Molt a prop de Girona, a pocs quilòmetres de distància, trobem el poble de Sant Gregori, porta d’entrada a la Vall de Llémena, un dels paratges naturals més ben conservats de les comarques gironines. A l’entrada del poble s’hi troba el restaurant Maràngels, situat dins d’una masia del segle XVII, dirigit pel xef Francesc Mas i la cap de sala Eva Màrquez.
En Francesc, amb una llarga trajectòria com a cuiner, és fill del reconegut xef Miquel Mas —que els de la meva edat recordareu—, guanyador d’una estrella Michelin fa gairebé quaranta anys al seu famós restaurant Ànec Blau de Vic, avui ja plenament jubilat.
Però anem al que interessa. Instal·lats còmodament al menjador central, d’on surten els passadissos cap a les altres estances, ens ventilem amb delit el tastet d’escudella que ens serveixen ràpidament per entrar en calor, i les torradetes amb salmó i foie, que ens ajuden a matar el cuc mentre escollim el vi. La cosa ja es veu a venir que anirà de cuina de mercat, i me n’alegro molt perquè, així entre nosaltres, avui no estava per hòsties després de la setmana plena d’excessos; així i tot, i posats a fer, demano unes ampolles d’albariño Fillaboa, tot un clàssic que no falla mai.
Continuem amb els calamars a l’andalusa amb maionesa de la mateixa tinta, els rovellons botó, que ben segur són els darrers de la temporada, unes plates de pernil ibèric i les croquetes de pernil, que no podien faltar. Per cert, boníssimes.
Estan servint un arròs a les taules del costat que fa un goig de Déu, amb ceps, ous ferrats i foie. Fixa’t si fa bona pinta que estic per anul·lar el calamar de potera amb ceba que he demanat de segon plat i canviar-lo per l’arròs, però ho deixaré per a un altre dia, que veig que a la cuina tenen molta feina i sempre sap greu canviar-los un plat a l’últim moment.
El restaurant Maràngels t’ofereix una cuina tradicional catalana de primer nivell a la comarca del Gironès, basada en productes de temporada.
M’oblido de l’arròs tan bon punt entra el peix salvatge per la porta. El turbot, el rap i el llobarro fan una aparició estel·lar que rep l’ovació de la taula. Van acompanyats d’una biscaïna amb all, bitxo, julivert, vinagre i oli, una salsa perfecta que realça els peixos blancs sense emmascarar-ne el sabor.
Les carxofes fregides són un clàssic aquests dies a totes les cartes del país, igual que el tàrtar de vedella ho és durant tot l’any. Val a dir que totes dues coses estan sensacionals, especialment les carxofes.
M’arriba el calamar de potera amb ceba, potser també dels últims de la temporada. És important saber que, de tot el calamar que es consumeix, el de potera és el rei, perquè són capturats d’un en un. Ho explicava Josep Pla: «Els calamars es capturen amb l’engany indescriptiblement pueril de la potera. La potera és un tros de plom brillant clavetejat de pues», i de manera respectuosa amb el medi ambient, amb la qual cosa no tenen el cos malmès, a diferència del que passa amb els calamars capturats per arrossegament.
Les postres són totes fetes a casa, fins i tot els gelats, però el que realment triomfa és la poma cremada farcida de crema, tota una delícia.
El restaurant Maràngels t’ofereix una cuina tradicional catalana de primer nivell; d’aquí la sorpresa, parlant amb en Francesc abans d’acomiadar-me, que no figuri a la nova Guia Augusta. Personalment, crec que hi hauria de ser, igual que el restaurant Ferreruela de Lleida, on també es menja divinament.