que la senyora preguntés què ens ve de gust a cada àpat i paréssim tots bojos com si fos un concurs d'idees.
Però les mares d’ara, quan donen el pit al nadó o li endossen el biberó o unes farinetes, també ho fan omakase, sense preguntar al nadó què vol menjar, cuinat davant seu i explicant-li en veu baixa les virtuts de l’aliment, tot acaronant-lo.
Em ve a la memòria quan entrava al desaparegut bar Plana del meu poble. El Plana t’oferia amb un crit des de darrere de la barra l’entrepà del dia sense anunciar-te quin era, i te’l preparava al moment també sense preguntar-te què et venia de gust i, per descomptat, ho feia davant teu com a la majoria dels bars de poble.
Per un moment, us imagineu que quan vas convidat a casa d’un amic o d’un parent, que s’ha passat des de la nit anterior cuinant una maleïda paella, en arribar a casa seva amb unes lioneses per a les postres, li engaltéssiu: "Em fas un parell d’ous ferrats amb cansalada viada, si us plau?". Et poses sempre a les seves mans encara que de vegades no ho desitgis, només faltaria.
I és precisament per aquest motiu que m’agrada anar a llocs com la Granja Elena, el Pinotxo Bar, el Gresca o el restaurant Sisé, que tenen la cuina a la vista i on els dic sempre que els visito: "Posa’m el que vulguis, tu mateix!".
Siguem lliures de triar, però també deixem-nos anar i posem-nos, tal com hem fet tota la vida, en mans dels nostres familiars, amics i xefs per la cosa aquesta del menjar sense necessitat d’utilitzar el terme omakase, encara que quedi modernet, si us plau. Hi sortirem guanyant, segur. Ah, i recordeu-me que un altre dia parlem del que és l’EPP, que certament no l’hem vist venir, cadascú per on l’enfila.