Amb una sola frase ja podria donar per acabat aquest article: ompliu el cistell amb producte de proximitat. Però hi insistiré. Perquè, quan vaig al supermercat i miro què hi ha als carros de la compra, encara em costa trobar-hi productes locals. Cada estiu assistim al mateix ritual. Catalunya crema. Les imatges són esfereïdores, les xarxes socials s'omplen d'indignació, els experts reclamen més gestió forestal i les administracions prometen actuacions. Quan arriben les primeres pluges, el debat s'apaga fins al següent incendi. Potser és perquè busquem la solució només als despatxos, quan una part important és al supermercat. El cistell de la compra és, probablement, el tallafoc més poderós que tenim.
Hem perdut el mosaic agrícola i forestal que durant segles va caracteritzar Catalunya
Durant segles, el bosc va proporcionar llenya, fusta, carbó, pastures i feina. Era una font de riquesa i, precisament perquè tenia valor, es gestionava. Avui molts propietaris forestals no en poden assumir el manteniment perquè ja no els dona cap rendiment. Alhora, els camps s'abandonen, els conreus retrocedeixen i la massa forestal avança sense control. Hem perdut el mosaic agrícola i forestal que durant segles va caracteritzar Catalunya. Cada hectàrea de conreu abandonada és una hectàrea més de massa boscosa contínua i densa: el combustible perfecte perquè qualsevol espurna esdevingui devastadora. Per això la millor política forestal no comença quan s'encén el foc, sinó molt abans: recuperant conreus, fent viable el sector primari i donant valor econòmic territori. Només allò que genera activitat es conserva.
La paradoxa és enorme. Mentre aquí abandonem terres agrícoles, a l'altra punta del món es talen milions d'hectàrees per convertir-les en camps de cultiu. En trenta anys, el planeta ha perdut prop del 10% de la seva superfície forestal. I no és un detall menor: hi viuen el 80% de les espècies terrestres, regulen el clima, retenen carboni i són claus en la lluita contra el canvi climàtic. Boscos que desapareixen per produir soja, blat de moro, carn de boví o oli de palma, matèries primeres que acaben convertides en els bistecs que ompliran el nostre plat. Defensem l'Amazònia mentre omplim el carro amb productes que contribueixen a destruir-la.
La solució, doncs, no té gaire misteri: recuperar els conreus i deixar d'importar productes procedents de terres desforestades. Hem de tornar a valorar allò que produeix el nostre territori. I això també significa recuperar aliments que havíem deixat de valorar. Fa pocs dies en parlava amb l'Eudald, d'Innovacc, el clúster català de la innovació del sector carni. Em comentava la forta caiguda del consum de xai –i que el poc que es ven ve de Nova Zelanda. Potser si sabéssim que cada ramat és una desbrossadora amb potes, que neteja el sotabosc, obre clarianes i redueix la càrrega de combustible, canviaríem d’hàbits. Cada pastor que plega és una mica menys de gestió del territori. Pensem-hi.
Ha arribat el moment de deixar de preguntar-nos qui apagarà el pròxim incendi. La pregunta és qui mantindrà viu el territori abans que el foc arribi
Amb la fusta passa un desori semblant. Hem deixat perdre bona part de la indústria de transformació perquè no és prou rendible, i ara, si volem fusta local, l'hem d'importar del País Basc o dels països nòrdics, mentre la nostra queda abandonada o acaba convertida en combustible dels incendis. Quin sentit té tot plegat? Creiem que protegir la natura és no tocar-la. Però el paisatge que admirem avui no és fruit de l'abandonament, sinó de segles de feina de pagesos, ramaders i silvicultors. Aquell equilibri entre camps i bosc feia el territori més ric, més biodivers i molt més resistent al foc.
Ha arribat el moment de deixar de preguntar-nos qui apagarà el pròxim incendi. La pregunta és qui mantindrà viu el territori abans que el foc arribi. La resposta està al cistell. Quan l’omplim decidim si volem més pagesia; més ramats o més sotabosc; més conreus o més combustible; més producte local o més dependència exterior. La millor política forestal es fa davant dels prestatges del supermercat. El paisatge no només es contempla. També es compra.