El mosaic comercial de les grans ciutats va a batzegades. La ciutat, prolífica en bars de tota mena, s’ha anat homogeneïtzant a cop de sushi, de cresta argentina, fleques amb degustació (fleques que produeixen euros en comptes de massa de pa), de poke bowl fins a quedar-nos gelats… De topar amb una gelateria a cada portal i a cada pas.
És el resultat de la barreja de manca d’imaginació, terror al fracàs i dictadura de les tendències. No estic pas criticant ningú. És del tot natural que si vols emprendre un petit negoci busquis aquell que minimitzi el risc d’hecatombe econòmica. I en aquest sentit, les gelateries són estudiades a les escoles d’economia com un bon model de negoci perquè el producte —si es tracta bé— té molt poca pèrdua i una llarga caducitat, tenint en compte que és congelat. La infraestructura és mínima i, com que el producte ja està elaborat, al moment de la venda no cal personal qualificat.
El que estic afirmant no és pas general. Abans que els meus bons amics gelaters m’esborrin per traïció de la seva llista de contactes, he de defensar que evidentment hi ha gelateries artesanes que fan autèntiques floritures, amb un producte excepcional, excel·lent matèria primera i devoció en el procediment d’elaboració. Les identificareu perquè aquestes tenen sempre cua a la porta. Precisament, aquest és un senyal inequívoc que tant el bon fer dels artesans com la immensa competència del sector ha generat un consumidor més informat, amb un gust més desenvolupat, que sap distingir una vainilla natural, la textura acurada i la cremositat que identifica un gelat de qualitat. Avui, els fans del gelat en saben un pou i no es mengen qualsevol Colajet.
Aquesta pèrdua de l’estacionalitat associada a una llepolia de la infància em genera una immensa futura nostàlgia perquè menjant gelats tothora els adults del futur no enyoraran les tardes d’estiu
Però aquest no és un espai d’anàlisi econòmic, sinó d’opinió. El que m’entristeix, encara que només sigui una mala entesa nostàlgia, és que el fet de desestacionalitzar el consum de gelat, aconseguint que el públic en mengi encara que sigui gener i els gotegi gel del nas, mata inevitablement aquella il·lusió de l’arribada dels quioscs de gelats al carrer.
I aquesta pèrdua de l’estacionalitat associada a una llepolia de la infància em genera una immensa futura nostàlgia, encara que sembli una contradicció. Nostàlgia, perquè ho trobaran a faltar; i futura, perquè menjant gelats tothora els adults del futur no enyoraran les tardes d’estiu després de la platja, dutxats, clenxinats i vestits per anar rambla amunt, passeig marítim avall amb el premi: el gelat suplicat i concedit. ¿Tindran els adults del futur un gelat generacional que els agermani? Un gelat que descobries del nou catàleg de les novetats amb formes i colors impossibles o aquella fidelitat incorruptible al Frigodedo del que jo no em movia fins que vaig tenir edat per preferir els llavis salats i molsuts del xicot del surf de vela.