Molt a prop de Girona, a pocs quilòmetres de distància trobem el poble de Sant Gregori, el primer poble d’entrada a la Vall de Llémena, un dels paratges naturals més ben conservats de les comarques gironines. Doncs bé, a l’entrada de Sant Gregori trobem el restaurant Maràngels dins d’una masia del segle XVII dirigit pel xef Francesc Más i la cap de sala Eva Màrquez.
En Francesc, amb una llarga trajectòria com a cuiner coincideix, els de la meva edat el recordàreu, que és fill del reconegut xef Miquel Más guanyador d’una estrella Michelin fa quasi quaranta anys al seu famós restaurant Ànec Blau de Vic, ara ja jubiladíssim és clar.
Però anem al que interessa, Instal·lats còmodament al menjador central d’on surten els passadissos cap a les altres estances ens ventilem amb delit el tastet d’escudella que ens serveixen ràpidament per entrar en calor i les torradetes amb salmó i foie que ens ajuden a matar el cuc mentre escollim el vi. La cosa ja es veu a venir que anirà de cuina de mercat i me n’alegro molt perquè així entre nosaltres avui no estava per hòsties després de la setmana plena d’excessos; així i tot, i posats a fer demano unes ampolles d’albarinyo Fillaboa, tot un clàssic que no falla mai.
Continuem amb els calamars a l'andalusa amb maionesa de la mateixa tinta, els rovellons botó que ben segur són els darrers de la temporada, unes plates de pernil ibèric i les croquetes de pernil que no podien faltar. Per cert, boníssimes.
Estan servint un arròs a les taules del costat que fan un goig de Déu, amb ceps, ous ferrats i foie. Fixat si fa bona pinta que estic per anul·lar el calamar de potera amb ceba que he demanat de segon plat i canviar-lo per l’arròs, però ho deixaré per un altre dia que veig que a la cuina tenen molta feina i sempre sap greu canvia’ls-hi un plat a l’últim moment.
El restaurant Maràngels t’ofereix una cuina tradicional catalana de primer nivell a la comarca del Gironés basada en els productes de temporada
M'oblido de l’arròs tan bon punt entra el peix salvatge per la porta. El turbot, rap i llobarro fan una aparició estel·lar que rep l’ovació de la taula. Van acompanyats d’una Biscaïna amb all, bitxo, julivert, vinagre i oli, una salsa perfecta que realça els peixos blancs sense emmascarar el seu sabor.
Les carxofes fregides són un clàssic aquests dies a totes les cartes del país, igual que el tàrtar de vedella ho és durant tot l’any. Val a dir que les dues coses estan sensacionals, especialment les carxofes.
M’arriba el calamar de potera amb ceba potser els últims de la temporada també. És important saber que de tot el calamar que es consumeix, el de potera és el rei perquè són capturats d’un en un, ho explicava Josep Pla ”Els calamarsos es capturen amb l’engany indescriptiblement pueril de la potera. La potera és un tros de plom brillant clavetejat de pues“ i de manera respectuosa amb el medi ambient, amb la qual cosa no tenen el cos malmès a diferència del que passa amb els calamars capturats per arrossegament.
Les postres són totes fets a casa fins i tot els gelats, però el realment triomfa és la poma cremada farcida de crema, tota una delícia.
El restaurant Maràngels t’ofereix una cuina tradicional catalana de primer nivell, d’aquí la sorpresa parlant amb el Francesc abans d’acomiadar-me que no figuri a la nova Guia Augusta, personalment crec que hauria de ser-hi igual que el restaurant Ferreruela de Lleida on també es menja divinament.